Flush

Títol: Flush

 

Autora: Virgina Woolf

 

Traducció: Jordi Fernando Aloy

 

Any d’edició: 2017

 

Editorial: L’Avenç

 

Sinopsis: Una biografia imaginativa i ben original d’un gos anomenat Flush, un cocker spaniel que és adoptat per la poetessa Elizabeth Barrett Browning i que va a viure amb ella a Londres, lluny de l’ambient rural on s’havia criat. A mesura que conviuen, Flush connecta emocionalment i espiritualment amb la poetessa i tots dos comencen a entendre’s malgrat les barreres del llenguatge. Per a Flush les olors són poesia, però per a Elizabeth la poesia és impossible sense paraules. A través d’aquests dos personatges, mestressa i gos, Woolf verbalitza les seves preocupacions existencials sobre la condició de la dona intel·lectual i ens ofereix una visió crítica sobre l’Anglaterra victoriana, amb la condició de la dona i de la classe social com a eixos.

 

Ressenya

Vaig descobrir “Flush” durant la Setmana del Llibre en Català 2017 (més concretament, a la presentació “Biografies animals”) i em va cridar molt l’atenció. Casualitats del destí van fer que el tornés a veure a la fira d’editorials independents de Besalú LiberisLiber, i ja no em vaig poder resistir... havia de ser meu!

 

Doncs bé, he de reconèixer que m’ha sorprès molt gratament i no puc deixar de recomanar-lo!  En primer lloc, es llegeix molt ràpidament (que no us espanti la lletra petita) i el ritme de la narració és prou àgil. Woolf es posa a la pell d’en Flush, el gos de la poetessa Elizabeth Barrett Browning, i narra tota la història des del seu punt de vista... El resultat és divertit, cínic i molt reivindicatiu.

 

Tot i que l’autora toca temes ben diversos, es centra sobretot en els prejudicis i la hipocresia dels  llinatges a Anglaterra, que compara amb les lleis de l’Spaniel Club (la institució que establia els “vicis i virtuts” dels spaniels):

 

Presentació "Biografies animals" durant la Setmana del Llibre en Català 2017
Presentació "Biografies animals" durant la Setmana del Llibre en Català 2017

p. 13 “Cap al final del segle XVIII, una família de la famosa casta spaniel vivia prop de Readin, a casa d’un tal doctor Midford o Mitford. Aquell cavaller, de conformitat amb els cànons del Herald’s College, havia triat la pronúncia del seu cognom amb t, i proclamava que descendia de la família –originària de Northumberland- dels Mitford de Bertram Castle. [...] L’home tenia els ulls clars, les orelles cargolades i, al cap, hi exhibia un fatal tupè. Dit altrament, era terriblement egoista, temeràriament extravagant, mundà, fals i addicte al joc. [...] Tanmateix, no hi ha dubte que, si hagués existit una institució humana equiparable a l’Spaniel Club, el fet de pronunciar el seu cognom amb t en comptes de d, o anomenar cosins els Mitford de Betram Castle, no l’hauria pas protegit de la contumèlia i l’ostracisme, ni de veure’s marcat com a bastard, incapaç de continuar la seva espècie. Però ell era un ésser humà. Res, per tant, no el va privar de casar-se amb una dama d’il·lustre llinatge, de viure més de vuitanta anys, de posseir diverses generacions de llebrers i spaniels i d’engendrar una filla.”

 

De fet, Woolf va més enllà i critica la importància dels escuts d’armes dins de la societat anglesa. Perquè, si no en tenim cap escut...

 

p. 12 “Aleshores no som ningú. Tanmateix, si demostrem que posseïm setze quarters, si provem el nostre dret a una corona nobiliària, llavors ens diran no solament que hem nascut, sinó que hem nascut en el si d’una família noble. Això fa que qualsevol pastisser de Mayfair posseeixi el seu lleó jacent o la seva sirena rampant. Fins i tot els nostres llencers es fan gravar les armes reials a la porta de la botiga, com si això provés que els seus llençols són perfectes per dormir-hi. Pertot arreu es reclamen el rang i se’n reivindiquen les virtuts.”

 

Virginia Woolf
Virginia Woolf

D’altre banda, aquest novel·la és alhora prou feminista, no només perquè narra la vida d’una dona poc convencional a través dels ulls entranyables del seu gos, sinó perquè la mateixa Woolf no deixa escapar l’oportunitat d’assenyalar les inferioritats de condicions de les dones sempre que pot:

 

p. 15 “Encara no havia deixat de ser un cadell, i en Flush ja va ser pare.

 

Una conducta d’aquesta mena, en un home de l’any 1842, hauria requerit alguna excusa per part del seu biògraf; en una dona, cap excusa no hauria estat possible i el seu nom, esborrat per la ignomínia, hauria desaparegut del paper imprès.”

 

Com es va dir a la presentació d’aquest llibre durant la Setmana, mitjançant les vivències i percepcions Flush descobrirem la societat anglesa del segle XX i ens transportarem a una Itàlia en construcció. Woolf denúncia les misèries de Londres a mitjans del segle XIX i retrata les vides opulentes dels més rics. Però sobretot destaca com de juntes viuen aquestes dos realitat sense que ningú faci res per canviar-ho. La descripció del carrer benestant on vivia la Miss Barrett és esborronadora:

 

p. 17 “És el més august dels carrers de Londres, el més impersonal. De fet, quan el món sembla abocat a la ruïna i la civilització s’esfondra sobre els seus fonaments, només cal anar al carrer Wimpole , passejar-hi amunt i avall, contemplar aquelles cases, considerar la seva uniformitat, meravellar-se davant de les cortines de les finestres i la seva consistència, admirar els picaportes metàl·lics i les seves línies regulars [...] i amarar-se de la pau que s’hi respira per exhalar un sospir d’agraïment, ja que, mentre Corint ha caigut i Messina s’ha esfondrat, mentre el vent s’ha endut corones d’una revolada i els antics imperis són consumits pel foc, el carrer Wimpole ha romàs inamovible”

 

El carrer Wimpole a l'actualitat
El carrer Wimpole a l'actualitat

En altres paraules... “mentre el carrer Wimpole existeixi, la civilització resta assegurada.”

 

Tot i així m’ha fascinat com els mateixos protagonistes evolucionen i acaben reconeixent que la vida lluny dels carrers humits, grisos i contaminats de Londres és molt millor. La mateixa Miss Barrett... 

 

p. 83 “Mai es cansava de lloar Itàlia en detriment d’Anglaterra. <<... Pobrets anglesos, cal que els eduquin en l’alegria. Cal que els refinin al sol i no a l’escalfor de les llars de foc.>> Aquí a Itàlia hi havia la llibertat, la vida i l’alegria que genera el sol. [...] Cada dia, mentre es bevia un gotet de Chianti i arrencava una altra taronja de la branca, lloava Itàlia i planyia la pobra, ensopida, humida, ombrívola, trista, cara i convencional Anglaterra.”

 

Com es nota que encara avui en dia el clima influeix molt en la gent i les civilitzacions! I perquè Miss Barret no va venir a Catalunya, sinó de ben segur que hauria passat llargues estades sota el sol de la Costa Catalana atipant-se de pa amb tomàquet... Mmm, això sí que és vida!

 

En fi, les descripcions del llibre et transporten de ple als escenaris dels fets i t’acosten a les sensacions i sentiments dels protagonistes. Una de les meves parts preferides del llibre ha estat la pàgina on Woolf explica com percep en Flush el món (i tot plegat molt abans de que es publiqués “El perfum” de Patrick Suskind)...

 

La casa Guidi (residència de Miss Barret a Itàlia) a l'actualitat
La casa Guidi (residència de Miss Barret a Itàlia) a l'actualitat

p. 93 “Si resulta que dues o tres mil paraules són insuficients per descriure el que veiem [...] només hi ha dues paraules i mitja per descriure allò que olorem. L’olfacte humà és pràcticament inexistent. Els més grans poetes del món no han olorat sinó roses en una mà i fems a l’altra. Les infinites gradacions que hi ha entremig han quedat sense enregistrar. I, tanmateix, era en el món de les olors on en Flush vivia la major part del temps. L’amor era, sobretot, olor. Les formes i els colors eren olors; la música, l’arquitectura, el dret, la política i la ciència eren olors. Per a ell, la mateixa religió era una olor. [...] L’amor, cal suposar-ho, anava perdent gradualment el seu atractiu. L’olor, però, romania.”

 

En general, he de confessar que aquest llibre ha estat una capsa de sorpreses... Sabíeu que Woolf comença la narració explicant unes quantes teories sobre l’origen del nom “Espanya”? 

 

p. 9 “Els dubtes i entrebancs, però, comencen quan ens demanem per què el gos que caçava conills va anomenar-se spaniel. Alguns historiadors diuen que, quan els cartaginesos van desembarcar a Espanya, la soldadesca va cridar com un sol home: <<Span! Span!>>, perquè veien sortir conills com sagetes de cada arbust, de cada bardissa. El país era ple a vessar de conill. I span, en la llengua púnica dels cartaginesos, vol dir conill. És per això que aquell terra fou anomenada Hispània, o sia terra de conills, i els gossos, que van ser descoberts gairebé alhora mentre encalçaven conills nit i dia, van ser anomenats spaniels o gossos conillers.”

  

Pintura de James E McConnell de Flush i Miss Barrett
Pintura de James E McConnell de Flush i Miss Barrett

Ah! I no em direu que la portada no us dona ganes d’abraçar el Flush i acaricia el seu suau pelatge! Personalment, crec que el disseny és senzill però preciós!

 

Per últim, si hagués canviar alguna cosa de la novel·la, potser faria el final més llarg (doncs m’ha semblat massa brusc), però crec que les notes biogràfiques compleixen la funció d’epíleg prou bé.  

 

Tornant a la presentació de “Flush”, com deia el traductor Jordi Fernando: “Se la considera una novel·la menor perquè té 100 pàgines, però és molt gran”...  I, paraula de Mixa, no podria estar més d’acord!

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0