Crida 130 - «PLUJA» - La llum dels esperits

Mentre el vent bufava amb força sobre la tundra, a l’interior de l’iglú els inuit cantaven a ple pulmó, intentant fer-se sentir per sobre del torb. Quan les seves veus van callar, però, encara sonava un tambor. El xaman acariciava l’instrument de pell de foca lenta i cadenciosament, fent que tothom li prestés atenció.

 

-El que us explicaré a continuació és tan cert com que la deessa Sedna proveeix els oceans...

 

Les flames del foc creaven ombres inquietants a la seva cara, i els més petits es van arraulir contra les seves mares.

 

-Una nit, intentant contactar amb els esperits, tocava el tambor tal i com ho estic fent ara. No sé quan de temps va passar, però de cop i volta la meva ànima es va separar del meu cos. Em podia veure a mi mateix, tal i com us estic veient a vosaltres.

 

Es van sentir alguns crits ofegats.

 

-D’immediat vaig sortir a l’exterior, però al posar els peus sobre la neu... no sentia res. El vent no m’eriçava la pell, no tenia set, ni gana, només sentia la necessitat d’avançar, avançar, avançar...

 

La seva veu es va anar fent cada vegada més imperceptible, fins que es va perdre entre els batecs del seu tambor. Qualsevol hauria dit que tornava a estar hipnotitzat, quan de cop i volta va fixar els seus ulls sobre els presents.

 

-I va ser llavors que les vaig veure. Com una cortina de pluja serpentejant... les llums... es perseguien entre elles, jugant amb els estels... Però n’hi havia dos que es van separar de la resta i van baixar fent cabrioles al voltant d’una tercera esfera de llum més petita... que va anar a parar just davant dels meus peus. La vaig recollir... era un crani de morsa. I en aquell moment les vaig sentir.

 

El tambor va parar de sonar durant un instant, com un cor esglaiat.

 

-Les veus de les llums. Em cridaven... “Torna’ns la pilota! Torna’ns-la!” Eren els esperits... que em parlaven! Vaig elevar-me del terra fins arribar on eren ells, i vam jugar plegats tota la nit. I des d’aquell dia sé que quan els esperits dels nostres avantpassats surten a jugar, es converteixen en llums que il•luminen el cel.

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0