L'illa dels tresors

Títol: L’illa dels tresors

 

Autors: Maria Barbal, Sebastià Bennasar, Xavier Bosch, David Cirici, Najat El Hachmi, Martí Gironell, Pau Joan Hernàndez, Francesc Miralles, Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Care Santos, Màrius Serra, Sílvia Soler, Coia Valls.

 

Edició: Diputació de Barcelona

 

Any d’edició: 2019

 

Sinopsis: Un llibre és una joia. Un conjunt de llibres, un tresor. Una biblioteca, una illa. D’aquí L’illa dels tresors. Les bibliotecàries, les brúixoles que guien en els oceans de la lectura.

 

Fent una picada d’ullet al llibre clàssic, oferim un recull de contes inèdits per homenatjat les biblioteques públiques en aquests primers cent anys de la seva història.

 

 

ressenya

La Xarxa de Biblioteques Municipals segueix celebrant el centenari de la seva creació, i per fer-ho ha convidat a una quinzena d’autors a escriure un recull de relats inspirats en el club amb més socis de Catalunya (2,7 milions d'usuaris).

 

“Més inclús que el Barça”, puntualitzava el vicepresident en funcions de la DIBA, Martí Pujol Casals, durant la presentació del llibre el passat 5 de juny. Està clar que les biblioteques ja no només són seriosos temples de saber, sinó que s’han convertit en el cor de cada municipi, barri o ciutat.

 

A la biblioteca s’hi va a buscar un espai de pau per llegir o estudiar, però també per assistir a tallers per a totes les edats, presentacions, clubs de lectura, activitats variades... Les biblioteques són un refugi, un espai de convivència i respecte... Ras i curt: les biblioteques ja no són només sinònims de llibres.

 

Presentació del llibre el dia 5 de juny
Presentació del llibre el dia 5 de juny

Tot plegat i més és el que busquen transmetre els autors dels relats: alguns son anecdòtics i fins i tot autobiogràfics, d’altres històrics i molt ben ambientats, humorístics, romàntics, gòtics, intrigants, dramàtics, distòpics...

 

La veritat és que la majoria són bastant passionals... ens parlen de la naturalesa humana, de l’amor, la mort, el sexe... I és fàcil sentir-se identificat d’alguna manera amb la majoria dels seus protagonistes i posar-se a la seva pell.

 

El que ja no és tan fàcil és escriure un relat amb tan poques pàgines, sempre ho dic! En una novel·la sempre hi ha espai per donar profunditat als protagonistes i fer evolucionar la trama, però els relats curts són tot un repte. I ja no parlem dels finals! Jo que sóc de finals tancats, m’he quedat amb ganes de més amb alguns relats de “L’illa dels tresors”, doncs deixen coses a l’aire o són molt abruptes. En tot cas, si quan els acabeu us adoneu que us agraden, sempre podeu fer cap a la vostra biblioteca més propera i agafar alguna de les seves obres més extenses!

 

Així que ja ho sabeu... A partir del dia 11 fins al 25 de juny (o fins exhaurir existències) els usuaris del servei de préstec us podreu endur GRATIS aquest tresor! A què esteu esperant? 

 

p.23 “Rates de biblioteca” «L’amor entre els seus progenitors havia crescut, s’havia desenvolupat i s’havia consumat entre llibres, fitxes i complicats processos informàtics que anaven canviant a mesura que la tecnologia els complicava una mica més la vida i els deixava menys temps per llegir.»

 

p.40 “Testament” «L’escriptor va arribar, aleshores, al quart i últim punt del seu testament, l’apartat referit a la seva obra i al seva memòria. Expressava el seu desig, això sí, que si mai alguna entitat o alguna institució decidia fer-li un homenatge, li agradaria que dediquessin el seu nom a una biblioteca. [...]

 

Ell, que en els últims anys es feia tips de fer xerrades un clubs de lectura de tot el país, trobava que rere el nom de cada biblioteca hi descobria una història. Anava a Castelldefels i li agradava saber qui era aquest Ramon Fernàndez Jurado, l’obrer d’Almeria que va acabar parlant castellà, català i esperanto. Feia un acte a Sant Vicenç de Castellet i, en entrar a la biblioteca, s’interessava per la vida de Salvador Vives Casajuana, que li semblava digne d’assaig, pel cap baix. Visitava els lectors d’Esplugues de Llobregat, a deu minuts de casa, i volia saber la vida i miracles del Pare Miquel per haver merescut el nom d’una biblioteca amb tant tràfec de gent amunt i avall.»

 

p.126 “Qui és qui” «D’aquí ve que facis feina en una llibreria, perquè, com a les biblioteques, per a tu és un refugi. No és que l’espai t’ofereixi les aventures que no has viscut (aquesta funció ara la té Netflix, resols), ni tampoc et dona la tafaneria que hi ha a les xarxes socials. És la construcció i reconstrucció del temps, el que atresoren llibreries i biblioteques. I el temps també és una mentida, una metàfora que procuram convertir en convenció per organitzar-nos. El temps xerra en xiuxiueigs a les biblioteques i amb alegria a les llibreries, és una frase que repeteixes sovint. La devies pronunciar un dia i et devia fer gràcia, i ara és gairebé un lema per a tu. I també: “Soc una venedora de temps”. xiuxiueig és una paraula que t’agrada.»

p.57 “Dos amants com nosaltres” «No hi havia a la biblioteca dos amants com nosaltres. No ens podíem amar del matí a la nit ni feroçment ni de cap altra manera, només esgarrapàvem entre les estanteries breus instants d’intimitat que no trobàvem enlloc més. Ja ens hauria agradat fer com el poeta valencià  rodolar per terra entre abraçades i besos, però les nostres circumstancies no ens permetien més que escoltar-nos el batec compassat i incessant del desig aturant-nos la respiració quan les nostres pells es fregaven.»

 

p.80 “L’ombra del coronel Durana” «La bibliotecària se sentia també atrapada en una edat indefinida, tot i que el sentiment no implicava necessàriament la veritat. Era decididament massa gran per poder fer dignament el paper d’adolescent solitària en guerra amb el món i al mateix temps massa jove per haver-se tancat en aquella existència esquerpa i aïllada. La vida l’havia omplert de decepcions i li havia sembrat el camí d’esbarzers i argelagues.»

 

p.97 “El conte de la biblioteca” «Va clavar els ulls en un sofà darrere una tauleta plena de revistes al fons de la sala. Podia passar la nit allà com a darrer recurs. Hi havia calefacció per al cos i llibres que escalfaven l’ànima. Allà i llavors, aquella biblioteca era un oasi enmig del no-res.»

 

p.136 “L’home que va cremar l’última biblioteca” «-És que no ho puc entendre, Avi. No puc! Jo sé perfectament que al segle XXI tothom pagava per tot. Amb diners. Era així.

-En efecte –va corroborar l’Avi.

-Pagaves fins i tot per les necessitats més primordials. Si no volies anar despullat pel carrer, havies de pagar per la roba. Si volies caminar calçat, havies de comprar sabates. Si volies menjar, havies de pagar. Si volies beure, havies de pagar per l’aigua potable. […] Però aleshores... Ens han ensenyat que el valor més gran de l’ésser humà és la cultura. Si la cultura es transmetia pels llibres, com pot ser que els humans del segle XXI no paguessin pel que consideraven més valuós de tot?»




Write a comment

Comments: 0