Crònica del lliurament del 52è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

 

El 20 d’octubre es va lliurar el 52è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. L’homenatjat era el poeta Enric Casasses, a qui el jurat va acordar atorgar-li el premi «per la seva contribució a la llengua i cultura catalanes, especialment per l’originalitat del llenguatge poètic que ha creat, i per la qualitat de la seva obra, no sols en la poesia, sinó també en la traducció, l’assaig, l’edició i l’escena. Enric Casasses ha creat un estil propi i transgressor a l’hora de fer (i dir) poesia, que l’ha convertit en una referència renovadora i influent dins el panorama de la poètica catalana contemporània.»

 

En aquest viure tan senzill

de tantes vides complicades

sobreposades i trenades

has sapigut no perdre el fil

i saps cantar moltes tonades

senzillament perquè és bonic

 

i quan tot dorm i tu descanses

i amb el cap planxes el coixí

qui sap els somnis on viatgen 

ni quin ball balla l’esperit

 

 

Abans de la cerimònia d’entrega, Casasses ens va regalar un espectacle/recital carregat d'ironia, denúncia social i amor per la cultura que girava al voltant de la seva obra. “Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc.”

 

Dalt de l’escenari l’acompanyaren el guitarrista Feliu Gasull, el duo “Don Simon & Telefunken”, el quartet poètic “Nicomendes Mendes”, el pianista Daniel Ariño, i la cantant Maria Mauri. Durant la glossa, Bel Olid (presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) lloà l’obra i trajectòria de Casasses, un poeta que, segons explicava, ha aconseguit la difícil fita d’unir crítica i públic: “a molts ens ha obert les portes al plaer d’escoltar i ha creat escola.”

 

SAPS?

 

cel amunt de les estrelles 

més enllà de la galàxia

on s’acaba el meu jardí

comença un altre jardí

comença una altra galàxia

són unes altres estrelles

hi ha una branca i una pedra

una pedra que entrebanca

i fa caure cap amunt

i al damunt del capdamunt

on fins l’espai s’entrebanca

s’hi pot veure una pedra

cel enllà de les estrelles

als confins de la galàxia

on s’acaba el meu jardí  

 

 (La tonalitat de l’infinit) 

 

El Palau de la Música (tot i la reducció d’aforament) va esclatar en aplaudiments eixordadors quan Marcel Mauri (vicepresident d’Òmnium Cultura) entregà el guardó a Enric Casasses. Un guardó dissenyat des de fa anys per l’escultor Ernest Altés, i que enguany -dins l’estructura fixa de ferro- contenia un còdol de la platja del port d’en Perris, a l’Escala, poble amb el que Enric Casasses manté forts lligams personals. 

 

Quan Mauri li cedí la paraula, Casasses reconegué que no s’havia preparat cap discurs. Es sentia emocionat, i no podia deixar de pensar en el seu pare, qui en el passat havia format part del jurat del premi.  “No sé que dir, em sento com un nen a qui deixen seure a la taula dels grans”

 

D’altra banda, durant l’acte no van faltar reivindicacions per la cultura i la llibertat. Tal i com explicava en una carta el President d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart:

  

«Avui, la pandèmia despulla encara més les deficiències d’un món que relega la cultura. “Un paradís artificial comunica amb el seu infern natural, la intel·ligència artificial multiplica la tonteria natural”, etzibava l’Enric en plena emergència. Les preguntes de la poesia, com sempre, donant respostes.

 

Seixanta anys després, a Òmnium Cultural hem enfortit aquest compromís amb la cultura compartida, segura i diversa arreu dels Països Catalans. I no pas perquè el present ens hi obligui, que també, sinó perquè és indestriable del passat que ens ha portat fins aquí i del futur de llibertat que construïm. Sense cultura no som res, i aquest seria un lloc molt pitjor.

 

Així doncs, enhorabona i gràcies una vegada més, estimadíssim Enric.»

 

Acabo aquesta crònica amb un altre poema de Casasses, que resumeix prou bé la vetllada:

 

La manera més salvatge,

selvàtica i salvadora

de moure el cos, la manera

més subtil i muscular,

més a prop de la Matèria

Feta Font Perquè Font És,

el moviment del cos més

insultant de tots i sí,

si vol, el més amorós 

és la paraula i parlar.

 

(L'obra)

 

Mx


Gràcies per acompanyar-me, Marta!
Gràcies per acompanyar-me, Marta!

Write a comment

Comments: 0