Crònica de l'acte de commemoració del centenari de Miquel Arimany

Ahir, 9 de desembre, la seu dels Amics de la UNESCO de Barcelona va acollir la commemoració del naixement de Miquel Arimany (1920-1996), organitzat amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. Tal i com va dir el seu director, Oriol Ponsatí-Murlà, fou un “acte de resistència”, no només per reivindicar la cultura en les circumstàncies que vivim, sinó per honrar la memòria de l’oblidat Arimany.

 

Dramaturg, narrador i poeta -entre d’altres-, fou un dels pocs editors que publicà llibres en català durant la postguerra. Fou membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català, i l’any 1984 va rebre la creu de Sant Jordi.

  

Durant aquest íntim acte de commemoració vam poder conèixer-lo millor a través dels testimonis del poeta i lingüista Carles Duarte, la traductora i poeta María de Luis, i el president del Cercle de Cultura Segimon Borràs (moderats per l’escriptor i periodista Miquel-Lluís Muntané).

 

“Vaig conèixer l’Arimany el 1965” recordava Segimon Borràs durant la seva intervenció. “Era un home sec i amb cara de males puces i bona persona alhora. Tenia l’excentricitat de publicar en català”. Borràs explicà que abans de la Guerra Civil s’editaven 860 títols a l’any en català, però a partir dels anys quaranta amb prou feines s’arribava al mig centenar. No va ser fins al 1976 que es va tornar a publicar la mateixa quantitat de títols.

 

Una de les aportacions més importants d’Arimany foren possiblement els seus diccionaris (tots de collita pròpia), doncs arribaren fins als poblets més petits de Catalunya. Al seu Diccionari Català General (1965), redefiní 50.000 termes de la llengua i ni afegí 9.000 de nous respecte als que contenia el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. “No he conegut mai a ningú amb tanta capacitat de definició com ell, i això que vaig treballar a Enciclopèdia Catalana” insistia Borràs.

 

D'esquerra a dreta: Carles Duarte, Miquel-Lluís Muntané, Segimon Borràs

 

“No hem sigut justos amb l’Arimany com a societat” afirmà Carles Duarte al seu torn. “El que som té a veure amb grans tossuts com ell que van lluitar a contracorrent.” De fet, la seva tenacitat i compromís el van dur a fundar la revista cultural literària El Pont. Durant quaranta anys acollí veus joves intel·lectuals del país, com ara Joaquim Molas, Pere Calders, Xavier Fàbregas, Joan Fuster, Albert Manent, Carles Miralles, Mercè Rodoreda, Oriol Pi de Cabanyes o Joan Triadú.

 

“Miquel Arimany era un home aspre però amb una ànima d’extraordinària sensibilitat” va concloure Duarte. Arimany fou un dels poetes catalans més importants de la segona meitat del segle XX i l’encarregada d’apropar-nos a aquesta faceta fou la poeta i traductora María de Luis. Justament aquest 2020 ha aconseguit publicar una antologia bilingüe d’Arimany traduïda per ella al castellà (“Aún el mar”) gràcies a l’editorial Huerga & Fierro. “Fou en Miquel-Lluís qui em va proposar traduir a Arimany, doncs ja havia adaptat a altres poetes catalans com Joan Vinyoli, Valentí Puig o Màrius Torres” ens explicà María de Luis. “Al principi no ho tenia gaire clar, però després em vaig anar apassionant per la seva obra. Arimany és un gran mestre desconegut: m’interessa el seu viatge introspectiu, la seva tendresa, i el seu amor per la bellesa.”

 

D'esquerra a dreta: María de Luis, Miquel-Lluís Muntané, Oriol Ponsatí-Murlà

 

L’antologia conté 96 poemes de Miquel Arimany, dos dels quals foren recitats en directe per María de Luis i Miquel-Lluís Muntané. A més a més, Muntané llegí el primer paràgraf de les memòries d’Arimany (“Memòria de mi i de molts altres”, Columna 1993) per demostrar-nos la seva personalitat polièdrica. “Era un ratolí de biblioteca noctàmbul que es quedava a treballar fins tard, i que a l’hora li encantava el mar, el cinema i seguia anant a concerts de rock amb 70 anys”.

 

El director de la ILC, Oriol Ponsatí-Murlà va cloure l’acte reivindicant la figura de personalitats com Arimany, i es va comprometre a mirar d’allargar-ne les commemoracions durant el 2021, el 25è aniversari de la seva mort. “Què hauria passat si després de la Guerra Civil no hi hagués hagut pals de paller com Miquel Arimany, Jaume Aymà... i tants altres? Els hi devem el que tenim.”

 

Mx



Write a comment

Comments: 0