Crida 144 - «EXPLOSIÓ» - 4' 33"

Relat basat en fets reals

 

El silenci no és acústic. És un canvi de mentalitat. John Cage

 

29 d’agost de 1952, Woodstock (Nova York)

 

El Maverick Concert Hall estava ple de gom a gom. Fins i tot s’havien hagut de posar bancs a l’exterior. La fantàstica acústica d’aquella construcció en forma de graner feia rebotar la xerrameca de la gent entre les bigues, i la façana envidriada deixava entreveure el seu interior lluminós.

 

Part de la audiència eren membres de la colònia d’artistes Maverick, però la resta havien vingut expressament pel festival. De fet, un dels plats forts era la première de l’última obra del compositor John Cage anomenada «4’33”».

 

De cop, un jove (no devia arribar a la trentena) pujà a l’escenari i s’apropà al piano. Cada una de les seves passes reduí considerablement l’enrenou del públic fins a extingir-lo per complet. David Tudor va seure al tamboret i col·locà un cronòmetre sobre el piano.

 

A continuació, s’apujà les ulleres amb un dit, i féu levitar les mans sobre el teclat. En qualsevol moment...

 

Plam!

 

Amb un cop sec, la tapa del piano va cobrir les dents d’ivori per complet. Tudor reposà les mans a les cames i mirà fixament la partitura que tenia al davant. Entre el públic, alguns fronts es van arrufar.

 

Mig minut més tard, Tudor inspirà profundament i aixecà la tapa del piano. Els assistents, expectants, va contenir la respiració, preparats per...

 

Plam!

 

La tapa del piano tornava a ser tancada.

 

A les primeres files, la gent va començar a mirar-se de reüll, esperant que algú els expliqués què estava passant. Uns estossegaren nerviosos. Altres més enrere, aixecaven el cap per entendre aquell silenci i començaren a xiuxiuejar. Bé.. segur que n’hi havia, de  silenci? Fora, la remor del vent, mezzoforte, agitava les branques del arbres que rodejaven el petit auditori, i un parell de minuts més tard, gotes de pluja pianíssimes picaren el sostre.

 

El músic, immutable, obrí i tancà el piano consecutivament per tercera vegada. Poc després, un crescendo de veus culminà en una explosió d’indignació i desconcert. Alguns bancs van xerricar, forte, quan certes persones s’aixecaren per marxar.

 

Un minut i quaranta segons més tard (protagonitzat pel solo d’un ocell) el tercer i últim, moviment havia arribat a la seva fi.


Escribir comentario

Comentarios: 0