El futur a les nostres mans

Repte maig 2015

Toda historia necesita un mundo en el que desarrollarse, un contexto que le dé sentido. Y muchas veces ese mundo se ve condicionado por una característica muy concreta que lo altera todo: ¿y si todos los humanos se olvidasen de cómo hablar? ¿y si una substancia radiactiva se extendiera por el suelo y no pudiéramos pisarlo? ¿y si cada día el mundo fuera más pequeño? Invéntate un mundo con algo que lo caracterice y desarrolla en él tu historia. 

 

El futur a les nostres mans

La nena va agafar aire i bufà amb totes les seves forces. Silenciosa i espectacularment, les bombolles es van formar en un tancar i obrir d’ulls, expandint-se i dispersant-se en la creació del seu nou univers. Amb el primer parpelleig, les primeres constel·lacions van crear-se alhora que els elements es definien. La majoria de les bombolles eren desertes i ermes, però la màgia del cosmos va permetre que en una d’elles es donessin les condicions ideals per albergar quelcom més que aire.

Amb el segon parpelleig de la nena, el mar i la terra es van omplir de vida, que evolucionà a nivells superiors fins a poblar tots els continents. Però els seus habitants estaven massa preocupats gravitant al voltant de la seva existència per parar-se a contemplar com el sol arrencava esclats de llum de la capa brillant de la bombolla, etèria i vaporosa.

Amb el tercer obrir i tancar d’ulls, els continents havien parat de moure’s per cedir el ball a les fronteres, i les vides atrafegades van donar llocs a ambicions més grans. Però gairebé ningú seguia essent capaç de parar-se a contemplar la gran obra que els rodejava i lluny de respectar-la començaren a explotar-la.

No va ser fins al quart parpelleig que totes les mirades es van alçar cap a la cúpula sabonosa que els aixoplugava. Si eren conscients de les conseqüències desastroses dels seus actes, pocs en donaven mostres. La bombolla començava a debilitar-se però les consciències seguien blindades.

I just amb el cinquè parpelleig unes mans van sortir del no res per tancar-se al seu voltant. En quan la petita va tornar a obrir-les per ensenyar-li aquell tresor a la seva germana, als seus palmells no hi havia res més que restes de sabó. Mentre les altres bombolles orbitaven al seu voltant, la nena va tornar a posar-se el bufador als llavis i amb tota la cura de que va ser capaç començà a crear una nova bombolla sobre les mans de la seva germaneta, reconstruint les runes d’aquell món perdut.

Impulsada per les rialles de les dos nenes, la bombolla tornà a alçar el vol i amb un flaix irisat de comiat que les va fer parpellejar a les dues, es va perdre rumb a l’infinit i més enllà. ;)

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0