Crida 98 - <<Casament>> - Un dia per recordar

Relat basat en fets reals

 

El 30 de març de 1867, la princesa Maria del Pozzo della Cisterna es despertà amb un petit calfred que li recorria l’esquena. Ràpidament, es va esforçar per foragitar de la seva ment un lúgubre record. Aquell era el dia del seu casament, en el que per fi s’uniria en sant matrimoni amb l’estimat príncep Amadeu de Savoia (futur rei d’Espanya). I tenia raó, però per unes raons menys festives de les que es podia imaginar llavors, aquell es convertiria en un dia que de ben segur no oblidaria mai. Potser el fet que la modista del seu vestit de núvia s’hagués suïcidat era un petit auguri del que havia de passar.

 

Lluint el millor dels seus somriures i un preciós vestit nou de trinca, aquell matí la princesa s’incorporà a la processó que l’acompanyaria al seu promès i a ella fins la capella del Palau Reial de Turín. Abans d’arribar al seu destí, però, el guàrdia a cavall al capdavant de la desfilada patí una insolació i caigué mort del seu cavall. 

 

 Després de reemplaçar el genet caigut, la comitiva finalment es va presentar davant de les portes de palau. Tanmateix, el somrís de Maria del Pozzo començà a flaquejar en veure que ningú es dignava a deixar-los entrar. El qui ja no somreia era el porter, a qui van trobar rodejat d’un bassal de sang. Tot i aquella terrible commoció, la cerimònia va seguir endavant i la princesa aconseguí el que més volia: casar-se. D’altra banda, volia el padrí disparar-se un tret al cap? O es tractà d’un desafortunat accident amb la seva arma cerimonial? 

 

 

“Què més pot sortir malament?” es preguntava la núvia una vegada i un altre. Bastantes coses, en realitat. De camí a l’estació, l’oficial que havia redactat els papers del casament fou víctima d’un ictus fulminant i el cap d’estació va caure sota les rodes del tren que havia de portar als recent casats de lluna de mel, moment en el qual el rei Victor Manuel II d’Itàlia ordenà a tota la comitiva emprendre la retirada. Malauradament, de tornada a palau, el compte Castiglione morí sota les rodes del carruatge dels nuvis, posant fi a tot aquell seguit de mals auguris que, al cap dels anys, es materialitzarien en un matrimoni dissortat. Abans d’aclucar els ulls en la seva nit de noces, la princesa es preguntaria: “No podia haver plogut i prou?”

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0