Diari del tot verídic d'un Indi a mitja jornada

Títol: Diari del tot verídic d’un Indi a mitja jornada

Autor: Sherman Alexie

Traductor: Yannick Garcia

Il·lustracions: Ellen Forney

Editorial: Edicions de 1984

 

Sinopsis: Ei, hola. Sóc en Junior, de la reserva índia de Spokane que està situada una mica més enllà del cul del món. Vaig néixer amb més dents del compte i miopia en un ull i hipermetropia en l’altre. Duc ulleres, és clar. I sóc un friqui, també és clar. Jugo a bàsquet. Dibuixo. És que crec que, si dibuixo una flor, tothom entendrà que allò és una flor, mentre que, si ho escric en paraules, doncs potser no. Un dia vaig estampar un llibre de geometria al nas del meu professors i em van expulsar de l’escola. Suposo que aquí comença la meva història. Segurament penses que no t’importa el que li hagi pogut passar a un indi de reserva com jo. Però potser sí que t’importa. Al capdavall, segons com, tot el que m’ha passat a mi et podria haver passat a tu. Pensa-hi.

  

 “Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada” és una crònica de l’adolescència d’un jove indi americà que mira d’allunyar-se de la vida que creia que estava destinat a viure. Basada en les experiències personals del seu autor, Sherman Alexie, l’èxit de la novel·la va ser immediat i l’any 2007 va obtenir el National Book Award for Young People’s Literatura.

 

Ressenya

Sherman Alexie, de jove
Sherman Alexie, de jove

Em penso que no queda gairebé res més per afegir a l’elogi unànime i global que el “Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada” ha rebut des de la seva publicació inicial el 2007 i que ha retornat amb la traducció al català a finals d’aquest any passat, però si m’ho permeteu, m’agradaria sumar-me a les recomanacions de tants i tants companys lectors.


Vaig descobrir “El diari” durant la presentació de llibres inclosa a la Trobada de Joves Lectors durant la Setmana del Llibre en Català 2015 i em vaig quedar ben encuriosida per totes les paraules d’admiració que li van ser dedicades. Ara que per fi l’he llegit puc corroborar-les totes i afegir-ne algunes de collita pròpia.

La història que el Junior (el protagonista de la novel·la) ens narra en tot moment en primera persona és impactant, i encara ho és més descobrir l’autor dient que el percentatge autobiogràfic i real de la novel·la rondaria el 78%.


p.21 “Però a nosaltres, els indis de reserva, no se’ns compleixen mai els somnis. No en tenim mai l’ocasió. L’oportunitat. Som pobres i prou. No som res més. Ser pobre és una mè, i sentir que en realitat és com si et mereixessis ser pobre, també. Comences pensant que ets pobre perquè ets curt i lletjot. I després comences a creure que ets curt i lletjot perquè ets indi. I, com que ets indi, comences a creure que estàs destinat a ser pobre. És un cercle molt lleig i no s’hi pot fer res. La pobresa no et fa fort ni t’ensenya lliçons sobre la constància. No, la pobresa l’única cosa que t’ensenya és a ser pobre.”


Si haig de ser sincera, tot i conèixer la tràgica història dels indis americans, aquest llibre m’ha obert els ulls a una veritat increïblement cruel, dura i actual dels pocs indis de reserva que encara queden al món. Si bé l’humor i el sarcasme juguen un paper fonamental al llibre a l’hora de transmetre aquesta crua realitat, la crítica al racisme, el bullying, la violència, l’alcohol, la pobresa i la intolerància entre molts d’altres és colpidora, i en tot moment durant la lectura m’he vist submergida en un remolí de plors i rialles...


p.184 “–Jo abans pensava que el món es dividia segons la tribu de cadascú-. [...] Negres i blancs. Indis i blancs. Però ara sé que no és veritat. El món només es divideix en dues tribus: la gent que és imbècil i la que no.”

 

Però si us penseu que el missatge principal d’aquest llibre està relacionat amb el pessimisme esteu ben equivocats... Són l’esperança, el coratge, l’amistat, l’amor i la tolerància els que rauen al fons de tot plegat. 

De nou, quan penso en la història del Junior em ve al cap una preciosa frase de Wonder (R.J. Palacio) que fa així: “Potser és una loteria, però l’univers el final sap trobar l’equilibri. L’univers no deixa cap dels seus ocells desemparat”, com és el cas del Junior que acaba rodejat de gent que l’aprecia i es preocupa per ell, des del seu professor de geometria fins al seu millor amic.


p.161 “Des que vaig a Reardan i he vist com eduquen els seus fills els pares que ho fan bé, m’he adonat que els meus són força bons. D’acord, el pare té un problema d’alcoholèmia i la mare és un mica excèntrica, però se sacrifiquen molt per mi. Pateixen per mi. Em parlen. I, el millor de tot, m’escolten.”


En fi, crec que si pogués no pararia de citar paràgrafs i més paràgrafs d’aquesta petita joia. Dura com el diamant, però alhora tan brillant que us fondrà el cor i en alguns casos –com el meu- us desfarà en un mar de llàgrimes i emoció.


Com diria el Junior “Ho confesso: faig petons als llibres”, i “El diari” se n’emporta un de ben tendre de part meva.


Per si encara us queda algun dubte, estic convençuda que no us deixaran indiferents les hilarants il·lustracions de Ellen Forney, que representen l’aspiració a dibuixant del nostre protagonista. Ell mateix ho explica així:


p.13 “Dibuixo perquè les paraules són massa previsibles. Dibuixo perquè les paraules són massa limitades. Si parles i escriure en anglès, en castellà, en xinès, en l’idioma que sigui, només hi ha un tant per cent concret de la humanitat que t’entén. Però, si fas un dibuix el pot entendre tothom. Si faig un dibuix d’un flor, qualsevol home, dona i infant d’arreu del món se’l podrà mirar i dir: <<Això és una flor>>. O sigui que dibuixo perquè vull parlar amb el món. I vull que el món em faci cas.”


 Doncs parla, Junior. Ara el món et comença a fer cas. T’escoltem.

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0