Crònica Llupolia núm. 16

El proppassat 15 d’octubre, a les 21:21 h., amb un èxit total de públic (45 assistents), va tenir lloc, com cada mes, a la Cervesera Artesana, del barri de Gràcia, la Llupolia Núm. 16, o 18, si hi afegim les dues llupolies «extraordinàries» que es feren l’any 2017, «la qual cosa», comentà el director d’aquests esdeveniments, Lluís Urpinell-i-Jovani, «significa que fa, avui, un ANY I MIG que duem a terme aquestes activitats líriques.»

  

Aquell dia ens visità el poeta, novel·lista i assagista Miquel de Palol, que comparteix, des de fa 44 anys, una relació d’amistat i, també, de «teleamistat» amb Urpinell. «Em sento orgullós de tenir un pròleg –un fabulós pròleg, per cert– seu», ens explicà aquest, «titulat L’Art de l’Or, per al meu primer llibre de poemes, Exili Forçós al Walhalla (Ed. Pòrtic. BCN, abril del 1976)».

 

A la presentació, Urpinell digué que Miquel de Palol prové d’una nissaga de prohoms catalans, i fins i tot es podria dir que l’art i la poesia corre per les seves venes! Així, si reculàvem en el temps, trobaríem, possiblement, un antecessor poètic palolià: el trobador i músic rossellonès Berenguer de Palou, de la segona meitat del segle XII –és documentat l’any 1164–, que nasqué, d’acord amb la «vida» que se n’escrigué aleshores, a Catalunya. Més ençà, cal esmentar que el seu avi, Miquel de Palol i Felip (Girona, 1885 - Girona, 1965), a més d'haver estat el darrer alcalde de la Girona republicana, fou, també, poeta i dramaturg.

 

 

Curiosament, Palou (o «Palol», en rossellonès) dedicà diverses composicions a Maria de Peralada, la filla de la qual diuen que fou l’heroïna de la llegenda medieval del «cor menjat».

 

Miquel de Palol ens explicà que, malgrat la seva intenció inicial de dedicar-se a l’arquitectura, finalment es convertí en escriptor, de la qual cosa no es penedeix pas, i, encara menys, veient la mala fortuna que van passar els seus companys de professió durant la crisi.

 

El llibre que vingué a recitar-nos, Alguns paisatges, és, segons Urpinell, «revelador» i «antihistòric», però, «alhora», afegí, «és un llibre “rebel”, contra la majoria de conceptes que la cultura oficial ha mirat d’inocular-nos durant anys i panys.»

 

Miquel de Palol llegint "Alguns paisatges"
Miquel de Palol llegint "Alguns paisatges"

Urpinell també el va descriure com un llibre nihilista, nietzschià i terrorífic. «En el fons, el que Paisatges és», reblà, «més que res, és un llibre ”definitiu” i “tanàtic”. El lexema "mort", en totes les seves variants lingüístiques, hi surt reflectit pertot, gairebé a cada poema.»

 

Després d’aquesta introducció, «exhaustiva», com l'anomenà Palol, l’autor es negà a ampliar-la. «Sóc poc propens a explicar la gènesi de les meves obres i poemes», comentà. Així, doncs, quan ja tingué la paraula, ens delectà amb la lectura d’alguns poemes d’Alguns paisatges, que complementà amb d’altres de llibres anteriors. Fins i tot, animà Urpinell a fer una lectura compartida i improvisada del poema  L’aprenent solitari. I és que, segons Palol, «un poema és com una partitura: pot haver-hi molts intèrprets»

 

Tot seguit, us deixo amb un tastet d’Alguns paisatges, no sense abans, però, transcriure la resposta de Palol a la pregunta de rigor de les llupolies: «Per què escrius i, concretament, poesia?»

 

«Ja s’ha dit de tot per contestar aquesta pregunta!», exclamà, divertit. «Jo escric perquè m’agrada i perquè considero la poesia com una eina de coneixement, com una conjunció entre el pensament i la música..., sense límits». 

 

La Llupolia Núm. 16 finí a les 22:18 h. i, tot seguit, s’inicià la Postllupolia Núm. 16, o micròfon obert per a tothom que vol recitar/rapsodiar i/o cantar poemes seus o d’altri.

 


L’aprenent solitari

 

La nit estrellada al davant

Salvades dagues i fuets

Torbs imperants esqueixaments

L’alumne escollit entre mil

Es troba obligat a explicar

De que és fet el fang dels humans.

 

-De força?

-No!

-De calma?

-No!

-Amb toga?

-No!

-Amb xarxa?

-No!

-De l’aigua?

-No!

-De l’aire?

-No!

-Amb flama?

-No!

-De terra?

-No!

-De fusta?

-No!

-Dels astres?

-No!

-De glòria?

-No!

 

 -Amb tigre?  

-No!

 

I, doncs, amb què si amb toga no, si amb fusta no, si amb flama no, si amb força no, si amb astres no, si ni la terra ni la calma, llavors amb què?

 

-Amb guerra?

-No!

-Amb clava?

-No!

-D’insectes?

-No!

-De gossos?

-No!

-D’escòria?

-No!

-De femta?

-No!

 

I així continua el camí,

Deixeble esforçat d’ell mateix,

Orfe coronat de no-res

De fer-se el més savi entre molts

Capaç de transmetre el secret 

Deutor de supurants buidors. 

 

 

Aparences

 

Quan va tornar a Ítaca Ulisses

com Agamèmnon va ser assassinat,

que amb tot i cadascun dels pretendents

Penèlope havia copulat.

L’exemple no quedava gaire bé,

I alexandrins copistes ho van modificar.

 

Conillet d’Índies de Déu mateix,

Abraham va matar al seu fill, pro els frares

De l’any Mil van corrompre el desenllaç

Perquè l’exemple havia fer estralls.

 

Jesucrist no el van mai crucificar,

sinó que va establir

una molt pròspera copisteria

que li va assegurar el control de la Història. 

 

Del reialme dels morts salvada per cap Heracles

la bella Alcestis no en va tornar mai

ni Eurídice, per contra, es va quedar als inferns,

però Orfeu venjatiu es va salvar en la crònica

d’aquella baladrera, grassa, cruel matrona 

en que de vella s’havia tornat.


Escribir comentario

Comentarios: 0