Charlotte

Títol: Charlotte

Títol original: Shingaling

Autora: R.J. Palacio

Editorial: La Campana

Any d’edició: 2016

 

Sinopsis:

Si heu llegit Wonder, El capítol del Julian i Plutó, no us podeu perdre Charlotte, que us obrirà una finestra a una part de l’escola de l’Auggie que fins ara R. J. Palacio gairebé no ens havia ensenyat: el món de les nenes.

 

A través del relat de la Charlotte, la nena triada pel professor Culet per ensenyar l’escola a l’Auggie, veurem com viuen les noies que una part dels nens de la classe faci bullying a l’Auggie i al seu amic Jack Will, i també fins a quin punt els nostres prejudicis i l’afany de ser acceptats pels altres de vegades ens impedeixen ser nosaltres mateixos.

  

Charlotte és una altra invitació irresistible de R. J. Palacio a triar sempre ser amables amb els altres, encara que a secundària, ja se sap, hi hagi dies que costa una mica.

 

Ressenya

Si hi ha un llibre que us vull recomanar expressament per Sant Jordi, aquest és “Charlotte” de R.J. Palacio, l’última de les tres seqüeles de “Wonder”, un fenomen de vendes que ja ha meravellat 5.000.000 de lectors arreu del món, inclosa una servidora.

 

Com bé diu l’autora en aquesta entrevista, les tres històries “Auggie & Me” (L’Auggie & Jo)  (publicades originalment en format ebook) serveixen per enriquir i realçar els diferents punts de vista de “Wonder”, però alhora també es poden llegir com a històries independents, i “Charlotte” ha sigut de les que m’ha agradat més.

 

El seu títol original en anglès és “Shingaling” (sí, ho heu llegit bé). A cas es tracta del nom d’una mena de moneda estrangera? Una onomatopeia? Un gerro xinés? Abans que comenceu a arquejar les celles amb incredulitat igual que vaig fer jo deixeu-me que us expliqui que el “Shingaling” és un estil de música popular de mitjans dels anys 60, i un dels balls que la Charlotte, la nostra protagonista en llibre, haurà d’assajar per una representació de l’escola Beecher, la subtrama que ajudarà a desencadenar gran part dels esdeveniments.

 

The Human beinz - Nobody But Me Can Do The Shingaling

 

- Però qui és la Charlotte? Com molts ja sabreu la Charlotte és una dels alumnes escollits pel director Culet per fer a l’escola de companya de benvinguda a l’Auggie.

  

- Què sabem realment d’ella? Tan sols que és força set-ciències i perfeccionista i que és de les poques persones que es manté neutral respecte la guerra de bàndols en contra i a favor de l’August.

 

A través d’una de les històries que viu paral·lelament durant al transcurs del curs escolar l’anirem coneixent de veritat i ens endinsarem en tota mena de debats interns i reflexions que, com sempre, amaguen molt més del que sembla.

 

Un dels temes al voltant del qual gira “Charlotte” són les relacions que apareixen a moments molt específics de la nostre vida i després desapareixen. De petits no ens ho plantegem, però no totes les amistats són per sempre i tenen finals feliços. Com diu la Charlotte a la pàgina 109:

 

 “M’agraden els final feliços. Però, a mesura que et fas gran, de tant en tant comences a veure històries que no acaben bé. De vegades fins i tot acaben malament. Esclar que això fa que les històries siguin més interessants, perquè no saps com acabaran. Però al mateix temps fa una mica de por.”

 

 

De vegades hi ha persones que coincideixen amb tu durant un cert temps (a vegades inclús molt curt) et canvien la vida i després, per molt que t’agradaria que fos el contrari, s’allunyen i tot torna a la normalitat. D’altres vegades, igual que els hi passa a l’August i el Christopher, i a la Charlotte i l’Ellie, amistats que els nostres pares han ajudat a crear durant la infantesa, deixen d’existir quan ens fem prou grans per decidir amb qui volem anar i amb qui no, doncs els nostres gustos i les nostres conviccions canvien fins hi tot després d’adults. En casos com el de l’Abril (una de les millors amigues de la Charlotte) hi ha persones que no canvien mai, i sense voler-ho som nosaltres o ells els que es distancien sense adonar-se’n. De nosaltres depèn acceptar-los tal i com són passi el que passi o acomiadar-nos de la relació.

 

I parlant d’acceptar a la gent... Una altra de les reflexions que m’ha semblat molt important és la que emfatitza la contraportada: l’afany de ser acceptats pels altres tot i que això ens impedeixi ser nosaltres mateixos. Certament no podem caure bé a tothom ni hem d’intentar aconseguir-ho costi el que costi. A vegades no serà responsabilitat nostre, o no serem conscients del que estem fent malament davant dels ulls d’aquella persona, però el millor és ser sincers i considerats i respectar la seva opinió (Chapeau pel que fa la Ximena al final del llibre!).

 

Tot i així, m’atreviria a afegir quelcom més. No tan sols no hem de caure bé a tothom sinó que tothom no ens té per què caure bé. Podem entendre’ls, podem respectar-los però no tenim per què ser els seus amics.

   

 I penso que això és el que li passa a la Charlotte i altres dels seus companys amb l’Auggie. La Charlotte no està a favor de la guerra dels nois i sempre saluda i intenta ser amical amb l’August (perquè ja de per si és una noia amable i simpàtica), però això no vol dir que es senti còmode al seu costat i prefereixi deixar de banda les seves pròpies amigues per anar amb ell. Tampoc trobaria just que anés amb l’August tan sols perquè  li fes pena.

 

Per un altre cantó, en el cas de la Charlotte, trobo que aconsegueix mantenir-se neutral a costa de vetllar pels seus propis interessos. Com que vol portar-se bé amb tothom i no vol sentir a parlar dels problemes que comportaria escollir bàndol, es nega a triar. Però al ser neutral no se n’adona que ja ha escollit. No reprovo el seu comportament (encara que m’agradaria pensar que jo no hauria actuat com ella) però penso que un ha d’acceptar les conseqüències dels seus actes, sobretot en decisions com aquestes. Si no vols implicar-te pel motiu que sigui (interessos, egoisme, culpabilitat) com a mínim has de ser-ne conscient i no donar-te excuses per justificar-ho.

 

En fi, el llibre transmet molts altres missatges, com ara el de lluitar pels teus somnis...

 

p.44 Charlotte: “Si vols ser una estrella, has d’estar disposada a esforçar-te més que tots els altres per aconseguir els teus objectius i els teus somnis! Per mi un somni és com un dibuix que tens al cap i que cobra vida. Primer te l’has d’imaginar. I després has de treballar moltíssim perquè es faci realitat.”

 

Com veieu, Charlotte compta amb gairebé tants matisos com a Wonder i la resta d’històries. És més, a tots aquells qui diuen que els llibres de R.J. Palacio estan sobrevalorats els pregunto... A cas penseu que l’amistat, la consideració i l’empatia estan sobrevalorades? Jo no, i m’agradaria que hi haguessin molt més llibres al món tan bonics i reveladors com “Wonder”. I “Charlotte” ^^

 

Ja ho sabeu... Per Sant Jordi regaleu triar ser considerats!

 

Mx

  

P.D. Mil gràcies a La Campana per fer-me arribar aquest exemplar perquè pogués fer-ne la ressenya. Ha sigut una emocionant experiència per afegir a la llista de la meva vida!

 


Escribir comentario

Comentarios: 0