L’infinit dins d’un jonc

Títol: L’infinit dins d’un jonc

 

Autora: Irene Vallejo

 

Traducció: Núria Parés

 

Any d’edició: 2020

 

Editorial: Columna Edicions

 

Sinopsis: Aquest llibre tracta sobre la història dels llibres. Un recorregut per la vida d’aquest fascinant artefacte que vam inventar perquè les paraules poguessin viatjar per l’espai i el temps. La història de la seva fabricació, de tots els tipus que hem assajat al llarg de gairebé trenta segles: llibres de fum, de pedra, d’argila, de joncs, de seda, de pell, d’arbres i, els últims d’arribar, de plàstic i de llum.

 

A més, és un llibre de viatges. Un fil que uneix els clàssics amb el vertiginós món contemporani, connectant-los amb debats actuals: Aristòfanes i els processos judicials contra humoristes, Safo i la veu literària de les dones, Titus Livi i el fenomen fan, Sèneca i la postveritat… Però, sobretot, aquest llibre és una fabulosa aventura col·lectiva  protagonitzada per milers de persones que, al llarg del temps, han fet possibles i han protegit els llibres.

 

ressenya

Fa poc vaig veure el tuit d’un lector de “L’infinit dins d’un jonc” que es sentia incapaç de fer justícia al llibre amb una ressenya... A mi em passa el mateix. Necessitaria escriure un assaig sencer per descriure tot el que l’obra de Irene Vallejo m’ha fet sentir. Potser per això la faixa promocional del llibre segueix creixent exponencialment, acumulant guardons (com ara el Premi Nacional d'Assaig 2020). D’altra banda, també m’he fixat en que la fama d’aquest assaig revelació ha fet desconfiar a alguns lectors escèptics. Doncs bé, jo tampoc acostumo a seguir la corrent dels llibres més venuts, però aquest cop no podria estar més contenta d’haver-ho fet.

 

Irene Vallejo ha creat un obra única a cavall de l’assaig, la novel·la i el diari, una oda als llibres des d’un punt de vista totalment parcial: el d’una lectora enamorada. Per a mi, llegir “L’infinit dins d’un jonc” ha sigut un procés embriagador i hipnotitzant. No havia conegut mai ningú capaç de condensar d’aquesta manera l’amor pels llibres i expressar tan bé el que sento quan llegeixo. Fins i tot m’ha descobert màgiques connexions entre llibres i lectors de totes les èpoques que desconeixia.

 

p.44 «El nou encarregat de l’adquisició i l’ordre dels llibres [de la Gran Biblioteca d’Alexandria] es deia Demetri de Falèron. Ell va inventar l’ofici, fins aleshores inexistent, de bibliotecari. […] A Ateneu havia conegut la primera biblioteca organitzada aplicant un sistema racional: la col·lecció del mateix Aristòtil, amb el sobrenom “el lector”. […] Allà, entre les prestatgeries del seu mestre i l’assossec de les seves classificacions, Demetri devia comprendre que posseir llibres és un exercici d’equilibri sobre la corda fluixa. Un esforç per unir els fragments dispersos de l’univers fins a formar un conjunt dotat de sentit. Una arquitectura harmoniosa enfront del caos. Una escultura de sorra. Un refugi on protegim tot allò que tenim por d’oblidar. La memòria del món. Un dic contra el tsunami del temps.» 


 

Vallejo m’ha fet riure, m’ha fet plorar (de pura emoció), i m’ha fet venir ganes d’aplaudir gairebé al final de cada capítol. La seva prosa és èpica i a la vegada propera: poètica, dolça, irònica i àgil. No havia subratllat mai tant un llibre (amb llapis!), i m’estic refrenant per no posar-vos desenes de cites meravelloses que m’han arribat al cor.

 

p.106 «Si algú llegeix per a tu, desitja el teu plaer; és un acte d’amor i un armistici enmig dels combats de la vida.»

 

Tot i que “L’infinit dins d’un jonc” es centra en la invenció dels llibres al món antic, acaba parlant de tota la seva evolució fins avui, i inclou desenes de referències actuals (pel·lícules, novel·les, obres de teatre...). A més, no només es centra en la part més tècnica (com el naixement de l’alfabet, la transició entre la tradició oral i escrita, els canvis en la manera de llegir, la metamorfosis dels llibres com a objectes etc.) sinó que també aprofundeix en l’impacte de la lectura al món al llarg dels segles.

 

 

Una de les coses que més m’ha captivat és la capacitat d’Irene Vallejo de transmetre la seva passió pel món antic i transportar-hi al lector a través de curiositats i anècdotes fascinants, divertides, irreverents, impactants i corprenedores, com per exemple:

 

p.212 «La Casa Blanca rep cada any centenars de llibres amb bombes, que desactiven els organismes de seguretat. […] Pel que sembla, els terroristes expressen preferències per certs autors i abunden els llibres de títols, categories i mides. Alguns grups consideren inadequada la Bíblia, i en canvi, ves a saber per què, troben molt útil El Quixot. El 27 de desembre de 2003, va estar a punt de morir Romano Prodi, president de la Comissió Europea, quan va obrir un exemplar-bomba d’El plaer, de Gabriele d’Annunzio. Com és evident, els polítics i alts càrrecs que no llegeixen estan més protegits.»

 

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Mixa (@mixa_ql)

Gràcies al seu esperit divulgador, Vallejo aconsegueix fer-nos invocar el passat i ressuscitar-lo d’entre les pedres i les runes... Per descobrir que tenim més coses en comú amb els nostres avantpassats del que ens pensem.

 

Durant la lectura també trobarem una potent crítica social (des de la llibertat d’expressió fins a l’empoderament de la dona) i nombroses reivindicacions a favor de les persones anònimes que van fer avançar el món dels llibres, que els van protegir i salvaguardar. Vallejo insisteix en que la transmissió del nostre coneixement a través del fràgil recipient dels llibres és un miracle increïble.

 

p.259 «Els lletraferits d’avui dia amb prou feines ens podem imaginar el desert de llibres de l’època manuscrita. En el nostre segle XXI, la cascada de lletra impresa desborda tots els dics de la mesura. Es publicar un nou títol cada mig minut, cent vint cada hora, dos mil vuit-cents al dia, vuitanta-sis mil al mes. Un lector mitjà arriba a llegir en tota la seva vida el que el mercat editorial produeix en una sola jornada laboral, i cada any es destrueixen milions d’exemplars orfes. Però aquesta abundància és molt recent. Durant segles, aconseguir llibres exigia estar ben relacionat i, fins i tot amb els contactes adequats, comportava despeses, esforços, temps i, a vegades, afrontar els perills del viatge.»


 

Per completar la ressenya, haig de reconèixer que l’última part del llibre m’ha resultat quelcom repetitiva i un xic divagatòria (ja que l’estructura del llibre es difumina una mica). Sigui com sigui, tinc clar que “L’infinit dins d’un jonc” s’ha convertit en un dels meus llibres preferits i ja tinc ganes de llegir més obres d’aquesta autora. De fet, us animo a que –si podeu- no deixeu escapar la oportunitat de conèixer a Irene Vallejo en persona (per a mi va ser un plaer conversar amb ella durant la Setmana del Llibre en Català, i la seva dedicatòria és una de les més boniques que m’han escrit mai).

 

He promès que no m’allargaria massa, així que us encoratjo un cop més a llegir “L’infinit dins d’un jonc”... és un dels pocs llibres que desitges que no s’acabi mai... Paraula de Mixa!

 

Mx


Irene Vallejo i Mixa
Irene Vallejo i Mixa

Write a comment

Comments: 0