Títol: El color de la màgia
Autor: Terry Pratchett
Traducció: Ernest Riera
Il·lustració: Marina Vidal
Editorial: Mai Més Llibres
Any d’edició: 2021
Sinopsis: En algun punt de la frontera entre el pensament i la realitat existeix el Discmón, un lloc i un temps paral·lel que pot sonar com el nostre i fer la mateixa olor, però que sembla completament diferent.
Sobretot, perquè és un món pla sostingut per quatre elefants recolzats a la part posterior d’una tortuga gegant que es mou per l’espai.
I aquí és on comença tot, amb el primer turista del Discmón, l’excepcionalment ingenu Doslliris i el ferotge equipatge que el segueix a tot arreu amb el seu centenar de potetes.
En Gratavent, un mag benintencionat però notablement inepte, s’encarregarà de guiar i protegir l’estranger durant una expedició tan divertida com perillosa.
Títol: Déus menuts
Autor: Terry Pratchett
Traducció: Ernest Riera
Il·lustració: Marina Vidal
Editorial: Mai Més Llibres
Any d’edició: 2021
Sinopsis: La religió és un negoci controvertit al Discmón. Tothom té la seva opinió i, de fet, els seus propis déus, que es manifesten en totes les formes i mides. En un entorn tan competitiu, hi ha una forta necessitat de les divinitats de fer sentir la seva presència.
I, certament, no és gaire útil aparèixer en forma de tortuga, una manifestació molt per sota de l’estatus de déu al llibre de qualsevol persona. En aquests casos, cal un acòlit, i ràpid. Preferiblement, aquell que no farà massa preguntes…
Gedmà és un noi senzill i analfabet que s’enfronta a terribles problemes. Un déu li ha parlat i s’ha convertit en l’Elegit. Vol acabar amb una Església poderosa i corrupta, vol evitar una horrible Guerra Santa, vol pau i justícia. Però, per sobre de tot, el que realment vol és que el seu déu triï algú altre!
Títol: La llum fantàstica
Autor: Terry Pratchett
Traducció: Ernest Riera
Il·lustració: Marina Vidal
Editorial: Mai Més Llibres
Any d’edició: 2022
Sinopsis: Mentre avança cap a una col·lisió aparentment inevitable amb una malèvola estrella vermella, el Discmón només té un possible salvador. Malauradament, aquest és el mag singularment inepte i covard anomenat Gratavent, que es va veure per última vegada caient de la vora del món. És una llàstima, perquè és tot el que hi ha…
Les novel·les del Discmón es poden llegir en qualsevol ordre, però La llum fantàstica és el segon llibre de la sèrie Els Mags i és on, amb l’amenaça de la destrucció del món a l’horitzó, Gratavent, Doslliris i el ferotge Equipatge finalitzen el viatge que van encetar a El color de la màgia.
Dins del llibre també trobareu l’article Com ser boxejador professional, en el qual Terry Pratchett dona consells a escriptors novells.
ressenya
Com que encara tinc pendent parlar-vos dels darrers llibres del Discmón publicats per Mai Més, he decidit fer un trio (de ressenyes!). Em ve de gust començar parlant-vos de l’única trama del Discmón que s’ha hagut de dividir en dos llibres. Em refereixo al principi de tot, a la gènesi de la sèrie: “El color de la màgia” i “La llum fantàstica”.
p. 9 (El color de la màgia) «En un conjunt distant de dimensions de segona mà, en un pla astral que en principi no hauria d’haver tirat endavant, les boires estel·lars s’arrissen, tremolen i s’aparten... Vet-la aquí... La Gran A’Tuin.»
La primera vegada que vaig llegir aquests llibres (ja fa un bon grapat d’anys) crec recordar que em van deixar força indiferent. No vaig connectar amb la trama, i tampoc em van semblar tan divertits com els altres llibres del Discmón que ja havia llegit fins llavors. És per això que sempre recomano començar la sèrie per altres títols com “Igualtat de ritus” o “Guàrdies! Guàrdies!”. Ara bé, he de reconèixer que aquesta relectura ha sigut una agradable sorpresa. Tot i que segueixo pensant que aquí Pratchett està lluny del seu potencial, per a mi ha sigut com gaudir de dos històries inèdites del mestre, perquè ja no recordava pràcticament res de la trama.
Sabíeu que el 2008 es va fer una adaptació televisiva de "El color de la màgia"? El propi Terry Pratchett hi va fer un cameo
També he entès millor per què no em van agradar tant en el seu moment. Pel meu gust, Pratchett vol condensar massa paròdies als clàssics de la literatura fantàstica en un parell de volums.* (veure NOTES AL PEU). Pràcticament porta a l’extrem tots els recursos narratius que té a l’abast, sense ser conscient que podrà desenvolupar aquest món tan boig en 39 volums més.
Això sí, “El color de la màgia” és trepidant, perquè el mag Gratavent i el Doslliris (el primer turista del Discmón) no paren de viure aventures i descobrir nous indrets durant la seva fugida. En canvi, he trobat a faltar més ritme a “La llum fantàstica” (i els protagonistes no paren de caure en paranys tota l'estona). D’altra banda, he subratllat moltes més cites en aquest darrer volum, on la prosa ja és una mica més Pratchettiana.
p.13 «És ben sabut que les coses procedents d’universos indesitjables proven tota l’estona d’entrar en aquest, que seria l’equivalent d’un lloc amb bones connexions de transport públic i a prop de les botigues més cèntriques.»
p.119 «Gratavent havia vist desfilar la seva vida per davant dels ulls tantes vegades que fins i tot podia dormir durant les parts més avorrides.»
Sigui com sigui, a ambdós volums no els hi falta una bona dosis de crítica social:
p.97 (La llum fantàstica) «La Universitat No Vista no havia admès mai cap dona, mormolant alguna excusa sobre problemes de lampisteria, però la raó veritable era una por insondable davant del fet que si es permetia que les dones potinegessin amb la màgia, segurament se’n sortirien la mar de bé.»
p.93 (El color de la màgia) «Pintoresc. Vet aquí una nova paraula per al mag Gratavent (Ll.Mg, Universitat No Vista [suspès]). Era una de les moltes que havia après després d’abandonar les ruïnes calcinades d’Ankh-Morpork. Captivador n’era una altra. Pintoresc volia dir –i això ho havia decidit després d’observar amb cura el paisatge que havia inspirat Doslliris a fer servir aquella paraula- que el paisatge era horrorosament escarpat, acinglerat i perillós. Captivador, quan s’utilitzava per descriure algun poble ocasional que travessaven, volia dir ‘rònec, ruïnós i empestat’.
Doslliris era un turista, el primer que s’havia vist mai al Discmón. Turista, havia decidit Gratavent, volia dir ‘idiota’.»
Ara sí, val més que comenci a parlar del Gran Déu Om, abans no em llenci una maledicció de les seves i els dimonis de l’infinit m’omplin els ossos de sofre de viu en viu. I és que el protagonista de “Déus menuts” (el tretzè títol de la col·lecció segons l’ordre de publicació original) requereix i mereix tota la nostra atenció.
“Déus menuts”... per on començo a parlar d’aquest llibre? Podria dir-vos que tinc més de cinc pàgines de cites anotades. O que és un dels títols que més vaig gaudir quan estava descobrint el Discmón. Sens dubte està al TOP 3 de la majoria de Pratchettians que conec.
Potser perquè és un dels títols de la col·lecció amb més crítica social. Potser perquè l’arc dels personatges al llarg de la novel·la és genial. Potser perquè és increïble com un dels llibres independents i autoconclusius de la saga aconsegueix crear tanta màgia en tan poques pàgines.
Està comprovat: quan vaig aconseguir que llegíssim Pratchett a un dels clubs de lectura d’adults que dinamitzo (malgrat que no comptava amb cap lectora de fantasia ni ciència ficció) les conseqüències van ser espectaculars! Si bé al principi estaven confoses i desubicades (tortugues que parlen? un món pla?) van aconseguir entrar dins la història i van quedar captivades per les reflexions de Pratchett.
Tal i com diu ell a l’article final que acompanya l’edició catalana de “El color de la màgia” («Reialments màgics»**): «La gran majoria de pastissos contenen si fa no fa els mateixos ingredients. És la manera de cuinar-los, el que compta. Cuineu-los bé, amb imaginació i estil i un bon pessic de sort, i obtindreu aquella cosa tan rara i valuosa: un llibre de gènere que transcendeix el gènere.»
Vet aquí el secret dels llibres de Pratchett. En aquest cas, si bé algunes lectores no hi van connectar tant, igualment van reconèixer-li el mèrit, i d’altres el van afegir directament al seu Olimp particular de déus escriptors. En resum: sessions com aquesta fan que valgui la pena ser tan pesada predicant la paraula de Pratchett!
p. 343 «Però si tan sols la gent s’aturés a pensar...
-Sí. Això sí que quedaria bé, de manament.»
Realment és fascinant que “Déus menuts” s’hagi convertit a la vegada en un llibre de capçalera d’ateus i de creients arreu del món. Els uns perquè carrega contra les incongruències de la religió, i els altres perquè defensa la força de la fe. I, en ambdós casos, perquè denuncia les desmesurades estructures de poder que han comès atrocitats al llarg de la història en nom d’un déu.
p.239 «Als déus no els molestaven, els ateus, si eren ateus profunds, encesos i rabents com Simonia, que es passaven la vida sencera sense creure, que es passaven tota la vida odiant els déus perquè no existien. Aquesta mena d’ateisme era sòlid com una roca. Era gairebé fe...»
p.240 «-A mi em sembla un miracle –va grallar Gedmà-. Que puguis explicar-ho no vol dir que deixi de ser un miracle.»
p.323 «Això era el millor i el pitjor de la guerra civil, si més no al començament: tothom duia el mateix uniforme. Era molt més fàcil lluitar quan podies triar enemics que eren d’un color diferent o que com a mínim parlaven amb un accent curiós.»
El resultat de tot plegat és una obra mestra divertidíssima sobre religió i filosofia, pensament crític, antibel·licisme, empatia i tolerància. Ja sabia que era un llibre sublim, però a diferència de les anteriors lectures en castellà i anglès, aquest cop vaig acabar plorant com una magdalena de l’emoció. Els actes i les paraules d’en Gedmà us inspiraran durant molt de temps, i amb una mica de sort, tota la vida... Paraula de Mixa!
Mx
notes a peu de pàgina
* Estic contenta perquè recentment vaig llegir per primera vegada alguns dels relats de Cònan el Bàrbar de Robert E. Howard, i us dono la meva paraula de Mixa que si vosaltres també ho feu gaudireu molt més d’alguns personatges creats per Pratchett, com ara Cohen el Bàrbar:
p. 113 (El color de la màgia) «Es passava un munt de temps en situacions similars, a la recerca d’or o de dimonis o de verges afligides, i els deslliurava respectivament dels seus propietaris, de les seves vides i de com a mínim una de les causes de la seva aflicció.»
** Amb tanta emoció, gairebé me n’oblido! Tal i com ja ens han anat acostumant, Mai Més inclou articles inèdits al final de cada nova edició del Discmón. “Reialmes màgics” parla sobre la fascinació que tenim per la fantasia, “Com ser boxejador professional” (l’article final de “La llum fantàstica”) ens explica com ser un bon escriptor, i “Progrés mental” és la cirereta del pastís de “Déus menuts”: un hilarant article sobre el procés creatiu i l’origen d’aquesta novel·la.
Write a comment