Trobar la història dins del quadre


TED Talks: Conferència a càrrec de l'autora Tracy Chevalier

 

Quan Tracy Chevalier mira quadres, s’imagina les històries que hi ha darrere d’ells: Com va conèixer el pintor la seva model? Què explicaria aquella  mirada als seus ulls? Per què aquest home... es posa vermell? Chevalier comparteix tres històries inspirades per retrats, inclòs el que va inspirar el seu best-seller “La noia de la perla”.

 

En aquesta conferència, Chevalier ens parla sobre el que ella nomena l’aflicció que pateix: “fatiga de galeria” (avorrir-se després de cert temps en una galeria d’art). Què fa per combatre-la? Ser selectiva. De la mateixa manera en que no s’espera que ens mengem tots els plats d’un menú, o ens provem tota la roba d’un tenda, no tenim per què connectar amb tots els quadres que veiem.

 

Primer, dóna una volta ràpida per la galeria prenent nota mentalment dels quadres que li fan alentir la marxa. Després, es concentra en ells, pensant en les històries que amaguen.

 

Per què una història? Bé, crec que estem connectats, el nostre ADN ens diu que expliquem històries.

A vegades a través de les històries estem intentant fer el món tingui una mica més de sentit.

 

Tres quadres que li van fer alentir la marxa i li van donar ganes de explicar històries sobre ells son:

 

“La noia de la perla” de Johannes Vermeer (pintor alemany del segle XVII).

 

Els precioses colors que fa servir el pintor, la llum a la seva cara i el que sempre la fa tornar: la seva mirada en conflicte... Està contenta o trista?

 

Després de 30 anys, Chevalier encara reflexiona emocionada sobre aquest quadre que la segueix fascinant. De fet, no va ser fins 16 anys després d’haver caigut sota el seu encanteri que va tenir una idea reveladora...

 

I si aquella mirada reflectís els seus sentiments cap al pintor?

 

I si en lloc de ser el simple retrat d’una noia pogués ben bé tractar-te del retrat d’una relació? Per començar no sabem qui és la noia igual que cap altre de les models de Vermeer però mitjançant una mica de recerca, Chevalier deixa anar la seva imaginació creant una història interessant...

 

Hi ha qui diu que és el retrat de la seva filla de dotze anys, però per la lleugera obertura de la seva boca seria difícil de creure, ja que en la pintura d’aquella època aquest símbol significava maduresa sexual. Seria inapropiat per Vermeer pintar així a la seva filla.

 

Així dons, qui més podia ser a casa seva a part de la  dona i els seus 11 fills? És clar! Una criada encantadora i l’única a qui se li permet entrar a l’estudi d’en Vermeer a netejar... I ell decideix pintar-la deixant-li roba de la seva dona...

 

De manera que tenim tots els elements per la nostra història. Ella s’està a l’estudi durant una llarga temporada amb ell. Aquests quadres trigaven un munt de temps a fer-se.  Haurien passat tota l’estona sols, durant tot aquest temps. Ella porta l’arracada de perla de la seva dona. Està magnífica.  Clarament l’estima. Viu una lluita interior. I ho sap la dona? Potser no. I si és així, bé... Heus aquí la història.

 

“Noi Construint un Castell de Cartes” per Chardin (pintor francès del segle 18), qui rarament pintava gent. Encara que va pintar quatre versions d’aquest quadre, Chevalier assegura que aquest que ens mostra és el seu preferit degut al perfecte equilibri entre innocència i experiència del noi. 

 

 

Està tan centrat  en el que fa que no ens mira. I això, per a mi, és la senyal d’un obra mestra, d’un quadre on hi ha una falta de resolució. 

 

“Noi Construint un Castell de Cartes”
“Noi Construint un Castell de Cartes”

“Qui el podria estar observant des de la posició d’un espectador, oblidant-nos del pintor?” es pregunta Chevalier. Doncs una versió més envellida d’ell mateix. Un home, potser un criat vell mirant-se aquest criat jove, intentant advertir-lo sobre tot el que està per venir. Però ell mai el mira.

 

“Anònim” per Ànonim, un retrat Tudor de la National Portrait Gallery de Londres. En aquest cas, a través de l’expressió del model –una mirada que anhela i una boca que somriu-, les seves galtes envermellides i la seva roba, Chevalier acaba la xerrada llegint-nos una història curta i absorbent sobre ell que ens fa mirar-lo amb uns ulls completament diferents, igual que -a partir d’ara- la resta de quadres que estan per venir.

 

"Rosy"

 

Encara faig servir el gipó de brocat blanc que la Caroline em va donar. Té un coll alt llis, mànigues desmuntables i botons intricats de fil de seda trenat ben cordats de manera que l’ajust és cenyit. El gipó em fa pensar en un cobrellit sobre un llit enorme. Potser aquesta era la intenció. El vaig porta per primera vegada en un sopar sumptuós que els seus pares van celebrar en el nostre honor. Sabia incús abans d’aixecar-me per parlar que tenia les galtes enceses. Sempre m’he posat vermell fàcilment, per esforç físic, pel vi, de l’emoció. De noi, vaig ser l’objecte de burles de les meves germanes i els meus companys d’estudi, però no d’en Geroge. Tan sols en Geroge podia dir-me Rosy. No ho permetria a ningú més. Va aconseguir fer del món un lloc tendre. 

 

Anònim
Anònim

Quan vaig anunciar el compromís, en Geroge no es va posar vermell, sino pàl·lid com el meu gipó. No li hauria d’haver sorprès. Sempre s’ha donat per descomptat que un dia em casaria amb la seva cosina. Però és dur sentir les paraules en veu alta. Ho sé, gairebé no les podia pronunciar.

 

Més tard, vaig trobar en George a la terrassa amb vistes horts de cuines. Tot i haver begut sense para tota la tarda, seguia pàl·lid. Ens vam quedar drets un al costat de l’altre mirant les criades recollint enciams.

 

-Què et sembla el meu gipó?- li vaig preguntar.

 

Em va mirar.

 

-Aquest coll sembla estrangular-te.

 

-Encara ens seguirem veient- vaig insistir. –Podem seguir sortint a caçar, jugar a cartes i atendre la cort. Res ha de canviar.

 

En Geroge no va dir res.

 

-Tinc 23 anys. M’ha arribat l’hora de casar-me i tenir un hereu. És el que s’espera de mi.

 

En Geroge va buidar una altra copa de bordeus i se’m va girar.

 

-Enhorabona per les futures núpcies, James. Estic convençut que sereu d’allò més feliços junts.

 

Des d’aleshores no va tornar a fer servir el meu sobrenom mai més.  

 



Escribir comentario

Comentarios: 0