Crida 135 - «CAFÈ» - Un bateig inusual

Relat basat en fets reals

 

L’ambient era tens com la corda d’un violí. La llarga taula, plena de cardenals, va començar a omplir-se de xiuxiueigs quan una safata amb una tassa va entrar per la porta. Bé, tècnicament el seu aroma va fer acte de presència primer.

 

-Si ho consumeixen els heretges musulmans només pot ser una desgràcia!

 

-Sa Santedat farà bé de prohibir d’una vegada per totes aquest maleït beuratge...

 

 

-És amarg com el verí i no deixa dormir per les nits! Ehem... o això diuen....

 

Tothom va callar quan les frontisses tornaren a cruixir, aquest cop amb més solemnitat. El Papa Climent VIII va seure a la taula i observà atentament amb els seus ullets penetrants la tassa que havien deixat al seu davant. Estava tan calenta que el fum li trepava per la barba i el bigoti en forma de ferradura, i s’arremolinava al voltant del seu nas aguilenc.

 

La sala sencera va contenir la respiració quan va fer el primer glop. Sa Santedad feia cara de concentració absoluta i era impossible desxifrar què pensava.

 

Qui sap si s’adonava que aquell beuratge li havia robat el caliu al foc, la negror a la nit, i el vigor a l’alcohol. Potser es feia càrrec de que era inconfusible com l’aroma del formatge curat, embafador com l’encens i reconfortant com una fogassa de pa acabada de sortir del forn.

 

O potser no.

 

-Com heu dit que es deia, això?

 

-Cafè, Sa Santedat. –va contestar un ansiós cardenal, refregant-se les mans.

 

Climent VIII va fer un altre glop. I encara un altre més, abans de sentenciar, seriós:

 

-Aquesta beguda del dimoni és tan... deliciosa que hauríem d’intentar enganyar-lo batejant-la.

 

 

Les paraules del Papa es van estendre per l’Europa del segle XVI igual de ràpid que l’aroma de la primera cafetera del dia. I si gràcies a ella “sou persones” cada matí, faríeu bé de donar-li les gràcies a la clemència del Papa. Encara que, sincerament... qui es pot resistir a una temptació així?

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0