Capvespres de foc i grana

Títol: Capvespres de foc i grana

 

Autora: Anna Dodas i Noguer

 

Edició de: Caterina Riba i Ester Pou

 

Editorial: Edicions Cal·lígraf

 

Any d’edició: 2018

 

Sinopsis: "Capvespres de foc i de grana" recupera la narrativa de l'escriptora osonenca Anna Dodas i Noguer, apareguda en publicacions esparses o que encara restava inèdita. Dodas és coneguda avui com a autora de dos poemaris: "Paisatge amb hivern" (1986), amb el qual guanyà el premi Amadeu Oller, i "El volcà" (1991). Es tracta d'una escriptora de qui Maria-Mercè Marçal, membre del jurat que li va concedir el premi Amadeu Oller, va afirmar: «Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo».

 

La veu d’Anna Dodas i Noguer és colpidora, d’una bellesa esfereïdora, impregnada de dolor i d’un cert desafiament.

 

Malauradament, la seva producció és tan intensa com breu, ja que és veié truncada pel seu brutal assassinat mentre viatjava pel sud de França amb una amiga l’any 1986, quan la poeta tenia tan sols vint-i-tres anys. Més de trenta anys després de la seva mort, el llegat d’Anna Dodas ha tingut un impacte relatiu, per la qual cosa la publicació d'un volum amb la narrativa de Dodas era una assignatura pendent.

 

ressenya

Edicions Cal·lígraf ha apostat per tornar a donar veu a una autora injustament desconeguda. Ester Pou, una de les curadores d’aquesta antologia, diu al seu pròleg:

 

«A recer d’aquest volum recopilador, els textos en prosa, fins avui pràcticament invisibles, ocultats sota vels de més silenci, recobren valor. Textos d’esmorteïda llum, somorts en els marges entre la despreocupació i l’oblit, desposseïts de fidels i probables nous lectors, que restaran exposats a la llum de qui els llegeixi per donar-los vida.»

 

Personalment, em sento satisfeta d’haver contribuït com a lectora a donar una mica més de vida a aquests textos, i ara, fer-vos-els arribar a vosaltres.

 

Anna Dodas i Noguer
Anna Dodas i Noguer

p.43 «Era un jardí molt clar que envoltava la casa fosca i mig enrunada. I l’herba creixia allà on volia, com si el terra estigués despentinat, i a l’estiu s’assecava perquè ningú no la regava i no plovia. Els arbres no acabaven de créixer i també estaven escabellats. Tot, tot el jardí era sempre com després d’una ventada que ho hagués esbullat tot i després regnés una gran calma, tot ben quiet, sense ni un bri d’aire.»

 

Així és com comença “La deessa de les flors”, el primer relat de “Capvespres de foc i grana”. Un relat tremendament enigmàtic i desconcertant, on el mite, el temps i la realitat es distorsionen. Vull destacar sobretot les expressions poètiques i metàfores que hi podem trobar:

 

p. 50 «I, quan a la tarda havia ja caigut mandrosament i començava a endevinar-se una brisa suau de captard, quan els colors començaven a esvair-se i confondre’s estimant-se dolçament, ella va iniciar fluixet, fluixet, el remoreig que m’embruixava.»

 

D’entre els relats de “Les ciutats”,  em penso que les meves preferides són “La ciutat dels rajols” i “La ciutat eterna”. Aquest darrer m’ha tingut intrigada fins al final, que és quan tot ha pres sentit! Us recomano llegir-lo abans dels pròlegs i deixar-vos sorprendre.

 

Anna Dodas (foto de Ramon Farrés)
Anna Dodas (foto de Ramon Farrés)

“La ciutat dels rajols”, per un altre cantó, té un fil argumental clar i àgil en comparació amb la resta, i un punt emocionant d’aventura exòtica i crítica social. Diu Caterina Riba:

 

p.29 «Tal com explica el crític i teòric Edward Said, l’Orient és un producte europeu. És unfruit de la producció intel·lectual, artística i literària d’un determinat període, que construeix una realitat paral·lela, estable i acceptada per un gran col·lectiu. “La ciutat dels rajols” presenta l’ensorrament d’aquesta representació, que, paradoxalment, és demolida des del llenguatge que li havia donat vida.»

 

“La ciutat del delta” és un exercici de descripció bastant impressionant, perquè capta la bellesa d’aquest paratge inhòspit i alhora juga amb la nostra percepció de la realitat, per acabar amb un final inesperat.

 

p.71 «La terra i el cel s’estenien en miralls de colors pàl·lids. A tota l’extensió de la plana terra, aigua. Canals d’aigües tranquil·les vorejaven l’estret camí de sorra. Els petits marges separaven els camps d’arròs inundats. Molt enllà, a la dreta del camí, una renglera d’immòbils pollancres i joncs assenyalava el llit de l’enorme riu moribund. Multitud d’ocells enfonsaven les potes rosa a l’aigua dels camps; les gavines sobrevolaven els canals. El captard, magnífic en tons suaus al cel i a la terra, se sostenia sobre el delta.»

 

L’únic relat que m’ha fet sentir realment incòmoda és “La ciutat conquerida de les cigonyes” pel nivell de destrucció i els detalls (de nou minuciosos) de la mort i la violència. 

 

El volcà (d'Anna Dodas) el llibre sobre "Mites" de Sarsanedas
El volcà (d'Anna Dodas) el llibre sobre "Mites" de Sarsanedas

Dins dels relats inèdits aplegats amb el títol “Amor de cendra” hi ha la representació de diferents relacions, algunes més destructives que d’altres. “Plena de mi” m’ha transmès pau i gratitud.  

 

p.99 «I desvetlles en el meu si mil acords inconeguts, i trenques sons establerts i fas onejar el pàl·lid estany. I els teus dits esbocinen algun vidre, algun glaç fràgil de mi, i jo em trobo en l’horitzó imprecís de la posterior consciència renovada i àgil, plena de vida i de tu. Plena, finalment, de mi.»

 

El final de “Obscur desig” és dolorosament bell, i a “Suite” m’agrada com entrellaça els alts i baixos d’una simfonia amb els d’una relació. A més a més, com a músic que sóc, he gaudit amb expressions com:

 

p. 125 «M’embriagava tota sola de la dolçor de la música que omplia els recs de la pell i em curullava les venes, que es dilataven i deixaven espai a totes les notes del món»

 

Per últim, “Capvespres de foc i grana” és totalment descriptiu, i juga amb els nostres sentits:

 

p.136 «I jo sentia les fulles de roures de tardor, humides per la boira, anhelant tranquil·la pau. Les sentia del color d’una pela de poma, del color d’una llepada de mel.»

 

Tornant a l’inici del llibre, em penso que aquesta és la primera vegada que llegeixo unes introduccions tan poètiques i plenes de sentiment. Què més es pot afegir després de llegir el pròleg de Caterina Riba?

 

p.34 «En els relats d’aquest llibre, Dodas explora els límits del llenguatge i en qüestiona la representabilitat. La seva obra és un intent d’apropar-se a l’inefable i palpar amb els mots els replecs més recòndits. L’autora cerca de manera incessant i tot ho escorcolla en un procés no exempt de dolor. La prosa d’Anna Dodas és bella i terrible alhora. Escruixidora.»

 

Resumint, si no arribo a saber que l’autora d’aquests escrits era tan jove, no ho hauria endevinat pas! Julià Guillamon té raó quan diu:

 

p.22 «Quan llegeixis El volcà, el llibre sobre Mites de Sarsanedas i ara aquests contes, hi veus un talent immens que en aquell moment, discreta i riallera com era l’Anna, a penes s’arribava a endevinar. Són uns textos madurs, sense cap de les vacil·lacions de l’escriptor que comença, d’algú que potser no sap ben bé què dir –i d’aquesta ambigüitat en surt el tema central del que escriu-, però que sap molt bé què vol fer. Una literatura que no naixia del trauma o del plany, una literatura entesa com una forma d’elevació, construïda com una obra d’art.»

 

L’estil narratiu de Dodas és dens, enigmàtic i experimental, i potser per això no em resulta tan engrescador com d’altres, però si sou amants d’autores com Rodoreda, estic ben segura que us entusiasmarà... Paraula de Mixa!

 

Mx


Si voleu saber-ne més i conèixer a les curadores del volum en persona, podeu assistir a la presentació a la llibreria Barra/Llibre dijous 7 de març a les 19h:

 


Escribir comentario

Comentarios: 0