La casa de Mango Street | Mary John | Aristòtil i Dante es capbussen a les aigües del món

La ressenya d’avui està dedicada a tres novetats de l’Altra Tribu que tenen molt en comú. Les tres estan protagonitzades per joves melancòlics que busquen el seu lloc, futurs escriptors i filòsofs en potència.

La primera és l’Esperanza (“La casa de Mango Street”, Sandra Cisneros), una noia que es trasllada amb la seva família a un barri hispà als afores de Chicago. Descriu en primera persona i amb molt poques pinzellades els seus veïns: personatges estrafolaris, garrepes, solitaris, enrotllats, desgraciats... Cada capítol és el bocí afilat i punyent d’un trencaclosques que t’ajuda a entendre i empatitzar amb les seves vides. Mica en mica, a través de tots ells l’Esperanza anirà descobrint com funciona el món: la hipocresia, els prejudicis, els abismes entre classes socials, la violència de gènere, el racisme... Ser-ne testimoni farà que es reafirmi en el seu somni de ser escriptora, però a diferència de Virginia Woolf, l’Esperanza no vol una habitació pròpia, sinó una casa sencera. 

p.148 «No un pis. No un apartament interior. No la casa d’un home. No la del pare. Una casa pròpia. Amb el meu porxo i el meu coixí i les meves petúnies porpres. Els meus llibres i les meves històries. Les meves sabates esperant-me a la vora del llit. Ningú a qui amenaçar amb un pal. Cap porqueria dels altres per recollir. Només una casa callada com la neu, un lloc on anar, neta com el full abans del poema.»

Tot i que no he acabat de connectar amb aquest estil un xic massa repetitiu i inconnex, s'ha de reconèixer que la prosa és preciosa i m’ha impactat que Sandra Cisnero aconsegueixi dir tant amb tant poc.

p.64 «Mai no pots tenir massa cel. Pots adormir-te i aixecar-te borratxo de cel, i el cel pot aixoplugar-te quan estàs trist. Aquí hi ha massa tristesa i no hi ha prou cel. També hi ha poques papallones i flors i coses boniques. I, tot i així, agafem el que tenim i en fem el que podem.»

Com expliques les llums i obres dels barris marginals? Com parles de les esperances i els somnis trencats de persones tan iguals i alhora tan diferents? De la importància de no oblidar les arrels i lluitar per canviar les coses quan saps que ningú més ho farà? La resposta és a “La casa de Mango Street”.

Sandra Cisneros

I si parlem de noies que fan el salt a l’adolescència entre banys de realitat i cors trencats, no puc deixar de recomanar-vos “Mary John” d’Ana Pessoa. Es tracta d’una llarga carta (escrita amb una prosa introspectiva, poètica, àgil i salpebrada d’ironia) que la Maria João (la protagonista) comença escrivint al seu amor d’infantesa. Mica en mica, es convertirà en el testimoni del seu creixement personal, la història d’una noia introvertida que aprèn a estimar-se, enamorar-se i a viure.

p.166 «La meva mare va respondre que no totes les històries d’amor eren boniques. Que l’amor es podia acabar. Que la nostra relació més llarga era amb el nostre propi cos, amb la nostra existència.»

p.183 «El món és molt gran i molt petit. La vida és molt llarga i molt curta. I no val la pena intentar entendre totes les coses. De vegades només cal acceptar-les. Jo soc jo. Tu ets tu. I això no és una carta.»

Realment ens fan falta més novel·les juvenils així: històries que parlen sense pèls a la llengua dels sotracs de l’adolescència, que ens fan envejar relacions sanes (però no per això menys complexes ni emocionants). Llibres amb personatges imperfectes (familiars, amics, parelles...) que mereixen convertir-se en referents perquè representen allò que està bé en aquest món. <3

He acabat “Mary John” amb bones vibracions, però l’últim llibre del que us vull parlar ha anat directe a la llista de millors lectures de l’any: “Aristòtil i Dante es capbussen a les aigües del món”. Tinc una teoria… El llibre es diu així perquè 1) les 500 pàgines es llegeixen d’un glop 2) els personatges ploren a mars 3) és un llibre que fa que tu també tinguis moltes ganes de plorar de l’emoció. I riure. I indignar-te. I commoure’t.

Recordo que “Aristòtil i Dantes descobreixen els secrets de l’univers” em va semblar especial, tot i que no vaig connectar gaire amb el protagonista. En aquesta segona part, en canvi, l’Ari per fi deixarà enrere l’autocompassió i l’hermetisme, i completarà la seva transformació vital.

p.52 «Vaig pensar  en el so de la seva veu el primer cop que la vaig sentir. No sabia que aquella veu canviaria la meva vida. Em pensava que m’ensenyaria a nedar a l’aigua d’aquesta piscina i prou. En canvi, em va ensenyar a capbussar-me a les aigües de la vida.» 

Si bé hi ha parts força repetitives i d’altres massa ensucrades pel meu gust, trobo que aquesta obra és una catarsi. Hi ha prou reflexions sobre l’esperança, l’amistat, la dignitat, l’odi i l’amor per viure una vida amb molta veritat. Hi ha dolor, pèrdua i incomprensió. També hi ha escenes hilarants que m’han fet riure a cor què vols. Quina ironia, quin cinisme, quina crítica! Si abans ja pensava que les famílies de l’Ari i el Dante eren del millor de l’univers, aquí s'ha reafirmat (la Liliana, la mare de l’Ari es mereix un monument, apa, ja ho dit! ^.^). 

p.251 «Ningú demana néixer. I ningú es vol morir. No ens portem nosaltres mateixos al món i, quan arriba el moment d’anar-se’n, no som nosaltres qui prenem la decisió. Però el que fem amb el temps entre el dia que naixem i el que ens morim és el que constitueix una vida humana. Hauràs de prendre decisions, i aquestes decisions seran el mapa de la forma i el curs de la teva vida. Tots som cartògrafs, tots nosaltres. Tots volem escriure el nostre nom al mapa del món.»