La lladre de llibres

Títol: La lladre de llibres

 

Autor: Markus Zusak

 

Traducció: Anna Ullibarri

 

Editorial: La Campana

 

Any d’edició: 2007

 

Sinopsis: La Liesel va començar la seva brillant carrera de lladre als nou anys. Tenia gana, robava pomes, però el que més li interessava eren els llibres. Potser més que robar-los els salvava. El primer fou el que havia caigut a la neu al costat de la tomba on acabaven d’enterrar el seu germà, quan anaven cap a Molching, prop de Munich, on els esperaven els seus pares adoptius. El segon llibre, temps després, el trauria de les flames d’una de les moltes fogueres que encenien els nazis. Al carrer Himmel, la petita Liesel va trobar la millor família que es pugui somiar: Rosa Hubermann, una dona de mal geni però amb un cor immens. Hans Hubermann –potser el personatge més encantador de la novel·la–, pintor de parets, acordionista alegre i fumador empedreït.  I els dos amics de la Liesel: Rudy Steiner, el veí un any més gran, mig desnodrit però un argent viu amb qui comparteix mil aventures. I Max Vandenburg, el jueu boxejador que viu amagat al soterrani.

 

Una història inoblidable i emocionant. Vides que s’entortolliguen les unes amb les altres sota els ulls pacients  d’un espectador-narrador excepcional, la Mort: sarcàstica, però comprensiva, que fins i tot en la foscor més negra va a la recerca d’acolorits fragments de bellesa.

 

Ressenya

Tinc records borrosos de quan vaig veure l’entranyable adaptació al cinema de “La lladre de llibres” el 2013 interpretada entre d’altres per Sophie Nélisse en el paper de Liesel Meminger i Geoffrey Rush (un actor que m’encanta) en el del seu pare adoptiu Hans Hubermann. Recordo que em va agradar però no va aconseguir fer-me entrar ganes de llegir el llibre, tot i que no era la primera vegada que havia sentit a parlar d’aquest best-seller.

 

Amb el temps, però, vaig conèixer cada vegada més gent que em recomanava l’obra de Markus Zusak i finalment va arribar a les meves mans per casualitat, cortesia de l’editorial La Campana. “La lladre de llibres”, doncs, descansava al prestatge esperant el seu torn a la meva llista de llibres pendents. 

Fins que aquest estiu he pogut dedicar-li a les seves 562 pàgines el temps necessari per gaudir-les. Recordava bastant la trama, però el fet d’haver vist la pel·lícula primer no em va impedir vibrar amb la història. No m’esperava que fos així en absolut. És més, us diré una veritat com un temple copiant l’estil de la narradora de la historia, la Mort:

 

LA VERITAT COM UN TEMPLE DE LA MIXA

Saber com acaba no esmorteeix el final en absolut. Quedeu avisats.

 

Quin fart de plorar em vaig fer, redéu! Ben bé a cada paràgraf de “La fi del món (Segona Part)” m’havia d’anar eixugant les llàgrimes perquè la vista se m’enterbolia contínuament.

 

UN CONSELL

No llegiu el final en un lloc públic i/o sense un paquet de mocadors a mà

 

Però no tan sols m’ha commogut el final sinó la història al complet: els pensaments de la Liesel, les baralles del Max amb el Führer, les reflexions i comentaris de la Mort... Tot el llibre és preciós!

 

Personalment, crec que és una novel·la imprescindible sobre la Segona Guerra Mundial (ja sé que n’hi ha moltes, però feu-me cas!). Tot i estar narrat des del punt de vista de la Mort (ni més ni menys) a l’autor no li fa falta esplaiar-se amb els detalls morbosos per descriure’t els horrors de la guerra i tot el que significava. Però, més important encara: “La lladre de llibres” és un llibre que s’ha de llegir per reflexionar sobre la vida, el destí, l’amor, l’odi, l’amistat i el poder de les paraules.

 

Markus Zusak, l'autor
Markus Zusak, l'autor

I és que Markus Zusak té una manera de narrar especial que fa que toquis les mirades, vegis les olors i assaboreixis els sentiments. Té recursos narratius força originals i la història no segueix una línia recta, sinó que va fent tombarelles i salts en el temps per després tornar enrere i esplaiar-se en els fets. M’ha encantat, tot i que si us he de ser sincera, cap al final aquests recursos m’han resultat una mica repetitius i m’hauria saltat unes quantes anècdotes que se m’estaven fent llargues perquè em moria de ganes de saber com acabava la història.

 

UNA AFIRMACIÓ

 La Mort és la pitjor narradora de tots els temps perquè sempre fa Spoilers del final!!! Però a l’hora és la més adient per explicar aquesta història, perquè és la que fa que sigui veritablement especial.

 

La “Mort” de Zusak em recorda a la que apareix a la saga Mundodisco de Sir Terry Pratchett (el meu escriptor preferit ^^), encara que el personatge de Pratchett sí que duu caputxa negra i falç. Em recorda a ella perquè les dos són igual de cíniques, reflexives i en el fons bondadoses. Els humans són un misteri per a elles que mai acaben de saber desxifrar, i crec que compartirien totalment l’última afirmació de “La lladre de llibres”, paraula de Mixa! 

 

Portada original en anglès
Portada original en anglès

D’altre banda, la resta de personatges de la novel·la són tan humans i reals que tens la sensació de poder arribar a tocar-los si allargues el braç. Tots tenen un passat i més facetes de les que sembla en un principi, però el que els fa increïbles són els seus defectes, debilitats i errors. I sí, un dels meus personatges preferits de tots els temps ha sigut Hans Hubberman.

 

L’ÚNICA COSA QUE NO M’HA AGRADAT DEL LLIBRE

La portada. De fet, no m’agrada cap de les portades que he vist del llibre fins ara. Aquest cop una imatge no aconsegueix valdre més que mil paraules i tants sentiments.

 

Què més puc explicar-vos que no s’hagi dit ja sobre aquest best-seller? Em sembla fascinant que una història narrada per la Mort tingui la capacitat de fer-nos sentir tantes ganes de viure, de manera que si per casualitats del destí us topeu amb “La lladre de llibres”, agafeu-lo d’una revolada...  això sí, no feu com la Liesel i abans de marxar sobretot no us oblideu de pagar! ;-)

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0