Crida 73 - <<Foc>> - La bruixa

La Xiaofang es va mirar al mirall just quan l’alba despuntava entre les muntanyes del nord i el far del port havia apagat feia poc la seva gran foguera. Els pescadors tornaven a casa amb les barques buides després de treballar tota la nit i les grans corbetes, plenes de cavallers i soldats, salpaven a viure aventures en regnes de terres llunyanes. “Terres tan llunyanes com la que abans considerava meva” pensà amb tristesa la jove. Cada dia que passava es sentia més distant dels seus orígens, del regne que l’havia acollit, de la gent estranya que l’envoltava... Valia la pena quedar-se? 

 

Foragitant aquests pensaments, la Xiaofang va treure’s el mocador del cap que duia mentre dormia i va començar el seu ritual diari: primer es va pentinar la llarga cabellera negra en un recollit circular. Després, amb pols de carbó va perfilar-se els ulls ametllats i orientals, i va donar un toc de color a les parpelles i galtes tan blanques com la primera gebrada de l’any. Va pintar-se els llavis menuts de color escarlata i va procedir a vestir-se amb el seu ruqun vermell de vores blanques. Per últim es va ajustar el davantal, va col·locar-se el sarró amb els flascons de jade i les herbes a la cintura i va baixar a la clínica. La infermera semblava haver començat a netejar el terra de la consulta, però quelcom l’havia fet parar de sobte. La va trobar guaitant per la finestra neguitosa. Quan la va veure, la seva ajudant va córrer cap a ella amb el rostre contret per la por.

 

-Cirurgiana Xiaofang! Mestressa! Heu de fugir o us linxaran!

 

No se n’havia donat fins ara, però Xiaofang va poder sentir per fi els crits de la gent airada des de fora.

-Marxa d’aquí, bruixa estrangera!

 

-Et cremarem viva i el foc dissoldrà els teus encanteris orientals!

 

Tot d’un plegat, les veus van cessar, callades per una de molt més poderosa, impertèrrita i gairebé amenaçant.

 

-Marxeu d’aquí ara mateix.

 

La Xiaofang la va reconèixer a l’instant. Era l’Akwasi!

 

-L’únic bruixot d’aquest regne del qual us hauríeu de preocupar sóc jo, xamant de sa majestat la reina Mikkala la Gran, ha quedat clar? I ara marxeu abans no us esclafi amb el meu bàcul com la colla d’escarabats que sou.

 

Quan les queixes de la turba es van dissipar, Akwasi va entrar a la clínica i va saludar a la metgessa amb el cap. I en aquell moment la Xiaofang va recordar per quin motiu havia decidit quedar-se.


Escribir comentario

Comentarios: 0