Infeliç

Títol: Infeliç

Autor: Ivan Turguénev

Traductor: Jaume Creus

Editorial: Viena Edicions (Petits Plaers)

Any d’edició: 2021

Sinopsis: Un Turguénev inèdit en català, considerat per Flaubert una de les obres mestres de la narrativa russa

En els cercles refinats de Moscou, un jove queda encisat en conèixer l’enigmàtica Susanna Ivànovna, fillastra d’un despòtic professor particular. Captivat pel misteri que l’envolta, vol saber-ne més coses, i entendre les tràgiques circumstàncies per les quals es troba sola i desemparada entre estranys, com «una coloma blanca enmig d’una bandada de corbs negres». L’amor més tràgic i les passions més fosques brillen com mai en l’exquisida prosa de Turguénev.

Aprofito, primer de tot, per lloar les fantàstiques notes al peu del traductor. No només tradueixen les esporàdiques frases en francès i alemany dels personatges, sinó que contextualitzen breument les múltiples referències culturals i històriques, i fins i tot ens parlen dels paral·lelismes amb la vida de Turguénev.

Per si el títol no fos prova suficient de la mena d’història que ens espera, des del començament el narrador –un tal Piotr Gavrílovitx- deixa clar que estem a punt de llegir un relat tràgic. I ho fa magistralment, posant-nos en situació en tan sols dos línies.

«...Sí, sí –començà en Piotr Gavrílovitx-, van ser dies penosos... i no voldria tornar-los a recordar... Però us ho he promès; toca explicar-ho tot. Escolteu.»

Em sembla una curiosa coincidència que aquesta història sigui el número 15 de la col·lecció, perquè -segons el Tarot- aquesta xifra simbolitza el Diable. La seva part negativa representa les passions, els instints més baixos, les desgràcies... Justament tot el que trobarem en aquesta obra de Turguénev. “Infeliç” és una breu novel·la sobre l’avarícia, la rancúnia, la hipocresia, la injustícia... Però també sobre la força de voluntat i l’amor veritable. En part, es podria resumir com una versió de “Terra baixa” d’Àngel Guimerà on en Manelic fos pitjor que el propi Sebastià. 

El meu capítol preferit ha sigut el número XVII, on podem llegir el diari de la Susanna: “No hi havia cap ratlla ben recta i semblava que en cadascuna es notés l’alarmant tremolor de la mà que guiava la ploma”. De fet, el coratge i la fortalesa interior que demostra tenir la Susanna l’han convertida en el meu personatge preferit. Tot i la inseguretat i inexperiència del jove narrador, agraeixo que sigui capaç de comprendre-la millor que ningú.

p.83 «Volia dominar-se, però les llàgrimes li eixiren dels ulls amb una força formidable, i els sanglots –precipitats i ansiosos sanglots- inundaren l’estança. Se’m regirava el cor... Estava atordit. Havia vist la Susanna dues vegades i prou; havia endevinat que no li resultava fàcil viure al món, però la considerava una noia orgullosa, amb un caràcter ferm, i de sobte aquelles llàgrimes, incontenibles, desesperades... Senyor! Així només es plora abans de morir!

I jo mateix m’estava allà dret, com un condemnat a mort.»