Amor

Títol: Amor

 

Autora: Hanne Ørstavik

 

Traductora: Blanca Busquets

 

Editorial: Les Hores

 

Any de la tercera edició: 2019

 

Sinopsis: La Vibeke, una mare soltera, i el seu fill Jon acaben de traslladar-se a un poble petit del nord de Noruega. És la vigília del novè aniversari d’en Jon i una fira ambulant ha arribat al poble. Mentre el noi surt pel veïnat a vendre bitllets de loteria per al seu club esportiu, la Vibeke, centrada en els propis pensaments i preocupacions, decideix anar a la biblioteca local.

 

Què faran els personatges durant aquesta freda nit d’hivern? Mentre constatem com mare i fill poden viure en mons completament separats, una creixent sensació d’inquietud s’apoderarà de la història. Amor és una novel·la sobre la distància entre els éssers humans, la solitud i la recerca de l’amor.

 

I la veritat és que no és una novel·la gens fàcil de descriure. Tal i com diu la sinopsis, cada un dels protagonistes anirà coneixent gent nova en aquest vespre d’hivern: “El lector els seguirà de ben a prop, sentint un vague sentiment de terror: és aquesta persona una amenaça, o no? On és, què és el perill que impregna aquesta nit freda a les vides de la Vibeke i en Jon?”

 

Sense tractar-se d’una novel·la de terror, “Amor” t’instal·la un sentiment d’angoixa, un mal pressentiment que no s’esvaeix. La veritat és que és un resum de totes aquelles situacions en les que jo mai voldria trobar-me, com per exemple: baixar al soterrani i pujar al cotxe d’un desconegut, deambulant pel bosc a la mitjanit, viatjant quilometres de nit al costat d’algú de qui ni tan sols conec el nom...

 

Tanmateix, sembla que el major perill que corren els personatges és la indiferència i la soledat. Es podria dir que la majoria d’aquests peculiars desconeguts tracten millor a en Jon que la seva pròpia mare. La Vibeke prefereix viure dins de les seves fantasies i anhels superficials que enfrontar-se a la seva pròpia vida. 

 

De fet, per a mi la major tragèdia del llibre ha sigut adonar-me que la Vibeke ni tan sols recorda l’aniversari del seu fill (o això sembla) mentre ell no para d’imaginar-se-la preocupant-se per ell i organitzant-li una festa.

 

Personalment, m’he quedat amb ganes de conèixer més sobre tots els personatges secundaris. Quin és el seu passat, en què pensen... Suposo que això també connecta amb el missatge del llibre “Creiem que coneixem a l’altra persona, ens sentim segurs amb una altra persona, però, potser tota l’altra consciència és un misteri per a nosaltres.” deien a Los Angeles Review of Books.

 

Això sí, sabem en tot moment el que passa pel cap dels protagonistes. En què es fixen, quins judicis fan de la gent... De fet, destaco l’habilitat de l’autora per posar-se a la ment d’en Jon, un nen de 9 anys. Defineix prou acuradament les fantasies que ens passen pel cap quan som petits, els reptes que ens posem i la imaginació desbordant que tenim.

 

L’estil narratiu de Ørstavik és prou hipnotitzant i requereix la concentració del lector per descobrir sobre quin personatge estem llegint en cada moment. Com en una pel·lícula, els canvis d’escena tenen lloc als moments més inesperats, i es barregen contrastant la diferència de les seves experiències intrigants i un xic surrealistes.

 

Per acabar, us deixo amb una cançó que em penso seria la banda sonora ideal d’aquest llibre-oxímoron.  

 

All the lonely people
Where do they all come from?
All the lonely people
Where do they all belong?