Homenatge a Catalunya

Títol: Homenatge a Catalunya

 

Títol original: Homage to Catalonia

 

Autor: George Orwell (Eric Blair)

 

Editorial: Edicions 62

 

Any original d’edició: 1938

 

Any d’edició en aquest segell: 2010

 

Sinopsis: És un llibre molt modest: sembla que digui el mínim que es pot dir d'un tema de gran magnitud. I, en dir-ne el mínim, en diu el màxim. El tema principal és un període de la Guerra Civil espanyola en el qual, durant uns mesos, fins que fou molt greument ferit, l'autor lluità com a soldat en les trinxeres. Tothom sap que la Guerra Civil fou un dels esdeveniments decisius de la nostra època. Però ha passat ja massa temps des d'aleshores, i actualment el nostre sentit de la història va essent destruït: la nostra memòria és curta i la rapidesa amb què ens assalten els esdeveniments encara l'escurça més. El llibre de George Orwell no només ens relata les seves experiències personals en la Guerra Civil, sinó que és un testimoni de la naturalesa de la vida política moderna. Aquesta edició presenta la versió íntegra i sense censura d'aquest relat d'Orwell que ha esdevingut un clàssic del segle XX.

 

ressenya

Per on començo a parlar del llibre que tinc avui entre mans? Potser el més curiós seria dir que la primera vegada que en vaig sentir a parlar em trobava en un poblet d’Anglaterra, i que fou un amic anglès qui em va convèncer per llegir-lo.

 

Què pensaríeu si us digués que el cèlebre autor Eric Blair -més conegut com a George Orwell- no només va venir a Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola a allistar-se per lluitar contra el feixisme, sinó que va escriure un llibre relatant les seves vivències? Unes vivències que després l’inspirarien per escriure “1984”. I encara més... què diríeu si el títol d’aquest llibre sobre la guerra del 1936 no tingués per títol alguna cosa semblant a “Memòries de la Guerra Civil Espanyola” sinó ni més ni menys que... “Homenatge a Catalunya”???!?!? Ho-me-nat-ge a Ca-ta-lu-nya. Increïble.

 

Coberta de la primera edició de ‘Homenatge a Catalunya’, publicat per Secker and Warburg.
Coberta de la primera edició de ‘Homenatge a Catalunya’, publicat per Secker and Warburg.

I és clar, segur que penseu que llegir un llibre sobre memòries de guerra per força ha de ser avorrit, i d’exclusiu interès per aquells amants de la història... Però de totes les paraules que em venen al cap per descriure aquest llibre segur que hi ha una que no endevinaríeu ni en mil anys... Us la dic? Aquesta paraula és... Divertit.

 

No és l’única, però. Aniria acompanyada d’adjectius com: punyent, apassionant, irreverent i emocionant. Orwell ens mostra les dues cares de la guerra, des de l’exaltació inicial fins a la pantomima de les trinxeres.

 

p.51 “Molts dels soldats que teníem enfront, en aquella zona de la línia de foc, no en tenien res, de feixistes; eren, simplement, pobres reclutes que feien el servei militar en esclatar la guerra i que no pensaven en altra cosa que a guillar. De tant en tant, petits grups d’aquells soldats corrien el risc de passar-se a les nostres files. Ben segur que ho haurien fet molts més encara, si no haguessin tingut llurs famílies en territori feixista. Aquells desertors van ser els primers feixistes de carn i ossos que vaig veure. Vaig quedar parat de comprovar que eren exactament igual que nosaltres, només que portaven granota caqui.”

 

Però sí, he de reconèixer que durant la lectura no he pogut evitar deixar anar riallades incrèdules. Orwell fa servir la ironia per relatar alguns dels fets més durs, i no es talla un pèl a l’hora d’expressar el que pensa en tot moment. Val a dir que “no deixa canya dreta”, que se’n diu, i és el primer a carregar contra els seus.

 

p.45 “Alguns periodistes i d’altres estrangers que van ser a Espanya durant la guerra han declarat que, en el fons, els espanyols se sentien amargament engelosits de l’ajuda estrangera. Per la meva banda, jo només puc dir que mai no vaig observar res d’això. Recordo que, pocs dies abans d’abandonar la caserna, un grup d’homes van tornar del front, de permís. [...] «Els francesos són molt valents –deien. I afegien, entusiasmats-: Més valents que nosaltres». Naturalment, vaig protestar, i llavors van explicar que els francesos coneixien més bé l’art de la guerra –eren més experts en bombes, metralladores, etcètera-. Tanmateix, l’observació era significativa. Un anglès s’hauria tallat la mà abans que dir una cosa semblant.”

 

 

La lectura és més àgil del que m’imaginava, i algunes de les anècdotes que explica m’han servit per ratificar d’altres que ja havia escoltat, però n’hi ha que m’han deixat bocabadada.

 

p.128 “«Corre!», vaig cridar a en Moyle, posant-me dret d’un salt. I, valga’m Déu, com vaig córrer! Aquella nit mateixa, poca estona abans, havia pensat que és impossible de córrer quan vas xop de cap a peus i carregat amb un fusell i cartutxos; llavors vaig aprendre que sempre pots córrer quan penses que et persegueixen cinquanta o cent homes armats.”

 

p.133 “Quan em van deixar marxar de permís, jo havia passat cent quinze dies al front i, en aquella època em semblava que aquell període havia estat un dels més fútils de la meva vida. Jo m’havia allistat a les milícies per lluitar contra el feixisme i, de fet, es podia dir que no havia lluitat gens ni mica, que m’havia limitat a existir com una mena d’objecte passiu, sense fer res a canvi del ranxo que em donaven, sinó passar fred  i patir son. Potser és el destí de la majoria dels soldats en la majoria de guerres. Però ara que veig aquest període amb perspectiva no em dol pas haver-lo viscut. [...] Va constituir una mena d’interregne en la meva vida, completament diferent de tot el que l’havia precedit i potser de tot el que havia de seguir-lo, i em va ensenyar coses que no hauria pogut aprendre de cap altra manera.”

 

p.136 “[...] les milícies espanyoles, mentre van existir, van ser una mica de microcosmos on ningú no aspirava a ascendir, on tot escassejava però on no hi havia privilegis ni aduladors, hom vivia una mena d’assaig matusser d’allò que podien ser les fases inicials del socialisme. I, comptat i debatut, en comptes de desil·lusionar-me, em va atreure profundament.”

 

“I on és l’homenatge a Catalunya?” us preguntareu. Haig de reconèixer que el pobre George no comença amb gaire bon peu, ja que quan li van posar un porró davant per primera vegada es va negar a beure perquè li recordava a un orinal d’hospital. No el jutgeu, doncs va passar bona part de la seva vida malalt. Ah! I quan va veure l'exterior de la Sagrada Família per primer cop va desitjar que l’haguessin bombardejat, perquè segons ell, era “un dels edificis més lleigs del món”. A veure, no agafeu les torxes encara... Hem de dir que als anys trenta encara no feia tant de goig...

 

El que impressionà a Orwell de veritat va ser l’esperit revolucionari que va observar en arribar a la capital.

 

p.36 “Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, els altaveus bramaven cants revolucionaris tot el dia i bona part de la nit. I el més sorprenent de tot era l’aspecte d’aquesta multitud. En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. A part d’un petit nombre de dones i estrangers, no es veia gent «mudada». Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava, o alguna variant de l’uniforme milicià. Tot plegat resultava estrany i commovedor.”

 

p.44 “[...] m’estimaria més ser estranger a Espanya que en la majoria d’altres països. Que n’és, de fàcil, de fer amistats, a Espanya! Al cap d’un o dos dies ja hi havia una vintena de milicians que em cridaven pel nom, m’ensenyaven els trucs i m’aclaparaven amb llur hospitalitat. No escric pas un llibre de propaganda ni vull idealitzar les milícies del POUM. [...] Però...

 

...desafio qualsevol a trobar-se de cop i volta barrejat amb la classe obrera espanyola –potser hauria de dir la classe obrera catalana, perquè, a part d’uns quants aragonesos i andalusos, només vaig tractar amb catalans- sense sentir-se meravellat davant llur correcció essencial; sobretot davant llur honradesa i llur generositat.”

 

George Orwell (Eric Arthur Blair)
George Orwell (Eric Arthur Blair)

Aquest és un missatge que Orwell repeteix durant el llibre, ja que la classe obrera catalana el va impressionar d’allò més. La veritat és que em faria un tip de citar-vos paràgrafs sobre les seves vivències, perquè són fascinants. Fins i tot els apèndix que trobareu al final del llibre són molt més interessants, divertits i clarividents del que us podeu imaginar. En ells parla de la política de partits i la manipulació de la premsa. 

 

p. 260 “Quant al calidoscopi de partits polítics i sindicats, amb llurs avorrides denominacions –PSUC, POUM, FAI, CNT, UGT, JCI, JSU, AIT-, simplement m’exasperava. A primer cop d’ull semblava que Espanya sofria una plaga d’inicials."

 

En un principi Orwell confessa que no comprenia que entre aquests partits polítics hi hagués diferències serioses, però després va ser testimoni de la complexa trama d’enemistats i traïcions entre ells.

 

A més a més, després del que va viure va qüestionar molt seriosament la veracitat dels mitjans de comunicació:

 

p.266 “El que havia passat a Espanya era, en realitat, no simplement una guerra civil, sinó l’inici d’una revolució. Aquest fet és el que la premsa antifeixista estrangera s’havia preocupat de dissimular. El conflicte havia estat reduït als termes de «feixisme contra democràcia», tot amagant-ne, tant com era possible, l’aspecte revolucionari. A Anglaterra, on la premsa és més centralitzada i el públic més fàcil d’enganyar que enlloc, només van circular, pràcticament, dues versions de la guerra espanyola: la versió de la dreta, dels patriotes cristians contra uns bolxevics sanguinaris, i la versió de l’esquerra, d’uns republicans cavallerescos ofegant una revolta militar. El conflicte central havia estat dissimulat amb èxit.”

 

D’altra banda, quan es va trobar al bell mig dels fets de maig del 1937 a Barcelona, no podia entendre com els diaris escrivien versions cada vegada més contradictòries i manipuladores. En el segon apèndix en parla detalladament i exposa fragments dels articles en qüestió:

 

p.312 “No hi ha res millor que començar per invertir els papers. Els guàrdies civils ataquen un edifici en poder la CNT, així, doncs, cal presentar la cosa com si la CNT ataqués el seu propi edifici, com si s’ataqués a ella mateixa, en resum. [...] Seria difícil d’aplegar més contradiccions de les contingudes en aquests pocs i breus fragments. En un moment determinat, la CNT ataca la Telefònica; immediatament després és atacada en el mateix lloc, un fullet apareix abans de l’ocupació de la Telefònica i n’és la causa; o bé, alternativament, apareix després i n’és el resultat; la gent de la Telefònica tan aviat són membres de la CNT com del POUM, i així successivament. I, en un número encara posterior del Daily Worker (3 de juny), Mr. J. R. Campbell ens informa que el Govern només ocupà la Telefònica perquè ja s’havien aixecat les barricades!”

 

Com he dit abans, està clar que tot plegat l’inspirà per escriure una de les seves novel·les més famoses (“1984”), on el Ministeri de la Veritat es dedica a reescriure la història a través dels mitjans de comunicació.

 

I jo em pregunto... Com pot ser que aquest llibre no sigui ni la meitat de cèlebre aquí com ho és a Anglaterra? Hem de posar-hi remei sens falta! Així que llegiu-lo... llegiu-lo i féu córrer la veu. 

 

Malgrat que Orwell no va morir en combat, les seqüeles de les seves ferides i la seva estada a les trinxeres durant la Guerra Civil el van acompanyar la resta de la seva vida, i va morir de tuberculosis l’any 1950. Així que quin millor homenatge podem fer-li nosaltres a ell que llegir aquesta obra?

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0