Curial i Güelfa

Títol: Curial i Güelfa

 

Autor: Desconegut

 

Col·lecció: Tast de Clàssics

 

Versió de: Lluís-Anton Baulenas

 

Editorial: Barcino

 

Sinopsis: Curial i Güelfa és una novel·la escrita a mitjan segle xv per un autor del qual desconeixem el nom. L’obra narra les aventures cavalleresques i sentimentals de Curial, nascut en una família humil del nord d’Itàlia, que de ben jove se’n va a la cort del marquès de Montferrat. Allà coneix la jove vídua Güelfa, senyora de Milà, que esdevindrà la seva protectora i enamorada. La valentia i habilitat de Curial el converteixen aviat en un cavaller victoriós, sempre al servei de la justícia, que lluitarà al costat del rei Pere II el Gran, i serà honorat per l’emperador d’Alemanya i pel rei de França. Els èxits, però, aniran acompanyats de temptacions amoroses que faran trontollar la relació amb la Güelfa.

 

«Igual que el Tirant, ens evoca automàticament, només d'entrar-hi, un món bigarrat, ple d'olors i de sons ben diversos. Ens arriben el toc de les trompetes, els crits dels heralds, la imatge de les tendes ricament guarnides, de les dones enamorades i dels cavallers lligats per promeses d'amor. I què direm de les expedicions per la Mediterrània, les tempestes, els abordatges, les grans batalles a camp obert i els combats en camp clos! Fins i tot assistim a una imatge gairebé contemporània d'un cavaller, Curial, fent turisme per Grècia, Terra Santa i Egipte. Tot en aquesta novel·la és excitant.»

 


ressenya

La fundació Carulla, a través de l’editorial Barcino, ha afegit un títol més a la col·lecció “Tast de clàssics”, la qual està composada de textos cabdals de la literatura catalana medieval modernitzats per destacats escriptors. “Intentem trencar la barrera mental que allunya a la gent” deia Joan Santanach (director literari de Barcino) a l’esmorzar de premsa del passat 15 de novembre.

 

En aquest cas, l’obra -versionada pel filòleg i escriptor Lluís-Anton Baulenas- és un text d’aventures cavalleresques del segle XV publicat en tres petits volums. “Són llibres petits però molt treballats” explicà Santanach.

 

Joan Santanach i Lluís-Anton Baulenas
Joan Santanach i Lluís-Anton Baulenas

Realment l’edició és molt còmoda, ja que podeu portar els llibres amb vosaltres allà on vulgueu. "Aquesta col·lecció pretén que ja ningú tingui excusa per no llegir-los!” deia Santanach, i penso que l’han encertat de ple.

 

El cert és que no m’esperava que l’obra fos tant àgil. A més de que el text està traduït al català actual (però intentant ser el màxim fidel a l’original) els fets passen molt ràpid, i és molt senzill posar-se en situació.

 

  • El primer volum (el més curt dels tres) és una introducció als fets, ja que ens presenta la gran majoria de personatges principals, i és prou intens.
  • El segon volum introdueix al lector de ple al món de la cavalleria, doncs està farcit de combats i altres gestes.
  • I el tercer és el clímax final, en el que Curial passa la seva penitència, seguida de la redempció i d’altres alts i baixos (és que no aprèn XP) fins a culminar en el que sembla el moment més esplendorós de la seva vida.

“És un text molt assequible i vigent, el ‘Curial’... o potser li hauríem de dir el Güelfa” remarcà Baulenas. I és que el personatge de Güelfa, la jove vídua del senyor de Milà que s’enamora de Curial, és essencial a la història! Sense ella Curial no hauria aconseguit cap de les seves proeses. Al llibre tercer, sense anar més lluny es diu que...

 

Llibre tercer p.155 “Molt lluny hem deixat la Güelfa del nostre relat, i, com que l’obra present és seva, bé cal que en fem alguna menció.”

 

De fet, de bon principi se’ns presenta de la següent manera: 

 

Llibre primer p.26 «Era aquesta Güelfa molt sàvia, i suau, i temperada en els seus moviments. I com que el seu marit l’estimava tan forassenyadament, ella es va apoderar i es va ensenyorir d’ell, fins al punt que no feia ni ordenava res sense haver-ho fet saber a ella prèviament, i ella es comportava amb tanta discreció, que els vassalls se l’estimaven gairebé tant com el marit. [...] I va voler que la Güelfa, amb marit o sense, fos senyora de Milà. I que quan ella morís, Milà fos d’aquell o d’aquells a qui ella plauria que pervingués; i així, sent encara viu, ho va fer jurar als seus vassalls, i tot seguit va traspassar.”»

 

Per no parlar d’altres personatges femenins que juguen un paper imprescindible en l’èxit de Curial. La majoria tenen conviccions molt fermes, i encara que la seva bellesa és lloada per sobre de tot, l’autor també valora la seva cultura i les seves maneres. Sense anar més lluny...

 

Llibre tercer p.93 «Fàtima: Filla meva, no saps que el cor de la dona és feble i les seves mans, tremoloses?

 

Càmar: Al contrari, ja que és escrit, i no per un sol doctor, que els cavallers han de posseir atreviment de dona i cor de lleó. Així ho va dir Hèrcules a Filoctetes quan el va fer cavaller a Espanya.»

Definitivament sóc molt més fan de Güelfa que de Curial, encara que els dos són personatges complexos i lluny de ser perfectes. Encara que Curial és estudiós, honest i humil, de vegades és un “empanat” (perquè no sap veure el més obvi, com quan més d’una dama es mor d’amor per ell), és bastant desagraït i li costa aprendre dels seus errors. L’autor el disculpa repetides vegades, i atribueix aquesta supèrbia a la seva ràpida ascensió en l’escala social.

 

“Quantes vegades avui en dia l’èxit fàcil ens fa caure en la supèrbia?” va reflexionar Santanach durant l’esmorzar de premsa. Certament no és fàcil gestionar la fama, i en poden donar fe des d’estrelles de YouTube a futbolistes emergents. 

 

Per això, el narrador ens regala consells molt útils i intenta adoctrinar el lector en les pràctiques que considera bones, i pregona els valors d’un bon cristià. Es tracta del savi conseller Melcior de Pando, que fa de Pepito Grillo, i intenta posar una mica de seny en tot plegat. Així que no importa quina religió professeu, perquè tothom pot prendre nota dels seus consells:

 

Llibre tercer p.129 «[...] encara que la Fortuna no guardi ordre en els fets ni li calgui justificar-ne els motius, no pot perjudicar tant el savi diligent com l’ignorant negligent. Així, s’esdevé moltes vegades que el perseverant la venç, perquè es manté ferm contra la Fortuna, i potser no li va tan bé com li aniria si ella li fos amiga i l’ajudés, però tampoc no li va tan malament com si es retés a ella de genolls i encomanés els fets a la natura.»

 

“Roda de la Fortuna” (c.1455-1462), Llibreria Birtànica
“Roda de la Fortuna” (c.1455-1462), Llibreria Birtànica

De l’estil, m’han agradat algunes de les expressions més èpiques, i la manera de parlar dels personatges. Saben dir veritats com temples o contestacions astutes amb molt d’estil. També m’ha sorprès el sentit de l’humor i el cinisme d’algunes escenes, i he deixat anar més d’una riallada. Hi ha diàlegs sagaços i irònics, i descripcions molt enginyoses:

 

Llibre segon p. 133 «No puc creure que amb el meu art d’escriure en tingui prou per posar per escrit pròpiament la següent matèria, ni que els meus dits sàpiguen governar la ploma, que se’m torna vermella i vergonyosa a la mà, quan començo a pensar que en aquest capítol em cal escriure l’alegria que la Güelfa va tenir quan va veure la seva donzella.»

 

“Què és el que t’agrada més de l’estil?” vaig preguntar a Baulenas. “Que el narrador té voluntat de fer-se entendre”, ja que sembla escrit per ser declamat.Es nota que ha llegit molt i que darrere la composició hi ha saviesa i una gran curiositat” afegí Santanach. I és que al principi l’autor compara situacions i proeses dels personatges amb certs mites, però a mesura que transcorre la història, l’autor es va embravint fins a tal punt que al tercer volum fins i tot apareixen diàlegs entre deïtats romanes, que parlen amb els protagonistes en somnis i els dicten la seva voluntat. (A més, les picabaralles entre la Fortuna i la resta de divinitats són hilarants i “salseantes” ^^)

 

Qui diria que a la introducció del llibre tercer l’autor assegura no ser mereixedor de la l’ajuda de les muses... per després deixar anar els discursos més espectaculars i grandiloqüents! (estarà també ell pecant de supèrbia disfressada d’humilitat? hehe)

 

Llibre tercer p. 14 «Per la qual cosa, no podent rebre l’ajut dels dons de la seva gràcia, amb humil i baix parlament procediré tal com sabré en aquest tercer i darrer llibre, el qual és una mica més intricat que els primers, per tal com en aquest hi haurà algunes transformacions i ficcions poètiques, escrites no de la manera que correspon a la matèria, sinó rudement i grossera, com jo ho hauré sabut fer.»

Realment l’autor és un “crack”, perquè fins i tot corregeix als seus predecessors:

 

Llibre segon p. 12 «En aquest llibre es parla de cavallers errants, encara que errants sigui mal dit, perquè s’hauria de dir caminants. Erre és un vocable francés, i vol dir ‘camí’, i errar vol dir ‘caminar’. Però jo vull seguir la manera d’aquells catalans que van traduir els llibres de Tristany i de Lançalot de la llengua francesa a la llengua catalana, i sempre van dir cavallers errants, ja que aquest vocable errants, que vol dir ‘caminants’, mai no el van voler canviar, sinó que el van deixar així, no sé per quina raó. I així, diré errar per caminar, seguint el costum dels antics, encara que parlaré impròpiament i seré una mica digne de reprensió.»

 

Tal i com ens promet a la introducció del primer llibre, els dos amants acabaran junts, i amb un final prou èpic, que m’ha recordat als sonats desenllaços de les comèdies romàntiques americanes, en les que multituds de curiosos pressionen a la núvia perquè digui que sí. 

 

En fi, si sou d’aquelles persones que no suporten que us facin spoilers, millor que no llegiu els títols dels capítols. Sembla que en aquella època encara no sabien que fer spoilers és un pecat capital dels més grossos. ;-D Però al capdavall, l’important és saber com s’ho faran per acabar junts. 

 

Llibre primer p.23 «I per això us vull relatar quant va costar a un gentil cavaller i a una noble dama estimar-se l’un a l’altra, i com amb gran preocupació i pena, després de molts infortunis, molt de temps després més tard van aconseguir el premi pels seus patiments.»

 

En general he fruït d’allò més marcant i anotant una pila de paràgrafs als llibres. Així que si una de les vostres resolucions per aquest 2019 és llegir més clàssics, regaleu-vos poder gaudir d’aquesta història per a tots els públics... perquè tal i com va dir Santanach, “Curial i Güelfa” es pot llegir “Des dels 7 o 8 anys fins als 99, 102 o 105!”... Paraula de Mixa! 

 

Mx


Una mirada diferent a youtube




Escribir comentario

Comentarios: 0