Les marques de la mort

Títol: Les marques de la mort

 

Autora: Veronica Roth

 

Editorial: Fanbooks

 

Any d’edició: 2017 

 

Sinopsis: Cyra és la germana d’un brutal tirà que governa el poble de Shotet. Tot i que no aprova els mètodes del seu germà, acaba donant suport al seu poder.

 

Akos procedeix de la pacífica nació de Thuvhe i és capturat juntament amb el seu germà pels soldats de Shotet.

 

Akos ha de salvar el seu germà a tota costa i encara que l’enemistat entre ell i Cyra sembli insuperable, tots dos hauran de decidir si es destrueixen l’un a l’altre o si s’ajuden per poder sobreviure i canviar l’equilibri de poder de la galàxia.

 

Ressenya

Quan em vaig assabentar que Veronica Roth havia decidit canviar el gènere distòpic per un de futurista intergalàctic em vaig quedar bastant intrigada. En una entrevista en anglès que li va fer Publishers Weekly, va assegurar que la història de la Cyra i l’Akos li rondava pel cap des dels 12 anys.

 

A més a més, em va agradar com explicava el treball de creació que havia suposat aquest nou univers:

 

“Va ser dur, això és el que vaig descobrir. Va ser com una mena de reacció a haver escrit distòpies durant un temps. Quan s'escriu distòpies, cal trobar almenys una base en el nostre món. Has d'acceptar les coses que valorem, com la nostra història. Totes aquestes coses han de tenir sentit. Això va suposar molta pressió i no va ser el meu fort.

 

Començar des de zero és alliberar-se d'alguna manera, perquè realment només t’hi llences de cap. D'altra banda, és horrible: no puc fer servir les nostres unitats de mesura, per exemple. Però Kristin Cashore, que va escriure Graceling, té alguns blogs realment útils sobre móns de fantasia i com crear-los, i els he fet servir molt. Ella ja comença a planejar les coses que has de decidir ben aviat, encara que et pensis que no et fan falta, perquè del contrari més endavant et fiques en problemes. És molt útil.

 

[...] 

 

Vaig llegir molt. Va ser un viatge estrany. Va requerir molta investigació, molta lectura, i molta exploració.”

 

Veronica Roth
Veronica Roth

La teoria em va semblar molt interessant, però crec que a la pràctica Roth no ha sabut trencar el motllo i sortir dels patrons de les novel·les distòpiques juvenils... Un tirà, uns rebels, una resistència, un romanç... Potser perquè volia donar als joves allò que ja esperen d’ella?

 

En tot cas, això no m’hauria importat si el nou univers que se’ns presenta a “Les marques de la mort” fos completament original i trencador, però malauradament Roth no ha aconseguit contagiar-me les ganes de descobrir més sobre els mons que ha creat. M’ha recordat més aviat a una Guerra de les Galàxies protagonitzada únicament per humans. On hi ha aquí personatges que donin diversitat a la galàxia? On hi ha aquí un Chewbacca, un Yoda, un C3-PO? No creia que diria mai una cosa així, però... fins i tot he trobat a faltar el pobre Jar Jar Binks!! Això sí, els Jedis són ben presents, de fet a tothom els acompanya el poder de la força, perdó, vull dir el Corrent. En fi, m’esperava que Roth innovés una mica més, però potser la seva intenció ja és aquesta, reservar-se el millor pels llibres venidors de la saga.

  

I potser la lentitud de la trama és també el resultat d’això. “Les marques de la mort” ve a ser una petita (però llarga) introducció del que està per venir. La història en si es podria resumir en menys d’una quarta part de les seves 500 pàgines, però Roth sembla haver-se coronat com una de les escriptores més hàbils a l’hora d’amassar i estirar les seves històries (fins i tot els millors mestres cuiners italians envejarien la seva tècnica!) 

 

Parlant de símils culinaris, el personatge que m’ha cridat més l’atenció en aquesta primera entrega és la Cyra. És ben bé com una ceba! Dóna bastant guerra, perquè tot i ser rabiosa i picant en el fons pot ser dolça i es protegeix amb moltes capes. D’altra banda, de vegades repeteix bastant i deixa en boca el regust d’altres personatges semblants. A més a més, la Cyra té un sentit de l’humor molt peculiar.

 

Imatge del blog Wirtten Word Worlds
Imatge del blog Wirtten Word Worlds

La veritat és que m’ha sorprès el sentit de l’humor de tots els personatges en general... No entenia ni el seu humor infantil, ni el cínic i encara menys el negre. Enmig de la tragèdia sempre hi ha lloc per l’humor (és tan necessari com respirar si no volem parar bojos) però no em podia creure que els personatges fessin bromes tan a la lleugera de temes delicats que els han arribat a traumatitzar profundament:

 

p.384 “-I la teva relació amb la revolta és per... –es va passar la mà per la cara-. Per l’ull?

-Això? Ah, no, si jo tinc dos ulls. Només és que m’agrada el pegat –va fer la Teka.

-De veritat? –va preguntar la Cisi.

-No. –Tothom va riure.”

 

____________________________Spoiler______________________________

p.367 “–Espero que no t’importi, m’he posat roba de la teva mare.

-Jo porto els calçotets d’un home mort* –va dir ell.- Per què m’hauria d’importar?”

*aka el seu pare, que van assassinar brutalment davant seu

______________________________________________________________

 

Roth també afegeix quotidianitat a la història a través dels actes dels personatges, des d’enrojolar-se fins a patir problemes d’acné, cosa que de vegades trenca amb l’ambient èpic i dramàtic que intenta despendre la història: 

 

p.236 “La Cyra va tornar a ficar-se dins el bany. Ell va veure com s’inclinava endavant cap al mirall i es rebentava un granet de la barbeta.” 

 

Tanmateix, el que m’ha agradat del llibre han estat els subtils missatges que Roth transmet entre les seves pàgines. Per començar, el llibre no deixa de ser un manual sobre les víctimes del maltractament de gènere (la Cyra es sent tan miserable que creu que es mereix que el seu germà la controli i torturi com vulgui) i un homenatge als malalts de dolor crònic (tal i com explica Roth als Agraïments):

 

“[Gràcies] A totes les dones que pateixen dolor crònic, per ajudar-me a trobar la Cyra.”

 

Per no mencionar la crítica social als prejudicis entre pobles, les enemistats per motius oblidats o la facilitat de manipulació d’alguns mitjans de comunicació. Realment em sembla intel·ligent transmetre aquests valors els joves a través de la ficció.

 

Per últim, -però no menys important- he gaudit de la traducció al català de Aïda Garcia Pons, perquè ha sabut captar l’essència de la història i fer que gairebé semblés escrita per un català nadiu gràcies a les expressions típiques catalanes que s’agraeixen molt durant la lectura.

 

En definitiva, “Les marques de la mort” no és un llibre del meu estil, però compleix tots els clixés d’un best-seller juvenil i us deixo en mans dels fans de Divergent descobrir si està a l’alçada de les vostres expectatives.

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0