Crida 122 - «BARCA» - Una incredibile storia d’amore

Relat basat en fets reals

 

Aquella freda matinada de 1955, l’Ake no hauria pogut veure la costa de Suècia encara que el sol brillés en la seva màxima esplendor. A la coberta del vaixell, contemplava el tèrbol horitzó amb polsims de tedi a la mirada. Davant seu, una carta a mig escriure dirigida a “una bella i llunyana persona”.

 

El jove mariner va continuar escrivint fins a que quedà satisfet amb el resultat. Just quan anava a enrotllar el paper, somrigué tristament i afegí al costat de la seva adreça: “escriu-me, siguis qui siguis”.

 

Just quan l’astre rei començava a despuntar, el soroll del motor va ofegar el d’una esquitxada, com si un petit objecte hagués caigut per la borda. Les onades l’arrossegarien junt amb els dies i els anys.

 

***

 

Era dimarts quan la costa el va venir a trobar perquè reposés sobre la sorra.

 

No tindria gaire temps per fer-ho, però. Aviat l’objecte tornà a ser bressolat, aquest cop pels braços d’algú.

 

***

 

Quan s’apartà de la barra i es donà la volta consternat, l’enuig es convertí ràpidament en sorpresa davant de l’interlocutor que l’havia cridat pel nom.

 

-Uffa, Ake! Pensava que no hauria de tornar a veure’t la cara en una temporada –exclamà divertit el mariner italià –. Llevat que aquesta cervesa m’hagi deixat fora de combat més temps del que recordo, tot just vam desembarcar abans d’ahir!

 

-Sí, a mi tampoc m’agrada haver de veure la teva, de cara, però no sabia a qui més recórrer –contestà l’Ake amb el mateix to burleta-. M’han enviat això, però diria que està escrit en italià...

 

I li entregà un sobre dirigit “al senyor Ake Viking”. El remitent era de Siracusa, Sicília.

 

L’italià la va llegir detingudament i tot seguit el va mirar bocabadat. La carta acabava així... 

 

“...No sóc pas bella, però és tan miraculós que aquesta petita ampolla hagi hagut de viatjar tant lluny i tant de temps per arribar a mi que he d'enviar-te una resposta...”

 

***

 

La Paolina ajudava a cosir les xarxes de la barca del seu pare quan el va veure arribar. De fet, tot just duia una de les seves moltes cartes a la butxaca, datada de finals de 1958.

 

L’Ake li treia gairebé un cap d’alçada, però va sentir que al seu pit s’hi estaria bé. Tenia raó. Quan hi va recolzar el cap, va decidir que no se’n volia separar mai més.

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0