Peter Pan

Títol: Peter Pan

 

Autor: James Matthew Barrie

 

Traductora: Maria Antònia Oliver

 

Editorial: Empúries

 

Any d’edició: 1991

 

Sinopsis: Peter Pan és la meravellosa història del nen que no creix, i de la Wendy, i de com ella i en John i en Michael aprenen a volar, i de com se'n van a la terra de Mai-més, i de com s'enfronten als terribles pirates i al seu capità James Hook, a qui Peter Pan talla el braç i el dóna a un cocodril, i de com el capità Hook odia Peter Pan i el persegueix.

ressenya

Si em seguiu a les xarxes socials sabreu que aquests dies he estat enmig d’un trasllat bastant estressant. Però tot té la seva part positiva, perquè rebuscant entre caixes vaig descobrir una col·lecció de clàssics juvenils que em va regalat el meu avi. Per curiositat vaig començar a llegir el primer capítol d’un dels títols... i en un parell de dies ja m’havia acabat Peter Pan.

 

La meva primera reacció va ser lloar a la Disney, perquè la pel·lícula que van fer l’any 1953 és prou fidel, excepte per un seguit de matisos irònics i sensibles que van obviar. I la meva segona reacció va ser sorprendre’m per la complexitat d’aquest clàssic... doncs diu molt més del que explica.

 

Per on començar? Només a les primeres pàgines ja podem apreciar una cínica crítica a les classes socials i la hipocresia de la gent. Barrie em va guanyar a la primera pàgina, quan descriu a la senyora Darling, la mare dels nens...

 

«Era una dona encantadora, de pensaments romàntics i una dolça boca riallera. La seva ment romàntica era com les capsetes de fusta fina, una dins l’altra, que vénen de l’enigmàtic orient i en les quals sempre es pot descobrir que n’hi ha una de més; i la seva dolça boca riallera tenia un bes que la Wendy no va poder aconseguir mai, tot i que era allí, perfectament evident al cantó dret.

 

El dia que el senyor Darling la va conquistar, les coses anaren de la següent manera: els nombrosos cavallers que eren nois quan ella era una noia van descobrir simultàniament que l’estimaven, i tots varen anar corrents a casa seva a proposar-li matrimoni, tret del senyor Darling, que va agafar el cotxe i va arribar primer, i d’aquesta manera la va tenir. Ho va tenir tot, d’ella, tret de la caixa més amagada i el bes. No va saber mai res de la caixeta, i al bes, va acabar renunciant-hi amb el temps.»

 

I és que m’ha donat la sensació de que Barrie tenia una postura bastant progressista envers les dones, com quan en Peter i la Wendy conversen per primera vegada:

 

p.41 «-Però on vius més temps, ara?

-Amb els nois perduts.

-Els nois perduts?

-Són els nens que cauen del seu cotxet quan la mainadera mira a una altra banda. Si no són reclamats, al cap de set dies se’ls envia a la terra de Mai-més per sufragar les despeses. Jo en sóc capità.

-Deu ser divertit!

-sí –va dir astutament en Peter-, però estem força sols. És que no tenim companyia femenina...

-No hi ha cap nena? 

-Oh, no. Les nenes són molt intel·ligents i no cauen mai del cotxet.»

 

Il·lustració original de F. D. Bedford (1911)
Il·lustració original de F. D. Bedford (1911)

Però anem al tema que segur que us estareu preguntant... Com és la terra de Mai-Més? Doncs, hi trobareu l’estany de les sirenes, el poblat indi, el vaixell pirata... però tots estan en guerra constantment, gairebé com si ens trobéssim a Joc de Trons:  

 

p.64 «Quan ell no hi és, tot està en calma, a l’illa. […] Però amb la vinguda d’en Peter, que odia la tranquil·litat, tot torna a la vida: si poséssiu l’orella a terra, sentiríeu l’illa sencera que bull de vitalitat.

 

Aquell vespre les forces vives de l’illa estaven disposades així: els nens perduts buscaven en Peter Pan, els pirates buscaven els nens perduts, els pellroges buscaven els pirates i les bèsties buscaven els pellroges. Tots anaven volta que volta, però no es trobaven perquè tots anaven al mateix ritme. Tots volien sang, tret dels nens, a qui en general els agradava però que aquell vespre havien sortit a rebre el seu capità.»

 

Sí, sí, els nens perduts no només gasten bromes als pirates, sinó que els deixen més secs que la moixama. I respecte a les divertides cançons de Disney... els únics que canten durant el llibre són els nens (sobre construir una casa) i els pirates, i les alegres cançons d’aquests darrers parlen de la soga tibant, trets i l’alegria de fer passar els seus enemics per la pedra...

 

La Campaneta (Dringuets pels amics) també és igual que a la peli, excepte que al llibre no juga un paper tant important (tot i que intenta acabar amb la Wendy vàries vegades, no traeix als Nens Perduts). A més, sembla que és molt coqueta, i sincerament no sóc capaç d’imaginar-me-la en negligé. ^.^

 

El més diferent de la pel·lícula, però, és que els nens literalment s’estan mesos fora de casa, mentre els seus pares es preocupen i es retreuen tot el que va passar. Per no parlar del final, en el que els Nens Perduts juguen un paper diferent.

 

D’altra banda, pel·lícules com Peter Pan (2003) són prou fidels (mentre llegia m’ha sorprès descobrir una escena que recordava en la que en Peter Pan necessita l’ajuda dels nens d’arreu del món per ressuscitar a la Campaneta) i fins i tot l’adaptació més recent dirigida per Joe Wright (Pan, 2015) té certs punts també en comú. Per començar, els pirates són més sinistres i malvats, i la Tiger Lily (Tigrilla) és una guerrera forta i independent.

 

p.69 «A la rereguarda, el lloc de més perill, hi ha la Tiger Lily, ufanosament erecta, com una princesa de sang blava. És la més bella de les Dianes de color, la bella de la tribu Piccaninny, coqueta, freda i amorosa segons el cas. No hi ha ni un valent que no volgués tenir-la per muller, però ella manté a distància l’altar a cops de destral.»

 

 

Però per sobre de tot, diria que la narració és del que més m’ha agradat. Barrie juga amb el temps, parla directament al lector i et fa sentir part d’una història que s’està explicant alhora a mols altres lectors.

 

A més, posseeix una gran naturalitat a l’hora de fer asseveracions estrambòtiques. No se li pot negar res amb aquest aplom, com quan diu que les orenetes fan els nius a les volandes de les cases per sentir explicar històries, les fades són tant petites que només tenen lloc per a un sentiment a la vegada, o que les estrelles no es poden quedar mirant sempre per un càstig que se’ls va imposar fa molt de temps...

 

De fet, llegir Peter Pan és retrocedir en el temps i ficar-se dins la ment d’un nen, on la lògica funciona d’una manera diferent. Però un dels missatges que sí va captar la Disney (almenys en part) va ser aquest esdevenir cíclic, en el que tots els nens han conegut Mai-Més i han viscut aventures amb Peter Pan, fins que perden l’habilitat de volar i es tornen com la majoria. El final és certament agredolç, però ens mostra una veritat com un temple.

 


 

I en Peter? Al llibre no és tan fàcil que et caigui bé, perquè es passa tota l’estona tirant-se floretes i fent-se el gallet (quan en realitat, segons Barrie, no és ni de bon tros tant intel·ligent). De fet, dubto que en Peter sigui un nen, sinó un esperit, potser inspirat en el deu grec Pan, que s’associa a la natura, l'alegria, l'espontaneïtat, la música, la dansa i l’amistat entre d’altres.

 

La meva recomanació? Animo als més menuts a que s’introdueixen a la història d’en Peter Pan a través de la Disney i que amb el temps li acabin donant una oportunitat a l’obra de Barrie. Però fins tot i així, estic segura que cal més d’una lectura per copsar tot els seus secrets... Paraula de Mixa!

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0