Jo era el món

Títol: Jo era el món

 

Autor: Marc Artigau

 

Editorial: Columna

 

Any d’edició: 2021

 

Sinopsis: La desaparició misteriosa de l’Ariadna, una adolescent de disset anys, en un poble anomenat Arveda, desencadenarà les reaccions dels seus familiars i amics en un ambient asfixiant on res no és el que sembla.

 

 «Soc aquesta llarga acumulació d’angoixes. Soc les parpelles obertes mirant el cel estrellat. Soc una glopada de fàstic. Soc minúscula. Engruna. Formiga. Un gargall. Soc la dolenta de tots els contes. Soc fang. Un truc de màgia. Soc vella per dins. Soc vella. Soc i em moriré».

 

 

 

Ressenya

“Jo era el món” és la nova novel·la de Marc Artigau, després d’haver guanyat el Premi Josep Pla el 2019 amb “La vigília”. No és la primera vegada que llegeixo aquest autor, i al blog trobareu ressenyes de “La cova dels dies” i “Les paraules inútils”. De fet, la prosa de “Jo era el món” m’ha recordat bastant a la d'aquest últim títol (ple de metàfores i descripcions poètiques, punyents i properes).

 

p.189 «La comunicació va obligar a sincronitzar els rellotges. I la Flor assegurava que era un error intentar homogeneïtzar les hores, perquè l’ésser humà ha intentat sempre comptar, analitzar, etiquetar per entendre, perquè la vida se li escapa i continua sense sortir-se’n. Tots intentem col·locar una paraula a allò que no entenem, a allò que ens supera, per sentir-nos protegits. Les religions són els rellotges i l’esperit és el temps. I és innegable, deia ella, que vivim sempre en temporalitats diferents.»

 

 

La desaparició misteriosa de l’Ariadna, una adolescent de disset anys, desencadenarà les reaccions dels seus familiars i amics en un ambient asfixiant on res no és el que sembla. Seria temptador dir que l’Ari és la protagonista, però jo la veig més aviat com el desencadenant. “Jo era el món” és una novel·la visceral, plena d’emocions reprimides, inseguretats, frustracions i falses aparences. Una història coral sobre un petit poble lleidatà fictici que ha quedat atrapat al passat, ple de ferides que no cicatritzen. Al llarg dels anys anirem descobrint (gairebé) tota la veritat sobre els misteris del poble i els seus habitants, des dels que van fugir lluny fins als que s’hi van quedar.

Tot i que la història comença amb una intriga que t’obliga a seguir llegint, pel meu gust la trama no acaba d’arrencar. L’autor prefereix mantenir un ritme lineal, que avança al compàs d’una novel·la psicològica (mentre llegia no he pogut evitar pensar en “El carrer de les Camèlies” de Mercè Rodoreda). A mesura que avancen els capítols, el degoteig d’informació cada cop és més intermitent, com la saba d’un arbre a l’hivern, i els flaishbacks m'han començat a resultar repetitius. 

 

 

Artigau juga amb els anhels de la joventut, la impotència de la maduresa, la hipocresia de la gent, la repulsió, el misteri, la bellesa i el dolor. De vegades fins i tot inclou punts sobrenaturals que queden suspesos a l’aire després d’acabar el llibre. I si...? Serà veritat que...? He sospitat d'algunes coses, però no he vist a venir l’últim gir (el qual dóna sentit a la portada) i personalment el desenllaç m’ha deixat amb un regust amargant. Sobretot perquè trobo que el potencial de l’Ari (un personatge que prometia ser mordaç, intel·ligent i decidit) queda gairebé inexplorat. Vosaltres què en penseu? Us llegeixo!

 

Mx


El proper 10 de setembre, el dia de la inauguració de la Setmana del Llibre en Català 2021 tindrà lloc una de les taules rodones per a joves d’aquesta edició. A les 20h es presentaran quatre novetats (inclosa aquesta), i jo tindré el plaer de poder moderar-la. Us hi espero!

 

 

Write a comment

Comments: 0