248 funerals i un gos extraordinari

Títol: 248 funerals i un gos extraordinari

 

Autora: Deborah Wiles

 

Traductor: Marc Donat

 

Il·lustradora: Mercè López Ascanio

 

Editorial: Viena Edicions

 

Col·lecció: El jardí secret de Viena

 

Any d’edició: 2018 

 

Sinopsis: La protagonista d’aquesta novel·la diu que ha assistit a 247 funerals. I això que només té 10 anys. Però no és tan estrany, si tenim en compte que la seva família porta la funerària del poble. Així que ella sap molt bé com cal comportar-se en un funeral i està acostumada a entomar les desgràcies...

 

O això era el que es pensava fins que les coses van començar a anar-li molt malament: mor de sobte la seva estimadíssima tia Florentine, una velleta adorable; la seva millor amiga, Declaration, l'evita sempre que pot, i el seu cosinet Peach, un ploramiques insuportable, se li enganxa com una paparra i la segueix pertot arreu.

 

Però és que la vida és plen de sorpreses. I la més important és descobrir com les afrontaràs.

 

ressenya

Tot escollint les lectures del Club 1214 (Biblioteca RFJ Castelldefels) del proper curs, vaig donar un cop d’ull a una novel·la que ja en el seu moment m’havia cridat l’atenció. Estic parlant de “248 funerals i un gos extraordinari”, que es va publicar fa exactament un any enrere.

 

El cert és que em va despertar curiositat i intriga des de la primera línia, i tenia la sensació que amagaria una preciosa lliçó de vida des que el besoncle Edisto es va posar a parlar a la tercera pàgina dels seus tomàquets i les decepcions.

 

En efecte, la novel·la ens parla de la mort d’una manera molt natural, franca i oberta, i ens anima a acceptar-la. Però també tracta molts altres temes, com els alts i baixos de l’amistat, la responsabilitat i el sentit del deure, i el preciós caos de la vida. 

 

Deborah Wiles
Deborah Wiles

Tot plegat explicat també a través d’un irònic sentit de l’humor, sobretot als escrits de la protagonista (la Comfort) intercalats entre els capítols: des de receptes de cuina per a funerals, fins a necrològiques dels habitant de Snapfinger, passant per cartes. Si us dic que la nena es descriu com una “exploradora, provadora de receptes i periodista funerària”, em sembla que ja us fareu una idea d’aquest peculiar personatge.

 

p.59 (Fragment de "Els deu millors consells per comportar-se com Déu mana en un funeral") «2. […] Durant la vetlla, que es fa el dia abans del funeral, la gent desfila davant del fèretre obert i s’atura davant del traspassat i diu coses com: “Se’l veu tan natural”, cosa que és una ximpleria perquè no té un aspecte natural... Té l’aspecte d’un mort, però no es diu res com ara: “Se’l veu tan mort”, no és una bona idea. Hi ha gent que es mareja mirant el traspassat. Però no us preocupeu. Al traspassat tant li fa.

 

3. […] Sigueu amables amb la família i parleu-hi. A la vetlla acostumen a estar drets al costat del fèretre obert (on hi ha el traspassat) a la Sala de la Serenitat, desitjant que el traspassat s’aixequi i es posi a parlar em ells, però per descomptat que el traspassat no parla, i per tant sou vosaltres els que hi heu de parlar. Durant la vetlla, la recepció o el funeral els heu de dir: “Ho sento molt”. I prou, i després apartar-vos. No els digueu: “Se n’ha anat a un lloc millor”, “Deus estar més tranquil” o “Aquesta camisa no et queda bé amb els pantalons”

 

4. Aquest no és un bon moment per recordar a la família del mort que el traspassat us deu diners.»

 

Però la Comfort (o Fumfort, com l’anomena la seva germana petita) no és l'única que viurà una forta lluita interior... cadascun dels protagonistes haurà de superar les seves pors, contradiccions i dilemes, encara que no sigui gens fàcil.  

 

Aprofito per dir que el títol em sembla una joia i un reclam fantàstic, el prefereixo al títol original en anglès (Each Little Bird That Sings, que es podria traduir com Cada ocellet que canta). I és que en Dismay és certament un gos extraordinari, mereixedor d’entrar al meu top de gossos literaris (canal Paraula de Mixa - "TOP 10 Gossos literaris").

 

D’altra banda, la narració és àgil, poètica, divertida i entranyable... La família Snowberguer sap com donar-se suport i mantenir-se unida! Aquest llibre l’haurien de llegir gent de totes les edats! El seu missatge ens afecta a tots, i el final és ben emotiu. Si no teniu mocadors de la funerària Snowberger, serà millor que aneu a buscar algun clínex.

 

p.79 «Els sons de l’habitació de la tia Florentine eren lents i suaus. El terra respirava grinyolant, el rellotge de la lleixa feia un tic-tac, tic-tac, tic-tac agradable que feia que semblés que les roses del paper pintat de la paret s’estiguessin adormint. Les partícules de pols suraven en la llum opaca que es filtrava de la persiana de la finestra.  Vaig respirar suaument damunt del llit i vaig sentir que la soledat m’envoltava.» 

 

p.63 «Recordeu que la mort és un fet natural: és pertot arreu, tal com sempre deia l’Edisto Snowberger. No intenteu amagar la mort als nens. Si l’avi ha mort, no els heu de dir que “hem perdut l’avi”, perquè els més petits voldran saber per què no l’aneu a buscar. Només els heu de dir: “L’avi ha mort”. Tampoc heu de dir: “L’avi ha traspassat”, perquè la resta ens preguntarem en quin equip jugava. Només heu de dir que ha mort. Ho entendrem. Els nens es prenen millor la mort que els adults, doneu-los una oportunitat» 

 

Il·lustració de Eve M. (10 anys) Llegiu la seva ressenya en anglès clicant a la imatge
Il·lustració de Eve M. (10 anys) Llegiu la seva ressenya en anglès clicant a la imatge

I parlant del final... diria que aquesta és la autobiografia més divertida que he llegit en un llibre, perquè sabeu qui ens fa un resum de la vida de la Deborah Wiles? La Comfort en persona! Diu que com a recompensa la Wiles li pagarà prou per comprar cacauets Tom, una cola Royal Crown i pastissets tota la vida. ^.^

 

Per últim, comentar que hi ha un detall de la col·lecció El jardí secret de Viena que m’encanta. A la darrera pàgina de cada llibre, el missatge sobre el final d’impressió de l’edició actual és totalment personalitzada i molt especial. En aquest cas diu així:

 

«La primera edició de 248 funerals i un gos extraordinari de Deborah Wiles es va acabar d’imprimir a començament de juny, quan la lavanda fa més olor.»

 

Preciós, oi? Doncs... “Aquesta ressenya s’ha acabat d’escriure el juny de 2019 a l’hora de dinar, entre rialles i un sol radiant... Paraula de Mixa!”

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0