Las mujeres en el castillo [CAT]

Títol: Las mujeres en el castillo

 

Autora: Jessica Shattuck

 

Traductor: Santiago del Rey

 

Editorial: Lince Ediciones

 

Any d’edició: 2017

 

Sinopsis: La guerra mai s'acaba quan arriba la pau, sinó quan som capaços de perdonar-nos a nosaltres mateixos.

 

Quan la Segona Guerra Mundial arriba a la seva fi, entre les cendres de la derrota nazi, Marianne von Lingenfels lluitarà per complir la promesa que un dia li fes al seu marit, assassinat per oposar-se a Hitler: reunir i protegir les dones i als fills d'aquells valents que van col·laborar a la resistència. Només aconseguirà rescatar dues dones i amb elles s'instal·larà al castell bavarès dels avantpassats del seu marit.

  

Les tres dones hauran d'aprendre a viure amb les eleccions que van condicionar les seves vides, i cadascuna d'elles haurà d'enfrontar als seus propis reptes després del conflicte que ha destruït al seu país i les seves vides.

 

Ressenya

Lince Ediciones estrena una línia editorial de ficció d’allò més eclèctica, i ho fa apostant per dos obres que han gaudit de ressò internacional, "La ciudad de las mujeres desaparecidas" de Megan Mira, i la novel·la que us vinc a ressenyar avui, “Las mujeres en el castillo”. Tal com ens va explicar Mireia Lite, l’editora a càrrec d’aquesta col·lecció,  el llibre neix quan Jessica Shattuck descobrí que la seva àvia s’havia afiliat al partit de nazi. No es podia creure que aquella dona tan dolça hagués donat suport a les atrocitats de Hitler! Després d’entrevistar-la durant hores, escoltar les històries de la seva mare i la seva tieta, i documentar-se extensament, es va posar a escriure. Però enlloc de narrar senzillament la història de la seva família, Shattuck va crear una obra que aniria molt més enllà.

 

La intenció d’aquesta nova línia editorial és publicar, tal com diuen ells: “històries memorables, personatges i vivències que adoptem com a propis. Llibres que sempre ens deixin amb ganes de més”. La gran pregunta és.... l’obra de Jessica Shattuck entra dins d’aquesta categoria? Descobrim-ho!

 

Jessica Shattuck, l'autora
Jessica Shattuck, l'autora

En primer lloc he de dir que, tot i que no sóc una experta en el tema, aquesta és la novel·la més completa sobre la Segona Guerra Mundial que he llegit fins ara. L’autora sap com transmetre informació a través dels més petits detalls sense que l'obra sembli una enciclopèdia, transportant-te al lloc dels fets i demostrant una documentació excel·lent.  I sabeu el que més m’agrada? A diferència de la resta d’històries, que es centren en “l’abans” o el “durant”, Jessica Shattuck s’aboca a la post-guerra, un període igual o potser més cru per a milions de persones, alhora que va intercalant la narració amb una pila de flashbacks.

 

La narració, àgil, m'atrapà des del principi i els fets de la història em van deixar sense alè. Tot i que el llibre està dividit en quatre parts, he de reconèixer que la primera ha sigut de lluny la més intensa, impactant i corprenedora de totes. Malgrat que el ritme de la resta de la novel·la no és tan trepidant, he agraït els flashbacks constants que cada vegada van resolent totes les incògnites i misteris sobre el passat dels personatges (i és el que t'incentiva a seguir  llegint!). 

 

Uns personatges tan complexos, profunds i intrigants... que encara no em puc creure que siguin ficticis! Tot i que el complot per assassinar a Hitler el 20 de juliol de 1944 va existir (fins i tot se’n va fer una pel·lícula anomenada “Valquíria” protagonitzada per Tom Cruise). Com deia, les protagonistes i els seus marits (tres dones molt diferents entre si unides pel destí) surten de la imaginació de Shattuck (encara que al llibre es menciona a dos dels conspiradors reals).

 

Però això no fa que les seves històries (basades en les de tants ciutadans de l’època) siguin menys tràgiques i commovedores. Com diuen altres ressenyes, la crítica de Shattuck a la societat i la humanitat són constants, fent que el lector no pugui parar de reflexionar en tot el llibre. El que més m’ha xocat, però, ha sigut anar descobrint amb més profunditat la mentalitat de la gent de l’època. Shattuck demostra que no tothom qui va donar a suport a Hitler en el seu moment pensava igual.

 

Portada en anglès
Portada en anglès

Malauradament sembla que la història no para de repetir-se! M’he quedat bocabadada al veure com la majoria d’alemanys realment es negava a creure l’evidència dels errors comesos pel seu país. Fins i tot veient les imatges de l’Holocaust amb els seus propis ulls, la majoria va donar-se tantes excuses com va poder per obviar els fets:

 

p. 92 “Los programas de radio americanos y británico daban cada día noticias y relataban historias espantosas sobre los nazis y sobre los horrores de los campos liberados. Los habitantes de Ehrenheim buscaban excusas: no tenían radio, ni tampoco dinero para periódicos; estaban demasiado ocupados retirando escombros, consiguiendo comida, llorando a sus muertos. O bien aseguraban que era todo propaganda aliada. <<Mire cómo han tratado los americanos a sus prisioneros alemanes, ¡encerrándolos en jaulas al aire libre en la orilla del Rin!>>, alegaban. <<¿Cuál es la diferencia?>> A Marianne le enfurecía su falta de interés. ¿No querían saber lo que había sucedido en los campos, sobre todo si –tal como repetían- no lo sabían ya? La idea misma de que lo ignoraban, de todos modos, era una sandez. […] Ellos lo habían sabido aunque sin querer saberlo. Eso se aproximaba más a la verdad.”

 

Crec que Shattuck ha sabut tractar amb encert un tema tan delicat sense posar-se de part de cap bàndol, mostrant els errors de cada nació i deixant al lector que arribi a les seves pròpies conclusions.

 

p. 314 “-Qué vista tan preciosa –dice-. Se me había olvidado lo bonito que es el paisaje en esta parte del mundo.

Ania también lo había olvidado. De modo impulsivo, enlaza el brazo con el de su hija. Es uno de esos gestos que no hacía desde la pelea que mantuvieron.

Para su alivio, Mary le da un apretón. A ella se le llenan los ojos de lágrimas.

-No te merezco –dice-. Hice muchas cosas mal. Viví mi vida de forma equivocada.

-Pero ahora lo sabes –dice Mary, volviéndose hacia ella-. Asumes la responsabilidad de tus errores. Y pides perdón…

Ania da un respingo y poco le falta para caerse del murete.

-¡Perdón! Dios me libre. –Se santigua sin pensarlo, un gesto surgido del pasado-. Nunca se me ocurrirá pedir tal cosa.

Mary se queda callada.

-Pero lo reconoces –dice al fin-. Eso ya cuenta.

-¿De veras? –pregunta Ania. 

-Yo creo que sí.”

 

 

Personalment, m’ha agradat tot d’aquesta edició, des de la portada (molt més bonica la de Lince Ediciones que l’original), l’enquadernació, les solapes... L’únic que no m’ha acabat de fer el pes ha sigut la traducció del llibre, a càrrec de Santiago del Rey, perquè està plegada d’errors tipogràfics i omissions de paraules com ara “de”, “en”, “a”, “la” o “que”. Per a la reedició recomano urgentment una revisió a fons!

 

En general, però, afegeixo aquest llibre a la llista de lectures inoblidables com “Un cel de plom” de Carme Martí i us animo a que no la deixeu escapar perquè us donarà molt en què pensar. Felicitats Lince Ediciones!  Si per mi fos, us citaria un bon grapat de paràgrafs, però m’acomiado amb una de les frases de Marianne von Lingenfels que millor defineix el llibre: “Hay muchos matices del gris entre el blanco y el negro…, y ahí es donde vivimos la mayoría, intentando, pero fracasando tantas veces, acercarse a la luz”

 

Mx


Per saber-ne més...


Write a comment

Comments: 0