Us vull parlar sobre el meu amic Terry Pratchett (Neil Gaiman)

Prefaci de Neil Gaiman a “A Slip of the Keyboard”

 

Una col·lecció d'assajos i altres relats de no ficció escrits pel creador del Mundodisco

 

Caricatura de Terry Pratchett i Neil Gaiman
Caricatura de Terry Pratchett i Neil Gaiman

Us vull parlar sobre el meu amic Terry Pratchett, i no és fàcil. Us explicaré quelcom que potser no sabeu. Algunes persones s’han trobat un home afable amb barba i barret. Creuen que han conegut a Sir Terry Pratchett. No ho han fet. 

 

A algunes convencions de ciència ficció de vegades et cedeixen a algú que procura per tu, assegurant-se que arribes als llocs sense perdre’t. Fa uns anys enrere em vaig topar amb algú que una vegada havia estat l’assistent d’en Terry a una convenció a Texas. Els seus ulls es van entelar en recordar haver acompanyat a en Terry des de la seva porta fins a la sala dels venedors de llibres i a l’inrevés. “Quin vell follet més alegre que és en Sir Terry” va dir.  I jo vaig pensar “No. No ho és”

 

El febrer de 1991, en Terry i jo estaven de gira signant Buenos presagios, un llibre que havíem escrit junts. Estàvem a San Francisco. Acabàvem de signar totes les existències d’un llibreria, una dotzena o així de còpies que havien demanat. En Terry va donar una ullada al nostre recorregut. La propera parada era un emissora de ràdio: ens esperava un entrevista d’una hora en directe. “Per arribar a la direcció només hem de seguir aquest carrer avall” va dir en Terry “I tenim mitja hora. Anem-hi caminant.”

 

Això va passar fa molt temps enrere, en els dies en que els sistemes de GPS, els mòbils, les aplicacions de taxis i altres coses igual d’útils no ens podrien haver dit que no, no hi hauria uns pocs blocs de pisos fins a la ràdio. Serien vàries milles, totes costa amunt i a través d’un parc.

 

“Així No És Com Buenos Presagios Es Va Escriure” Algunes persones consideraven que Neil Gaiman va ser qui escrigué la trama del llibre i que en Terry anava al seu darrere escampant totes les bromes.
“Així No És Com Buenos Presagios Es Va Escriure” Algunes persones consideraven que Neil Gaiman va ser qui escrigué la trama del llibre i que en Terry anava al seu darrere escampant totes les bromes.

Anàvem trucant a la ràdio a mesura que passàvem davant de qualsevol telèfon públic per dir-los que sabíem que ja fèiem tard per a la retransmissió en directe i que -promesa de tot cor- estàvem caminant tan ràpid com podíem.

 

Jo intentava dir coses jovials i optimistes mentre caminàvem. En Terry no deia res, d’una manera en que deixava molt clar que qualsevol cosa que jo li pogués dir probablement només empitjoraria les coses. En cap moment mentre caminàvem vaig dir que ens hauríem pogut evitar tot plegat si haguéssim demanat a la llibreria que cridés un taxi. Hi ha coses que no pots desdir mai, coses que no pots dir i seguir sent amics, i aquest era una d’elles.

 

Vàrem arribar a la ràdio al capdamunt del turó, a molta distància de qualsevol lloc, uns quaranta minuts després que comencés la nostra entrevista d’una hora. Vam arribar tot suats i sense alè, i estaven donant les notícies d’última hora. Un home acabava de començar a disparar gent en un MacDonald’s local, la qual no és la classe d’introducció que vols tenir a l’hora de parlar sobre un llibre divertit que has escrit sobre la fi del món i com morirem tots.

 

La gent de la ràdio també estaven enfadats amb nosaltres, i de manera comprensiva: no és gens divertit haver d’improvisar quan els teus convidats fan tard. No crec que els nostres 15 minuts a la ràdio fossin gaire divertits. (Més endavant em van explicar que la ràdio de San Francisco ens havia posat a la llista negra a en Terry i a mi durant varis anys, perquè deixar als presentadors del show divagant en el silenci no volgut durant 40 minuts és quelcom que els poders de la ràdio no obliden ni perdonen fàcilment.)

 

Tot i així, al final de l’hora tot es va acabar. Vam tornar al nostre hotel, i aquest cop vam agafar un taxi. En Terry estava furiosament silenciós: suposo que en gran part amb ell mateix, i amb tot el món que no li havia dit que la distància entre la llibreria i la ràdio era molt més llarga del que semblava al nostre recorregut.

 

Va seure irat al darrera del taxi al meu costat, fet una bola de fúria no direccional. Jo vaig dir alguna cosa, intentant aplacar-lo. Potser vaig dir que, bé, al final tot s’havia solucionat, i que no havia estat la fi del món, i vaig suggerir que ja no era moment de seguir estant enfadat.

 

En Terry em va mirar i va dir: “No subestimis aquesta ira. Aquesta ira és el motor que va impulsar Buenos presagios”. Vaig pensar en la manera determinada en la que en Terry escrivia, i com aconseguia impulsar-nos a tots amb ell, i vaig saber que tenia raó.

 

Hi ha una mena de fúria en la manera com Terry Pratchett escriu: és aquesta fúria el motor que va impulsar Mundodisco. És també la fúria cap al director d’escola que decidiria que un Terry Pratchett de sis anys no seria mai prou llest pel 11-plus*[1]; ira cap als crítics pomposos, i cap aquells que pensen que seriós és el contrari de divertit; ira cap als primers editors americans que no van saber llençar els seus llibres al mercat amb èxit.

 


  * N. de la T. L’11-plus (onze més) és un examen administrat a alguns estudiants a Anglaterra i Irlanda del Nord en el seu últim any d’educació primària, que regula l'accés a diversos tipus d'escola secundària. El nom deriva del grup d'edat per a l'entrada a la secundària: 11-12 anys.

 

La ira sempre hi és, com un motor que l’impulsa. En el moment en el que en Terry es va assabentar que es trobava en les primeres fases d’una forma rara d’Alzheimer, el blanc de la seva fúria va canviar: estava enfadat amb el seu cervell i la seva genètica i, per sobre d’això, estava furiós amb un país que no permetria que ell (o d'altres en una situació igual d’intolerable) poguessin triar la manera i el moment de la seva mort.

 

I em sembla a mi que aquella ira té molt a veure amb el sentit subjacent d’en Terry del que és just i del que no ho és. És aquest sentit de justícia que subjau en l’obra i l’escriptura d’en Terry el que el va portar de l’escola al periodisme, a la oficina de premsa de la SouthWestern Electricity Board i a la posició de ser un dels escriptors més estimats i més venuts del món.

 

És el mateix sentit de justícia que significa que, mentre escriu altres coses, es pren temps per reconèixer minuciosament les seves influències – Alan Coren, per exemple, que van ser pioner en moltes de les tècniques d’humor curt que en Terry i jo hem robat al llarg dels anys; o la cosa tan gloriosa, sobrecarregada i emocionant que és el Diccionari de Frases i Faula de Brewer, i el seu compilador el Reverend E. Cobham Brewer. Un vegada, en Terry va escriure una introducció per una de les edicions del Diccionari de Brewer i em va fer somriure (cada vegada que descobríssim un llibre de Brewer que no haguéssim vist abans ens trucaríem feliços l’un a l’altre: “Ei! Ja tens una còpia de Un Diccionari de Miracles: Imitatiu, Realista i Dogmàtic?”)

 

La veu d’autor d’en Terry és sempre la d’en Terry: genial, informada, sensata, amb humor sec. Suposo que, si es mira per sobre i sense prestar atenció, potser és possible que la confonguis per jovialitat. Però sota qualsevol jovialitat hi ha una base de fúria. Terry Pratchett no és algú que vagi dòcilment cap a qualsevol nit, sigui bona o no**.

 


 

 **  N. de la T. Referència al poema de Dylan Thomas “No vagis dòcilment fins a la teva nit”: No vagis dòcilment fins a la teva nit. | Els vells anys cremarien dements a trenc de jorn. | Rebel·la’t, sí, rebel·la’t: que no mori la llum. (Traducció d’Isidre Martínez Marzo)

 

Mentre marxa s’enrabiarà contra tantes coses: la imbecil·litat, la injustícia, l’estupidesa humana i l’estretor de mires, no només la mort de la llum. I, de la mà amb la ira, com un àngel i un dimoni caminant cap a la posta de sol, hi ha amor: amor pels éssers humans, en tota la nostra fal·libilitat; per a objectes preuats; per a les històries; i en última instància i en totes les coses, amor per la dignitat humana. 

 

O per dir-ho d'una altra manera, la ira és el motor que l'impulsa, però és la grandesa d'esperit la que utilitza aquesta ira del cantó dels àngels, o millor encara per a tots nosaltres, els orangutans.

 

En Terry Pratchett no és un vell follet alegre en absolut. Ni tan sols se li acosta. És molt més que això. A mesura que en Terry camina cap a la foscor massa aviat, jo també em trobo enrabiat: enrabiat cap a la injustícia que ens priva de... què? Uns altres 20 o 30 llibres? Un prestatge més ple de idees i frases glorioses, de vells i nous amics, d’històries en que la gent fa el millor que sap fer, que és fer servir el cap per aconseguir sortir dels problemes en els quals s’ha ficat com a conseqüència de no pensar? Però en veritat, la pèrdua d’aquestes coses no n’enrabia tant com hauria. M’entristeix, però jo, que he vist de ben a prop com neixen i es construïen algunes d’aquestes històries, entenc que qualsevol llibre d’en Terry Pratchett és un petit miracle, i que ja en tenim més del que seria raonable. I cap de nosaltres té dret a ser cobdiciosos.

 

M’enrabio per la imminent pèrdua del meu amic. I penso, “què fària en Terry amb aquesta ira?” Llavors agafo la meva ploma, i començo a escriure.   

 

Neil Gaiman

 

Traduït al català per: Mixa


Escribir comentario

Comentarios: 0