El "Carrusel poètic" de Laura Borràs

L’aplaudiment va ressonar llarga i sincerament per l’auditori i entre la multitud emocionada. La conferència havia acabat, i amb ella tot el cicle de “La força de la paraula poètica”, que Laura Borràs havia impartit els mesos de novembre i desembre al CaixaFòrum de Barcelona. Personalment ja vaig tenir la sort d’escoltar “Trobadors: tornaveus del passat” durant la segona setmana, i la darrera de les conferències no tan sols ha estat a l’alçada sinó que ha suposat una clausura molt especial i personal. Mentre surto de la sala penso que em podria estar hores escoltant a Borràs, perquè els minuts que ens ha ofert aquests dies se m’han fet molt curts. Igual que al final del cicle de l’any passat, ha aconseguit deixar els presents assedegats de literatura, art, vida i cultura en general, però per sobre de tot ens ha tornat a deixar amb ganes de més.

 

Una hora abans...

 

El viatge va començar amb l’agraïment de Laura Borràs al seu públic fidel, que l’havia acompanyat en el recorregut d’aquestes setmanes i va convidar als presents a sumar-nos-hi un últim cop. Un viatge en el qual Borràs va decidir trenar poesies de la seva predilecció i en el que ens vam haver de deixar guiar a ulls clucs per la seva veu. Un viatge que començava desafiant l’establert i donant color a les paraules fent una menció a Rimbaud i a Baudelaire, qui va trencar amb la poesia contemporània i els tòpics estètics i és considerat pare i profeta de la poesia moderna. A més a més, Borràs ens va mostrar un videolit en 3D del colpidor poema de Baudelaire “Una charogne” (“Una carronya”), que enfocava de manera diferent una narració que ofèn els sentits i mostra realitats punyents, però que per sobre de tot demostra que l’escriptura és capaç de salvar-nos de la mort.

 

 Seguint en la dimensió sensorial, vam canviar l’olor de la podridura per la de les delicioses plantes aromàtiques que acompanyen el “Mariner absent” de Blai Bonet, i que vam poder sentir cantar per la lleidatana Meritxell Gené. I és que l’amor es fa present en les petites coses, com ara utilitzar els sentits per parlar dels sentiments. Marta Pessarodona, en un fragment del seu poema “Qui té por de T.S. Eliot?” ens ho demostra:

 

Feliç qui sap

resseguir un cos,

i recordar-lo

en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

 

Feliç qui sap

anar a la mar i tornar

per dir-te, tan sols, que t’estima.

 

Feliç qui sap

estimar, tan humilment 

com jo voldria.

 

Amb Zoraida Burgos, per un altre part, vam indagar més en les qualitats immortals de la poesia al seu poema “Només la veu”. Somnis, mort, paisatges de la poesia... El poema “My sweet old etcetera” de E. E. Cummings va ser el següent esmentat, ja que Alison Clifford havia creat un projecte de literatura digital, “The sweet old etcetera”, basant-se en les obres tan visuals i experimentals del poeta, i realment ens va permetre veure les paraules ballar davant dels ulls.

  

Recuperant el videolit de Baudelaire, Borràs tampoc va poder -ni va voler ^^- evitar parlar d’Ofèlia, el personatge de Shakespeare a Hamlet, ja que al curt se’n veu una al·lusió bastant clara. Segons Borràs, Ofèlia és una gran incompresa, un personatge que costa d’entendre, que decideix morir, però que ha engendrat molta literatura (tal i com ens va demostrar posant-nos exemples a l’obra de Yolanda Ballestero, Rosina Ballester i Frederico Garcia Lorca entre d’altres) i pintura, de la qual les adaptacions cinematogràfiques han agafat algunes imatges. Amb Ofèlia, la poesia es fa cançó, i Borràs va interpretar per a nosaltres part del “He will not come again”, la melodia que canta el personatge de Shakespeare abans de dir adéu al seu germà i suïcidar-se.

 

La Mixa sota l'arbre del CaixaFòrum
La Mixa sota l'arbre del CaixaFòrum

Seguint el camí de les cicatrius que deixa la vida, els adéus i l’amor, vam escoltar poemes d’Odile Arqué i Joan Margarit com ara “Al fons de la nit”, que ens va parlar de com la vida continua tot i el dolor de la ruptura.

 

Tornant a l’amor, vam escoltar l’arranjament de Borge Penalba de la “Cançó de fer camí” de Maria Mercè Marçal, dedicada amb afecte a les dones, les bruixes i la maternitat, i a fer positives les parts més negatives. La escriptura cauteritza i com diu Chantal Maillar al seu poema “Escribir”: “Escribo para que el agua envenenada pueda beberse”.

 

La poesia ens serveix també per posar en ordre les idees i plasmar els debats interns i ideològics més profunds, com fa Josep Palau i Fabre a “Cant espiritual” o Joan Sales a un dels fragments de la dedicatòria “Als soldats morts per la pàtria” (i que a més va ser escollit per a la seva esquela):

 

IV

Sempre t'he vist, al fons dels horitzons, més alt

que el tedèum dels Cèsars i l'encens dels Caifassos.

He errat, fugint de Tu, fins que els peus m'han fet mal;

¡tots els camins tenien el rastre dels teus passos!

 

Per anar acabant, vam escoltar “El darrer brindis” d’Anna Akhmàtova i “La nostra mort” de Màrius Sampere, el qual, segons Borràs, hauria assegurat respecte la tragèdia d’Akhmàtova: “Déu segurament esta fent zapping i no veu el nostre canal”.

 

Però si per alguna cosa li ha servit la poesia a Laura Borràs, ella mateixa ens va explicar que ha sigut per trobar marit i conservar-lo tots aquests anys, gràcies en especial a un preciós poema de Joan Vinyoli:

 

Vares venir fins on jo dormia

i em vas despertar,

i em vas convidar a tenir set,

una gran set per a la qual

et vas fer copa on jo la pogués beure.

 

 

I si ja res podia superar aquest brindis al curs de la vida, l’amor i la escriptura, Borràs ens va deixar a tots amb un somriure als llavis resumint el que significa la lectura i la poesia per a molts a través d’una vinyeta del dibuixant Will Waterson:


Com n’arriben a ser de trapelles els llibres, oi? Afortunadament per a nosaltres, tenim gent com la Dra. Borràs, que ens parla a través d’ells i ens fa la vida encara més deliciosament complicada.


Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0