Crònica de l'entrega del III Premi PEN Català de Traducció


El passat 3 d’octubre vaig poder assistir a l’entrega del III Premi PEN Català de Traducció a l’Institut Ramon Llull. Era la primera vegada que hi entrava, després de preguntar-me tantes vegades què amagaria aquest peculiar edifici. La resposta és una joia, i no només per la seva preciosa arquitectura, sinó per la labor de difusió de la nostra cultura que s’hi duu a terme a l'interior. 

 

Ricard Ripoll i Izaskun Arretxe dónen la benvinguda
Ricard Ripoll i Izaskun Arretxe dónen la benvinguda

Izaskun Arretxe, de l'Àrea de Literatura i Pensament de l'Institut, donà la benvinguda a tots els presents i es mostrà molt contenta d’albergar aquest acte del PEN Català. Recalcà la figura de valor del traductor, i recordà que el proper 18 d’octubre l'Anna Guitart conversarà amb la traductora al turc Suna Kiliç a l’acte 'Traduint/ Deconstruint Mercè Rodoreda'.

 

 

A continuació, tingué lloc la presentació del número 25 de la revista “Visat” –la revista de traducció literària del PEN- dirigida per Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí. Fou aquest darrer, qui, al costat del traductor Xavier Montoliu, presentà l’edició de primavera 2018, dedicada a la literatura romanesa. Curiosament, el PEN romanès i el PEN català es va crear a la vegada ja fa 96 anys enrere i segons Montoliu, el diàleg cultural entre Romania i Catalunya és més actiu que mai. “Molta gent aquí llegeix autors romanesos i allà també llegeixen autors catalans”.

 

A més a més, Montoliu ens tenia reservada una petita sorpresa que va fer exclamar al públic: la revista cultural romanesa “Pravalia Culturala” havia traduït i publicat el dossier sobre autors romanesos de “Visat”.

 

Fotografies de Twitter

 

Per últim, Joaquim Gestí ens avançà que l’edició de tardor ja està en marxa, i no perdé l’oportunitat de lloar el portal de “Visat.cat”, que compta amb altres espais extraordinaris com el del “Diccionari de traducció catalana”: una compilació en constant expansió dels traductors i les traductores més rellevants de tots els temps.

 

Abans d’anunciar el guanyador del Premi PEN Català, però, els finalistes varen haver de fer una petita intervenció cadascun per parlar sobre el seu llibre. Començà per ordre alfabètic Xènia Dyakonova, presentant “A banda i banda del petó” (El Gall Editor) de Vera Pàvlova, "una autora russa molt estimada, sobretot entre els lectors joves”.

 

Aquest poemari és el dietari líric de la relació amb el seu quart marit, la qual durant un temps fou a distància. “Els poemes són força repetitius, juga amb les paraules i el minimalisme” deia Dyakonova, “he intentat mantenir la rima, perquè és l’espina dorsal”.

 

També afegí que el poemari “conté imatges fresques i iròniques”, i que els poemes solen ser força curts. Segons Vera Pàvlova “si els Déus ens dicten poemes, estan massa ocupats per dictar poemes llargs.”

 

“Hi ha llibres que canvien el món dels que el llegeixen, i això és el que em va passar a mi” digué Anna Montero tot presentant el “Quadern d’un retorn al país natal” (Edicions del Buc), d’Aimé Césaire.

 

Alguns crítics consideraren que Césaire era un poeta en estat d’erupció i que la seva obra va caure com un meteorit, ja que el llibre narra la història del retorn de l’autor a Martinica durant el seu procés de descolonització.

 

Segons Montero, Césaire parla de la dominació de la cultura i les arrels, i del moviment per recuperar la memòria social i cultural. “És un llibre que ens fa sentir un amb la natura i el món, amb les nostres diferències”

 

D'altra banda, el llibre que va traduir Adrià Pujol -“L’eclipsi” de Georges Perec (L'Avenç)-, “fou afegit en el seu moment al club dels intraduïbles”. Segons Pujol, aquesta aureola “d’intraductibilitat” és el que fa que quan l’obra es tradueix sigui una festassa. 

 

“El club de països que han traduït l’obra de Perec és molt petit, i Catalunya n’és un d’ells” afirmà Pujol, orgullós. “Perec és un dels grans escriptores del segle XX a França, i encara avui en dia se’l revisita i analitza”.

 

Quan l'obra es va publicar per primera vegada, hi va haver un crític que digué que “L’eclipsi” (o “La Disparition” en Francés) era una novel·la d’intriga força pobre, perquè no hi desapareixia ningú. Sembla ser que no s’adonà que la desapareguda era la lletra “E” (la més usada de la llengua francesa) que no fa acte de presència en més de 70.000 paraules.

 

En català les lletres “a” i “e” estan empatades (sorpresa!), però Pujol escollí reescriure el llibre ometent la lletra “A”, i  ho va fer sense que cap editor que l’hi encarregués. Sis anys després, l’Avenç ha apostat per aquesta obra tan peculiar, on no hi ha frase sense joc, palíndrom, haiku o triple sentit.

 

Qui estava molt il·lusionat amb el seu encàrrec (“un dels que més content m’han fet”, era Pau Sabaté amb “L’última temptació de Crist”  (Adesiara Editorial) de Nikos Kazantzakis.

 

“A la seva època fou considerablement famós, però ho era per motius que a mi no em feien el pes, com ara barrejar filosofia i religió... ja ho sé, sóc molt mal publicista del meu llibre!” reia el traductor. Però quan Sabaté rebé l’encàrrec i llegí el llibre en profunditat, descobrí una riquesa lingüística i literària pròpia d’un molt bon novel·lista. “És un autor de grans contrastos” afegí, ja que bona part del llibre està escrit en un grec poc acadèmic, parlat pels pagesos de Creta: “que no per això deixar de ser un idioma ric” reivindicà Sabaté. “En canvi, a les traducció d’anglès i francès tot plegat es perd”.

 

Quan li vaig preguntar en què s’havia basat per traduir-ho al català, em va contestar que s’havia fixat en el dialecte i vocabulari dels pobles propers a la Ribera d’Ebre: “el que recordo dels meus avis".

 

 

D'esquerra a dreta: Pau Sabaté, Adrià Pujol, Xènia Dyakonova i Anna Montero
D'esquerra a dreta: Pau Sabaté, Adrià Pujol, Xènia Dyakonova i Anna Montero

 

Però els finalistes encara haurien d'esperar uns minuts més d’angoixa i incertesa abans de conèixer el/la guanyador/a, ja que el president del jurat, Miquel Desclot, reivindicà la llibertat d’expressió i feu una valoració de l’any passat. Durant el 2017 es van traduir 150 obres literàries, és a dir, 130 autors internacionals d’un gran ventall de llengües diferents de la mà de 84 traductors.

 

“Tot plegat fa pensar que la traducció literària gaudeix a casa nostra d’una bona salut remarcable, però això no la guarda de patir refredats, migranyes o atacs de ciàtica” advertí Desclot, posant per exemple la falta o manca de correcció de vàries obres degut a la poca cura d’algunes editorials. (Podeu llegir el parlament sencer AQUÍ)

 

El premi
El premi

I llavors sí, sense més dilació, s’anuncià que l’obra guardonada era “A banda i banda del petó” de Vera Pàvlova traduïda per Xènia Dyakonova. L’enhorabona a ella i a la resta de finalistes, perquè em vaig quedar amb ganes de saber més sobre totes les obres!

 

I és que, tal i com quedà palès al final de la vetllada, gràcies a l’esforç d’aquests quatre grans traductors, tots plegats vàrem sortir guanyant. 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0