Títol: La casa a la mar més blava
Autor: TJ Klune
Traducció: Anna Puente i Llucià
Any d’edició: 2022
Sinopsis: En Linus Baker viu una vida que no és res més que una vida monòtona.
Inesperadament, l'Alta Administració Extrema al Departament a Càrrec de la Juventut Màgica l'envia a supervisar un orfenat en una illa enmig d'una immensa mar blavíssima; el projecte té una classificació nivell quatre de confidencialitat.
En Linus haurà de deixar enrere una feina en una trista oficina d'un edifici trist, i la seva vida en una ciutat grisa on les seves úniques relacions consisteixen en companys indiferents, caps autoritaris, una veïna intolerant i la seva gata que no miola.
Ressenya
Des del 2020 “La casa a la mar més blava” de TJ Klune s’ha mantingut com un fenòmen a les xarxes socials (especialment a la comunitat lectora de TikTok). No només això: ha guanyat diversos premis de literatura fantàstica, ha entrat a formar part de les llistes dels més venuts (incloent la New York Times Best-selling list)... i per fi la tenim disponible en català.
El protagonista del llibre d’avui, en Linus Baker, viu una vida monòtona fins que un dia l'Alta Administració Extrema al Departament a Càrrec de la Juventut Màgica l'envia a supervisar un orfenat en una illa enmig d'una immensa mar blavíssima... Fins aquí ens apuntaríem a acompanyar-lo, no? El que passa és que el projecte té una classificació nivell quatre de confidencialitat, perquè els hostes de l’orfanat estan catalogats com a perillosos... Són nens increïbles i sobrenaturals (incloent-hi al futur Anticrist!). Ara hi aniríeu? O ja no ho teniu tant clar? Doncs al Linus li passarà el mateix que a vosaltres: haurà de superar els seus prejudicis i prendre una decisió molt complicada.
Si hagués de descriure “La casa a la mar més blava” en poques paraules, diria que m’ha recordat a una barreja entre “La llar de Miss Peregrine per a nens peculiars” de Ransom Riggs, “1984” de George Orwell i “Bons averanys” de Terry Pratchett i Neil Gaiman. Això sí, una barreja amb extra "d’adorabilitat" (us reto a que el llegiu sense que se us fongui el cor!).
Coberta original de Chris Sickles i esbossos
TJ Klune ha construït una història emotiva i divertida al voltant de la por a allò que desconeixem, la discriminació, la llibertat d’expressió, i la importància de no deixar que ningú et digui qui ets. Són uns missatges un xic massa obvis i ensucrats? Pel meu gust potser sí, però no em negareu que de tant en tant necessitem llegir històries que ens tornin una mica la fe en la humanitat (per molt previsibles que siguin).
p.321 «-No és just –va dir en Linus, amb la mirada clavada en el no-res-,, el comportament d’alguna gent. Però si tu recordes ser just i amable, com sé que ets, el que pensi aquesta gent no t’importarà, a la llarga. L’odi és sorollós, però aviat descobriràs que només són els crits d’algunes persones desesperades perquè les escoltin. Potser mai aconsegueixes fer-les canviar de parer, però sempre que recordis que no estàs sol, ho superaràs.»
L’evolució del protagonista, en Linus, és especialment tendra i ben construïda. Al llarg del llibre començarà a pensar per ell mateix i a empatitzar amb els peculiars personatges de la casa... Personatges que també m’han recordat als creats per Terry Pratchett al seu Discmón (si l’obra de TJ Klune us ha agradat, no us perdeu la subsèrie de la Guàrdia).
p.155 «No sóc més que paper. Fràgil i prim. Quan m’alço cap al sol, els rajos em travessen. M’escriuen al damunt i quedo inservible per sempre. Aquestes cicatrius són la meva història. Són una història. Expliquen coses perquè els altres les llegeixin, però ells només veuen les paraules, i no la superfície on estan escrites. No soc més que paper, i malgrat que n’hi ha molts com jo, no n’hi ha cap que sigui idèntic. Soc pergamí ressec. Tinc arrugues. Tinc forats. Si em mulleu, em desfaig. Si em caleu foc, em cremo. Si m’agafeu amb mans fortes, m’arrugo. M’estripo. No soc més que paper. Fràgil i prim.»
Val a dir que “La casa a la mar més blava” no està lliure de polèmica. Sembla ser que l’any passat es va generar controvèrsia (fins al punt de malmetre la salut mental de l’autor) perquè TJ Klune havia explicat que una impactant història real va acabar d’inspirar el llibre quan ja tenia la trama pensada. Els seus detractors van afirmar que havia banalitzar la tragèdia, però molts lectors van sortir a defensar el llibre (i jo m’inclouria entre ells) perquè la història final no té res a veure amb els fets reals. Si voleu saber-ne més, podeu llegir aquest article en anglès que ho resumeix prou bé: «The Controversial Politics of Fantastical Wish Fulfillment: a Review of T. J. Klune’s The House in the Cerulean Sea».
És més, tal i com diu l’autor de l’article: «Si poguessis destil·lar un dia preciós al costat del mar, la teva cançó preferida i una càlida abraçada d'algú que t'estima molt en forma de llibre, aquest llibre seria “La casa a la mar més blava” de T. J. Klune.» Una novel·la que té tots els ingredients per humitejar-vos els ulls i alhora arrencar-vos un somriure, paraula de Mixa!
Mx
Podeu escoltar totes les cançons que apareixen al llibre a través d'aquesta llista de Spotify:
Write a comment