Cicle de conferències “El meu clàssic” – Mª Àngels Cabré “Aurora Bertrana, entre la realitat i el desig”


Coneixeu a Aurora Bertrana? Segons Laura Borràs (Directora de la ILC) és una escriptora “extraordinàriament desconeguda però té tota una sèrie de singularitats que la fa fascinant”. Per sort, gràcies a l’Any Bertrana, aquest 2017 les mirades es centren en ella i el seu pare, Prudenci Bertrana, qui protagonitzà la primera sessió del cicle de conferències “El meu clàssic” a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, a càrrec del comissari de l’any commemoratiu, Oriol Ponsatí-Murlà. Aquest 8 de maig, la protagonista fou Aurora Bertrana, i la xerrada, que es va emetre en directe online, comptà amb més de 350 seguidors.

 

El cicle de conferències “El meu clàssic” permet a escriptors catalans presentar autors imperdibles per a ells des del seu punt de vista i l’encarregada de parlar sobre A.B. fou Mª Angels Cabré, escriptora, crítica literària i directora de l'Observatori Cultural de Gènere. “La majoria dirà que el seu clàssic és Cervantes, Llull, Flauvert... però jo sempre diré dones” assegurava. De fet ja fa temps que va començar a ser “col·leccionista de dones escriptores”. Com deia Mª Àngels Anglada: “Si les dones no recuperem certes creadores oblidades i encara marginades, qui ho farà?”

 

D’altra banda, no es pot dir que Cabré no estigui fortament lligada amb homes escriptors: entre d’altres ha traduït a Gabriel Ferrater i Oscar Wilde! “Sóc una escriptora curiosa que llegeix de tot” deia i reivindicà que “no és cert això que diuen de que tot està escrit”. Encara queda molt de patrimoni literari per descobrir i l’objectiu de Cabré és “ordenar la gran despensa de la literatura feminista perquè al present ens en puguem alimentar”

  

Per enllaçar la seva introducció i començar a parlar de l’autora que aquell dia ens ocupava, Cabré recordà com a l’any 1990 es va organitzar la important IV Fira del Llibre Feminista a Barcelona, més concretament a l’Arts Santa Mònica entre d’altres espais. Un dels temes a debatre fou la creació d’una universitat obrera femenina, una idea que Aurora Bertrana sempre havia perseguit, però la proposta no va donar fruits. 

 

Tanmateix, això ens dóna una pista de la personalitat d’Aurora Bertrana: una dona progressista i amb un gran interès social. Sempre vetllava pels desfavorits, tret que compartien pare i filla. Cabré ens posava com exemple que Aurora va renunciar al seu càrrec com a presidenta del Lyceum Club perquè era massa burgés per a ella. “A les seves conferències Aurora negava que era feminista” deia Mª Àngels, però Bertrana sempre va estar compromesa amb la llibertat de la dona.

 

Aurora Bertrana
Aurora Bertrana

Però qui era ella? “Feia 1.50m, era molt primeta, poca cosa, insignificant, però amb molt poder interior, mala llet i sentit de l’humor” explicava la nostra oradora. Durant la república es va convertir en una autora Best-seller, però va ser una mica de tot: música, articulista, periodista, política (fou candidata de ERC durant la República), viatgera, memorialista.. “Bertrana era una noia poc convencional”, en part perquè va créixer en una casa molt rica culturalment i intel·lectualment. Els seus pares la van animar a tocar el violoncel, va estudiar a Ginebra i durant un temps es va dedicar a tocar a restaurants i bars “sense gaire glamour” a orquestres de senyoretes.

 

El seu somni, segons ens explicava Mª Angels, era ser professora de música i viatjar arreu del món, somni que va complir en part. Després de casar-se amb un enginyer, va viure a l’estranger durant anys per qüestions de feina. Del 1926 al 1929 va viure  a Tahití  i escrivia articles als diaris catalans descrivint aquell indret que cobejava com la terra promesa. Els seus articles eren considerats d’allò més exòtics i gaudien de molta popularitat, fins al punt que el seu llibre “Paradisos oceànics” va tenir -en paraules de Cabré- “un èxit tremendo”

 

Aurora es convertí en una experta sobre Oceania: donava conferències i escrivia altres novel·les igual de curioses. El 1936 va estar un trimestre al Marroc, on tornà a escriure tota mena de cròniques i reportatges, aquest cop entrant fins i tot a bordells i fent fotos amb una Kodak: “vull investigar l’ànima femenina” deia ella. Però no va ser pas tan fàcil... Com Bertrana mateix reconeixia “demanar per les dones al Marroc és com demanar pel servei a Anglaterra”

 

D’aquella experiència va néixer la novel·la “El Marroc, sensual i fanàtic” (sí, Bertrana era prou atrevida com per utilitzar la paraula “sensual” en un dels seus títols).

 

Durant la guerra “el seu marit es va tornar de dretes” i el 1938 ella va marxar a Ginebra a viure amb la seva sogra, tot i que aviat s’hauria de buscar un nou lloc. “La consideraven una gata assilvestrada” contava Mª Àngels.

 

Així començaren 10 anys d’exili a Suïssa durant els quals va Aurora seguí escrivint, va ser mestre de francès i organitzà corals (de fet va arribar a coincidir amb Pau Casals a Prades). “Sempre portava l’instint musical dins” afirmava Cabré.

 

Als anys 50, però, el nom d’Aurora Bertrana ja no existia a la memòria col·lectiva del país que l’havia vist néixer, junt amb la resta de literatura catalana. Segons la directora de l’OCG, Bertrana segurament no hauria tornat a Catalunya de no ser per la seva mare i tieta: “les meves dos mares” com li deia ella. A partir d’aquí va tenir alguns anys bons mentre escrivia, gràcies en part a amics com la Víctor Català (Caterina Albert) que l’animaven. El 1967 Alfaguara va publicar amb èxit “Vent de grop” (1967) que fou adaptada al cinema i protagonitzada per Joan Manuel Serrat amb el nom de “La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua”.

 

Però Mª Àngels Cabré va voler destacar la feina de Bertrana com a memorialista. Amb 70 anys va escriure 1.000 pàgines de memòries repartides en dos volums –un d’ells va guanyar el premi Serra d’Or-. “No hi ha hagut cap escriptora amb una memòria tan extensa” assegurava Cabré, i es meravellava dels detalls que contenen els llibres. “Aurora Bertrana tenia una memòria prodigiosa, jo no recordo què vaig menjar ahir” reia l’escriptora.

 

Tanmateix, les seves memòries s’acaben l’any 1949, al tornar de l’exili i trobar-se un panorama desolador a Barcelona. Segons Cabré “va castigar Franco amb la seva desmemòria”. Per a Aurora foren anys grisos i com deia ella mateixa “només he viscut mentre escrivia”. 

 

Però si Bertrana de ben segur va ser una cosa, fou un exemple de tenacitat: “de voluntat i perseverança en sóc mina” deia ella mateixa. Va ser l’única dels seus quatre germans que sobrevisqué, quan tenia quinze anys la seva mare li cremà la primera novel·la -“Jo”- i el seu pare no va voler que fos escriptora (va titllar de dolenta i plagiada la primera obra que li va ensenyar), però possiblement fos perquè tenia por que seguís els seus passos i patís una vida igual de dura. Fins al 1935 no van escriure una novel·la a quatre mans, “L’illa perduda”

 

Parlant de joventut, no em vaig poder estar de preguntar a Mª Àngels quin llibre recomanaria a joves i adolescents per començar amb Aurora Bertrana, de la mateixa manera que ho havia fet amb Oriol Ponsatí-Murlà respecte Prudenci Bertrana pare. 

 

“Tot i que les memòries són sucoses” Cabré subratllà dos obres “dotades de gran modernitat”: “Tres presoners” i “Entre dos silencis”, dos llibres on Bertrana abocà les experiències viscudes durant una missió humanitària després de la Segona Guerra Mundial, on fou enviada a aixecar el poble francès d’Étobon, on l’ocupació nazi havia estat especialment ferotge. Laura Borràs reafirmà la recomanació de Cabré. “Tres presoners tracta sobre què passa quan la guerra s’acaba i parla sobre la nostra capacitat per perdonar”.

Em torno a preguntar... “qui era Aurora Bertrana?” La Directora de la ILC finalitzà la xerrada contestant aquesta pregunta amb les pròpies paraules d’Aurora, tal i com va ella va escriure a la coberta de “Vent de Grop”...

 

«No sé exactament què sóc –benaurats els qui ho saben o pensen saber-ho–. Em tinc una certa simpatia, no puc negar-ho. Generalment em trobo bé en la meva pròpia companyia. Gairebé sempre sóc dues. Discutim. No ens posem mai d’acord però ens tolerem i ens esbargim plegades. [...]

 

Si jutjo pel criteri dels altres o pel que els altres em deixen comprendre, dedueixo que la gent m’estima o em detesta sense mitges tintes. Crec que la majoria dels qui em tracten, em troben divertida. Aquesta constatació em permet creure que no sóc un zero a l’esquerra. [...]

 

Amo la Justícia amb majúscules, sense jutges ni jutjats. Amo els bons llibres, la conversa d’un amic, la música de Mozart. Penso que el món és meravellós i la vida una quiniela amb poquíssims resultats i un o dos encerts.»

 

I afegí Borràs: “estareu d’acord amb mi que portar a la Mª Àngels avui aquí ha sigut tot un encert”.

 

No podríem estar-hi més d’acord... Gràcies! Com deia un dels espectadors: “la xerrada ha satisfet amb escreix les meves expectatives” ;-)

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0