Títol: Morth
Autor: Terry Pratchett
Traductor: Ernest Riera
Il·lustració: Marina Vidal
Editorial: Mai Més
Any d’edició: 2021
Sinopsis: «La Història té el costum de canviar la gent que es pensa que la canvia a ella. La Història sempre té algun as a la màniga esfilagarsada. Fa molt de temps que corre.»
La Mort ens arriba a tots. Quan li va arribar a Morthimer, li va oferir una feina. Després d’haver-se assegurat que no era obligatori estar mort, Morth va acceptar. Tanmateix, aviat va comprovar que les responsabilitats de ser aprenent de La Mort no es barrejaven fàcilment amb els anhels personals. Per la seva banda, La Mort, havent delegat bona part del seu treball, es dedica a beure, jugar als daus i embarcar-se en enrevessades reflexions filosòfiques.
Ressenya
«-Una tarda lliure –va repetir Morth.
[…] però per què?, va dir La Mort. No pot ser per anar al funeral de la teva àvia, va afegir. Jo ho sabria.»
En primer lloc, sé que la meva ressenya arriba una mica tard a la festa, però li he portat a la Mort un plat de curry dels que tant li agraden, així que suposo que estem en paus (de moment).
“Morth” és la quarta novel·la del Discmón, i la tercera que ens arriba traduïda al català (la qual cosa em segueix semblant un petit miracle!)*. Terry Pratchett no és gens fàcil de traduir, i els títols dels seus llibres en són una petita mostra. El títol original de 1987 és “Mort”, però no fa pas referència a l’esquelet encaputxat segador d’ànimes (que aquí comença a protagonitzar la seva pròpia saga) sinó al jove Mortimer (Mort per als amics) qui es convertirà en l’aprenent de La Mort. Veieu el problema, oi? En anglès La Mort és Death, i Pratchett va escollir el nom del seu becari com un subtil joc de paraules en francès. Suposo que a la persona que va traduir el llibre al francès no li devia fer gaire gràcia (i va optar directament per no fer servir el diminutiu de Mortimer). Fi del problema.
Segur? Anys més tard, l’Ernest Riera, traductor al català del Discmón, s’ha trobat amb el mateix dilema... i la seva elecció ha sigut afegir una subtil “H” al final del nom (que no s’hauria de pronunciar). En Morth i La Mort.
Com us deia... això només és la punta de l’iceberg! Tanta feina per traduir una novel·la que devorareu en un tancar i obrir d’ulls (o almenys això és el que m’ha passat a mi!).
Us dic un secret? Bé, no és tècnicament un secret, però potser no tothom ho sap. La primera vegada que vaig llegir “Morth” (fa força anys) no em va enganxar gaire, i no en tenia un record gaire positiu. De petita els llibres de la Mort eren els que més em costaven (perquè sovint eren els més profunds i filosòfics). Però aquest cop... m’ho he passat pipa!
p.121 «S’havia equivocat, sí que hi havia llum al final del túnel: era un llançaflames.»
Quina paròdia tan genial als contes de fades, els herois romàntics, les princeses indefenses, els mags èpics, i l'arquetípica relació entre mestre i deixeble (com a “Karate kid”). Per no mencionar molts altres clàssics dels anys vuitanta (inclòs el Walkman!). Quina crítica a la hipocresia, la desigualtat social i molt més!
p.40 «¿I per què et sembla que t’he fet anar cap als estables? Pensa-hi bé, ara.
Morth va dubtar. Hi havia estat pensant bé, quan no comptava carretades. S’havia preguntat si devia ser per millorar la seva coordinació ull-mà, o per ensenyar-li l’hàbit de l’obediència, o per fer-li entrar al cap la importància, en l’escala humana, de les petites tasques, o perquè s’adonés que fins i tot els grans homes han de començar per baix de tot. Cap d’aquestes explicacions no li semblava del tot correcta.
[.…] –Doncs em sembla que era perquè els estables estaven plens de merda de cavall fins als genolls, la veritat.
La Mort se’l va mirar molta estona. Morth va canviar el pes, incòmode, d’un peu a l’altre.
Absolutament correcte, va exclamar La Mort. Claredat de pensament. Perspectiva realista. Molt important en una feina com la nostra.»
p.48 «la realitat no sempre és el que sembla, va dir La Mort. El cas és que, si no em volen veure a mi, ja pots comptar que encara menys et volen veure a tu. Són aristòcrates, noi. En saben molt, de no veure coses.»
p.188 «-Es veu que vostè no té cap habilitat o talent que resultin útils –va dir [a La Mort]-. S’ha plantejat mai fer de mestre?»
p.129 «Morth se l’escoltava astorat. Si hagués de jutjar en base a la seva curosa tria de lectures, resultava d’allò més extraordinari que cap persona femenina del Disc sobrevisqués l’adolescència prou de temps com per gastar un parell de mitges.
[…] -...i llavors ella es va pensar que ell era mort, i es va matar, i llavors ell es va despertar i també es va matar, i després hi havia una noia que...
[…] Morth ja era conscient que l’amor et feia sentir fred i calent i cruel i feble, però no s’havia adonat que et podia fer tornar estúpid.»
Aviam, després d’haver llegit tot el Discmón, és fàcil veure que et trobes a l’inici de la saga (acabadeta d’estrenar, com aquell que diu). Però hi bull tot el seu potencial! De fet, hi he trobat moltes idees que amb els anys acabarien protagonitzant novel·les del Discmón... Com ara “Déus menuts”, que serà el següent títol que publicarà Mai Més al setembre.
p.154 «-[...] Si la gent deixa de creure en un déu, el déu es mor. Si un munt de gent creu en ell, es fa més fort.
-Això no ho sabia. Em pensava que els déus eren déus, i prou.
-No els agrada que se'n parli.»
I quin ritme! Els inicis de Pratchett són lents per naturalesa, però els finals solen ser trepidants, i a “Morth” tenim un compte enrere que us farà mossegar-vos les ungles! I quins protagonistes tan complexos i meravellosos... En Morth és un sapastre que desencadenarà problemes seriosos amb les seves bones intencions, i la Ysabell és una noia tossuda, excèntrica i consentida que s’allunya de l’heroïna empoderada perfecta. M’encanta!
Pratchett en sabia tant, de crear protagonistes femenines... Bé, deixem-ho en que sabia crear personatges tan humans i reals (amb totes les seves imperfeccions) que gairebé els podies tocar amb la punta dels dits. I feia que te’ls estimessis amb tot el teu cor (el personatge de La Mort inclòs: una entitat extravagant amant del curry i els gats que parla en versaletes i està decidida a entendre per què els humans ens compliquem tant el poc temps que tenim).
Com també és marca de la casa, a “Morth” Pratchett va fent salts entre subtrames (deixant-te cada cop més intrigat) per acabar encaixant totes les peces del trencaclosques perfectament. I posa la cirereta al pastís amb un desenllaç deliciós que us farà valorar el regal de la vida una mica més... Paraula de Mixa!
p.275 «hauries pogut tenir l’eternitat.
-Ja ho sé. […] He tingut molta sort.»
Mx
* A més, en aquesta edició trobareu contingut exclusiu, com ara l’hilarant relat curt “La mort i el que ve després” i la fantàstica portada de Marina Vidal (la meva preferida fins ara!).
Write a comment