Crida 136 - «ABELLA» - La llegenda de l'agulló

Relat basat en una llegenda cherokee

 

L’Atohi es va apropar el dit als llavis i en va tastar el regalim grogós que acabava de trobar a l’escorça d’un pollancre. Quan va notar com la dolçor s’ensenyoria del seu paladar, va tancar els ulls per assaborir-la bé. Si ho hagués pogut expressar amb paraules, probablement hauria dit que era més llaminer que un grapat de maduixes silvestres i més dolç que la mirada d’un cervató.

 

Però llavors una punxada furtiva li va fer obrir els ulls de cop. Quan sortia corrents de tornada al poblat, va poder comprovar que la picada començava a inflar-se. No es va aturar fins que una veu rogallosa entre les tendes va tibar-li les cames.

 

-On vas tant esperitat, Atohi?

 

 

-Les abelles m’han picat, Ama! –exclamà el nen, adreçant-se a una anciana que pelava panotxes de blat de moro. Tenia la cara arrugada com un puny tancat, però els ullets se li van obrir una mica a l’escoltar la seva resposta.

 

-Així perquè sí?

 

-Bé... –titubejà l’Atohi- Estava tastant una mica de mel que havia caigut... perquè és tant difícil aconseguir-ne...!

 

L’Ama el va fer entrar a la seva tenda i li aplicà una potinga que feia olor a herbes.

 

-Petit Atohi, em temo que ja has descobert per què les abelles van rebre un agulló.

 

-No sempre n’han tingut? –es sorprengué ell, arrufant el front.

 

-I ara! Fa molt i molt de temps, les abelles eren inofensives, i creaven el seu xarop daurat a petició dels homes... però ells no en tenien mai prou.  

 

L’Atohi va abaixar els ulls avergonyit.

 

-Ni tan sols quan el Creador va fer aparèixer munions de noves flors perquè les abelles fessin més mel que mai, tampoc en van tenir prou. Per escarmentar-les, van destruir els seus ruscs i van matar-ne moltes! Enfadades, les abelles van demanar al Creador que hi fes alguna cosa, i ell va crear un esbarzerar al voltant del rus. Les abelles en van menjar, i les pues es van convertir en terribles agullons que foragitaren els humans. Des d’aquell dia els homes van aprendre a tractar les abelles i les flors amb respecte, i prendre només allò que necessitaven i prou.

 

 

La potinga semblava haver fet efecte i ja no notava la picor, però quan l’Atohi es va passar la llengua pels llavis ressecs, encara li va semblar notar-hi el regust dolç de la mel.

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0