L’última grua de paper

Títol: L’última grua de paper

 

Autora: Kerry Drewery

 

Traducció: Aurèlia Manils

 

Il·lustració: Eva Sánchez

 

Editorial: Bambú

 

Any d’edició: 2020

 

 

Sinopsis: 1945, Hiroshima. L’Ichiro és a casa del seu millor amic, Hiro, quan llencen la bomba. Enmig de la devastació, els dos nois troben la Keiko, la germana petita d’en Hiro. Tots tres busquen ajuda, però les ferides d’en Hiro no el deixen seguir endavant i el seu amic Ichiro s’ofereix per fer-se càrrec de la nena. Setanta anys després, els records i una promesa trencada persegueixen els darrers anys de vida del vell Ichiro. Mizuki, la seva neta, està decidida a ajudar-lo. La llegenda diu que si tens paciència per arribar a fer mil grues de paper, aconseguiràs el que desitges. I ara només en queda una grua de paper per doblegar.

 

ressenya

Aquest 2020 es compleixen 75 anys del llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Encara recordo com em vaig estremir, quan, anys enrere, me’n vaig assabentar.  També em va emocionar profundament la història de la Sadako Sasaki i les seves grues de paper, tot un símbol entre les persones afectades per la bomba. “L’última grua de paper”, de Kerry Drewery s’inspira en la llegenda d'aquests ocellets creats amb papiroflèxia: diuen que qui faci mil grues de paper aconseguirà el que desitja.

 

Estàtua de Sadako Sasaki
Estàtua de Sadako Sasaki

 

El resultat és un llibre que podria considerar-se una píndola contra la desmemòria. Recordo que a principis d’any un estudi va revelar que més de la meitat dels joves estatunidencs ni tan sols havien sentit a parlar d’Auschwitz... Què més estem oblidant de la Segona Guerra Mundial?

  

«Abans creia que les nostres històries,

com les nostres vides,

eren lineals.

M’equivocava.

 

Són cercles

entremig de cercles.

Superposats, enllaçats

tots junts.

 

Onegen

al llarg de la vida.

Però massa sovint

s’esborren del record.

 

La teva història, avi,

s’hauria oblidat.

Perdut.

 

Però la vam salvar,

tu i jo,

perquè perdurés

en el temps

 per sempre.»

 

 

Mica en mica també ens estem acomiadant de testimonis del passat. Personalment, sempre m’he sentit afortunada d’haver crescut amb els meus avis, i amb el temps he descobert que eren veritables tresors de memòria. La Mizuki, la protagonista de “L’última grua de paper” també ho descobrirà quan escolti la corprenedora història del seu avi, i es proposi fer-la perdurar.

 

Ho farà a través de les pàgines d’aquest llibre, narrat amb prosa, vers lliure, preceptes i haikus. Com pot un pàgina amb tan sols cinc paraules dir tant? O un sol vers capturar una escena sencera?

 

Aquesta senzilla història es llegeix com l’aigua i ens colpeix com una onada (el final té tots els ingredients per fer-vos plorar a mars de l’emoció!!!). Ens fa reflexionar sobre l’esperança, el verí de la culpa, el poder de les històries, la tenacitat, la solidaritat, l’amistat, la curiositat i l’honor.

 

p.174 «-La teva àvia sempre em deia

que una possibilitat

no s’ha de descartar mai.

Descartar una opció

és negar

l’esperança.

Sense esperança, 

som closques buides.» 

 

Kerry Drewery
Kerry Drewery

Però, tal i com deia al principi, és sobretot un homenatge a la memòria. Acabo la ressenya amb les paraules de l’autora, qui es va documentar extensament  i es va apropar als fets amb tot el respecte i la humilitat del món. Aquest llibre n’és la prova:

 

«Jo no sóc japonesa. Jo no vaig viure allò. Jo no conec ningú que hi fos. 

 

Però no podia deixar escapar aquella història. I no parava de pensar que si les úniques que expliquen les històries són les persones que les han viscudes, aleshores tot plegat es pot acabar esborrant del temps i del record. Hi ha coses massa importants per deixar que es perdin; no s’haurien d’oblidar mai. Nosaltres –tots nosaltres- hi tenim massa a perdre. 

 

La por no és exclusiva de cap dècada, de cap gènere, de cap país ni de cap cultura.

 

La culpa, tampoc.

 

Ni l’amor.

 

L’última grua de paper tracta de totes aquestes coses.» 

 

Mx


Write a comment

Comments: 6
  • #1

    Marieta (Sunday, 28 February 2021 17:44)

    Ostres, sembla una novel•la molt conmovedora i tendra. M'han entrat ganes de llegir-la al començar a llegir la teva ressenya. A més a més, vaig tenir l'oportunitat d'estar a Hiroshima i a la conmemoració de la caiguda de la bomba. Ho recomano molt!

    Una abraçada, bones lectures i fins la pròxima!

    Marieta ~ Relatos de una náufraga

  • #2

    Mixa (Sunday, 28 February 2021 18:39)

    Uau, Marieta! De debò? Quina experiència tan especial i commovedora!

    Doncs encara et recomano més el llibre!!

    Ja em diràs què et sembla ;-)

    Una abraçada,

    Mx

  • #3

    gere (Tuesday, 09 March 2021)

    brutal

  • #4

    gere (Tuesday, 09 March 2021 16:38)

    es xulissim

  • #5

    Keiko (Tuesday, 20 April 2021 20:07)

    M'he llegit el llibre sencer en un dia. No hi ha paraules per descriure tot lo que m'ha aportat i he après,sento que he canviat en només una lectura. M'ha emocionat molt la història, no es fa avorrida i m'ha enganxat des del primer moment. Crec que és molt original combinar prossa amb vers lliure i haikus. Mai havia llegit així i m'ha resultat molt entenedor. He descobert una història magnífica, com una explosió atòmica pot canviar la vida de les persones per sempre i els records que deixa. Un relat escrit amb molta delicadesa, amor i amb coneixements. He sentit emocions fortes; tristesa, impotència, sorpresa i moltes més. Recomano molt aquest llibre per a tots aquells que volgueu provar de llegir un tipus de llibre diferent, aprendre sobre tot el que va portar la bomba a Hiroshima i que volgueu emocionar vos i que la pell s'us posi de gallina.
    Un llibre meravellós, felicito a la autora i a la traductora en català ja que s'ha fet una bona traducció.

  • #6

    Mixa (Wednesday, 21 April 2021 13:54)

    Hola Keiko! ^.^

    Quina ressenya més bonica! Com m'alegro que el llibre t'hagi agradat tant... a mi també em va emocionar moltíssim!!

    Gràcies per compartir la teva opinió!

    Una abraçada,

    Mx