Seny i sentiment

Títol: Seny i sentiment

 

Autora: Jane Austen

 

Traducció: Xavier Pàmies

 

Editorial: Viena Edicions

 

Any d’edició: 2021

 

Sinopsis: Arran de la mort sobtada del pare de família, les germanes Dashwood veuen profundament alterada la seva vida, fins aleshores alegre i despreocupada. Tot d’una queden totalment desemparades i han de marxar de la casa familiar, que ha passat per herència al seu germanastre. Les dues germanes grans –Elinor, tranquil·la i prudent, i Marianne, impulsiva i romàntica—s’enamoraran i experimentaran doloroses decepcions, però el seu patiment les ajudarà a comprendre’s millor, i a descobrir que, per ser realment felices, el seny ha de deixar pas al sentiment i el sentiment ha de cedir davant el seny. Aquesta és, sens dubte, una de les grans novel·les de Jane Austen (1775-1817) i de la història de la literatura universal

 

Ressenyes

Viena Edicions ha estrenat un nou segell anomenat: el Club Victòria. Té l’objectiu de reunir algunes de les millors novel·les clàssiques angleses, fins ara inèdites o introbables en català, amb excel·lents traduccions i edicions de luxe. El primer títol de la col·lecció és “Seny i sentiment” de Jane Austen, una sàtira sobre els excessos del romanticisme i les lleis injustes que afectaven les dones al segle XIX.

 

Per fer-ne difusió (i gaudir encara més de la lectura) la Marta (del canal La mar de llibres) i la Mariona (de @meyonbook) vam organitzar una lectura compartida durant els mesos de març i abril, fent directes a Twitch cada diumenge per comentar les tres parts de la novel·la. Fins i tot vam comptar amb la participació de l’editora Blanca Pujals, qui ens va explicar com va néixer el Club Victòria (ho podeu veure aquí baix). 

 

 

I que bé que ens ho vam passar empatitzant amb els personatges i criticant-ne d’altres! La hipocresia social, l’avarícia, la falsedat i els maldecaps amorosos són atemporals, i Jane Austen era una experta en retratar-los. Si bé vaig acabar deixant-me portar i entrant a la història, al principi una part de mi es revoltava davant de la frivolitat dels personatges benestants (sobretot tenint en compte les terribles condicions de vida de la majoria de la població anglesa durant aquella època).

 

Tot i que Austen diu més que no pas mostra, la narració és prou fluïda, i a partir de la segona part necessitava saber com acabaria! Crec que no sóc l’única lectora que ha trobat el final un xic forçat i brusc, però no em queixaré pas d’un final feliç! ;-)

 

De la novel·la en destaco sobretot els diàlegs irònics, els dobles sentits i les contestacions enginyoses. De fet, això és justament el que he trobat a faltar a la pel·lícula del 1995, que vaig veure tot seguit. Malgrat que és d’allò més fidel a la història, no va acabar de transmetre’m aquesta part capdal del llibre.

 

p.253 «Tot i les millores i afegits que s’estaven portant a terme a l’heretat de Norland, i tot i que al propietari li havia anat de pocs milers de lliures d’haver de vendre part de les seves accions quan anaven més baixes, no hi havia res en aquell àpat que delatés la fretura que ell semblava voler deixar entendre amb els seus comentaris; no s’hi veia cap mena de pobresa, tret de la de la conversa, que era notable.»

 

p.55 «La Marianne era més agraciada encara: la seva figura, tot i no ser tan perfecta com la de la seva germana, la sobrepujava en alçada; i tenia una cara tan dolça que, quan algú l’adulava dient-li que era una bellesa, no traïa tant la veritat com s’acostuma a fer en aquests casos.»

 

Pel que fa als personatges, en canvi, n’hi ha alguns que m’han resultat més propers i entranyables a la pel·lícula (com ara l’Edward Ferrars, interpretat per Hugh Grant, o l’Alan Rickman fent de coronel Brandon). 

 

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Mixa (@mixa_ql)


Fins i tot l’Elinor sembla una mica més humana a la gran pantalla (tot i que ja s’havia convertit en el meu personatge preferit del llibre). Ella representa el seny, la lògica i la contenció, i es complementa d’allò més bé amb la seva germana Marianne (tota passió i impulsivitat). Tal i com diu la sinopsis, les dues aprendran que és primordial escoltar el cap i el cor a parts iguals, perquè un necessita l’equilibri de l’altre, i viceversa.

 

Ja només em queda desitja una llarga vida al Club Victòria, que acaba de publicar el segon títol de la seva col·lecció, “Una habitació amb vistes” d’E. M. Forster. Participareu a la lectura compartida? Podeu seguir el debat amb el hashtag #LlegimambVistes.

 

Mx


Write a comment

Comments: 0