Crida 92 - <<Vaixell>> - Mariner absent

La nit és tancada però hi ha una porta que fa temps que desitjo tornar a obrir. Per uns moments la coberta del vaixell encara sembla fer olor del romaní que cremo cada nit per recordar-te.

 

Fins ara havia envejat la lluna, que et pot contemplar cada nit quan dorms i besa les teves parpelles amb la seva llum. Però ja no més, perquè aviat, més aviat del que et pots imaginar, tornaré a ocupar el meu lloc al teu costat.

 

Un lleuger sotrac m’avisa de que la proa de la nostra embarcació s’ha retrobat amb els molls del port en una forta abraçada. Falta molt per fer i descarregar, però veig com un vell bergant de la tripulació assenteix amb el cap en la meva direcció perquè marxi. Demà ja seguirem fent tractes, m’ha de presentar un amic que frisa traspassar el seu negoci al port: no li queda més remei, perquè fins i tot l’ombra dels seus hereus té clar que no hi posarà els peus.

 

Baixo la rampa gairebé d’un salt i corro, què dic, sento que gairebé volo pels carrers adormits. La mar es remou, inquieta davant del meu comportament inusual, però ja res no m’importa perquè si tot va bé podré deslliurar-me per sempre de la soga que m’hi té lligat.

 

Continc la respiració quan entro al nostre jardí. Les ombres ballen en la foscor al voltant dels arbres fruiters i les herbes remeieres. Una vella aixada em saluda, recolzada a la paret. El vent bressola l’alfabeguera i sembla que aquesta em dóna la benvinguda. Està preciosa, i no puc evitar parar-me un moment a flairar la seva aroma. Fa temps que m’espera, però no és l’única. 

 

Quan tot d’una sento les frontisses de l’entrada grinyolar, sé que per fi he tornat a casa.

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0