Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II

Títol: Les memòries de Sherlock Holmes

 

Autor: Sir Arthur Conan Doyle

 

Traductor: Xavier Zambrano

 

Il·lustrador: Jordi Vila Delclòs

 

Editorial: Viena Edicions

 

Any d’edició: 2018

 

Sinopsis: Aquest volum aplega els dotze relats prota-gonitzats per Sherlock Holmes i publicats a The Strand Magazine entre el desembre del 1892 i el desembre del 1893. Hi trobem al-gunes de les històries més cèlebres del llogater del 221 B de Baker Street, entre les quals «El ritual Musgrave», «L’intèrpret grec» o «El pacient intern». I tancant el volum, la mítica història en què Holmes s'enfronta a Moriarty a les cascades de Reichenbach, «El problema final».

 

 

ressenya

Repte superat! En menys de sis dies he aconseguit llegir els dos primers volums de relats de Sherlock Holmes. Penso que ha sigut una forma fantàstica d’introduir-me al seu món, i veure l’evolució de la ploma d’Arthur Conan Doyle a càmera ràpida.

 

La veritat és que la primera quarta part del llibre m’ha encantat i emocionat molt més que la primera, sobretot després de llegir “La cara groga”. He arribat a la conclusió de que el creador del detectiu era una persona amb una mentalitat oberta per la seva època, igual que Agatha Christie. A Les aventures de Sherlock Holmes, el detectiu esmenta que no està a favor de les rivalitats entre britànics i americans, i a “La cara groga” ens demostra una gran lliçó de respecte i convivència.

 

Sir Arthur Conan Doyle
Sir Arthur Conan Doyle

En general, però, m’ha semblat que tant el rerefons dels cassos com el seu desenllaç era sovint més peculiar, exòtic i sorprenent. D’altra banda, vaig gaudir més de les descripcions de Watson al primer volum, però en aquest segon volum també n’hi ha d’interessants:

 

p.284 «Dempeus a la catifa que hi havia entre nosaltres, la seva figura alta i eixuta de carns, a cara aguda i pensarosa, i els cabells arrissats i prematurament grisos semblaven conformar-se a un tipus massa infreqüent: el del noble que és veritablement noble.»

 

L’evolució del soci de Holmes és més que notable! Watson comença a ser capaç de formular teories interessants i a donar un cop de mà al seu company de tant en tant (com en el cas de Silver Blaze, un dels meus preferits). Ell mateix explica que “Estava prou familiaritzat amb els mètodes de Holmes per ser capaç de seguir el fil del seu raonament”.

 

També aprofundirem en el tarannà i la història de Holmes, doncs descobrirem els primers cassos que va investigar, i fins i tot coneixerem part de la seva família.

 

p.195 «Durant un instant es va esquinçar el vel que amagava la seva natura vehement i intensa, però només va ser un instant. Quan vaig tornar a mirar-lo, la cara ja havia recobrat aquella flegma d’indi pellroja que ha fet que tantes persones el vegin més com una màquina que no pas com un home.»

 

De fet, com més llegia, més veia la influència que Holmes va exercir en Agatha Christie i el seu detectiu Poirot. A diferència dels relats de Christie, però, en els cassos de Holmes sovint els criminals no són portats davant de la justícia ni coneixem tots els detalls de la història. D’altra banda, els culpables pateixen de tant en tant cassos aguts de karma i moren en tràgiques circumstàncies.

 

Alguns dels actor que han interpretat a Sherlock Holmes

 

Tant tràgiques com les que envolten “El problema final”, la història amb la qual Conan Doyle es disposava a liquidar Sherlock Holmes per sempre. La veritat és que la mitificació al voltant d’aquesta història m’ha fet llegir-la amb les expectatives massa altes, i m’esperava quelcom més espectacular i apoteòsic, perquè Watson ni tan sols és testimoni de la batalla final entre Holmes i Moriarty.

 

Ah, Moriarty! El malvat i intel·ligent professor m’ha semblat introduït amb calçador. Enlloc de deixar respirar la seva enemistat i desenvolupar-la a través de varis relats per poder arribar al clímax en el cas de “El problema final”, tot plegat es resumeix en una dotzena de pàgines. Certament sembla que Doyle estava desesperat per desfer-se del seu personatge...

 

The Interactive Adventures of Sherlock Holmes és una aplicació per a mòbils i tauletes que dóna vida al relat Un escàndol a Bohèmia.

 

L’interessantíssim epíleg de Josep Lluís Martín Berbois ens parla de com va ser maquinada la mort de Holmes, i m’ha sorprès descobrir fins a quin punt odiava Doyle la seva creació. Estava convençut que havia eclipsat les seves millors obres, i va fer tots els possibles perquè la revista The Strand deixés de encarregar-li relats. Fins i tot va arribar a demanar-los sumes estratosfèriques de diners a canvi dels seus escrits, però van acceptar l’oferta sense cap mena d’inconvenient. «D’aquesta manera l’autor escocès va passar molt possiblement a ser l’escriptor més ben pagat de tota la Gran Bretanya» afirma Berbois.

 

Conan Doyle explica en una de les cartes a la seva mare «[…] vaig anar a passar unes curtes vacances a Suïssa amb la meva dona, durant les quals vam visitar les meravelloses cascades de Reichenbach, un lloc terrible, que em va semblar que seria una tomba digna per al pobre Sherlock, tot i que amb ell enterrés també el meu compte bancari.»

 

Imagineu-vos quina va ser la reacció del públic! Berbois afirma que «Tant l’editor com l’escriptor van rebre centenars de cartes que es queixaven de la fi del detectiu, després de només cinc anys d’haver vist la llum per primer cop. El xoc va afectar tota la nació: els treballadors de la City van posar-se un crespó negre als seus barrets de seda o un braçal de tela negra i molts treballadors de les fàbriques no van anar a treballar com a mostra de dol.»

 

Sherlock Holmes i James Moriarty a les cascades de Reichenbach

 

Tothom en parlava als carrers, al parlament, als diaris... Fins i tot el diari nacional The Daily News (fundat per Charles Dickens) va publicar el 13 de desembre de 1893 l’obituari del cèlebre detectiu.

 

Malgrat les constants pressions Conan Doyle no va ressuscitar-lo fins deus anys després (amb “El retorn de Sherlock Holmes”) encara que «entre l’agost de 1901 i l’abril de 1902 va publicar possiblement la novel·la més coneguda dels nou volums que formen el canon holmesià: El gos dels Baskerville.» En fi, si voleu saber-ne més, no us perdeu aquesta publicació de Viena Edicions. Quines ganes de que editin el retorn del detectiu!

 

Ja només em queda agrair al meu amic David (creador del blog Ramblings on my bookshelves) per haver-me animat a sumar-me a la seva marató de lectura holmesiana, i encoratjar-vos a tots a descobrir les aventures d’aquest detectiu immortal. Que si en gaudireu? Elemental, estimats lectors... Paraula de Mixa!

 

Mx


Aquesta setmana també he aprofitat per veure “La vida privada de sherlock Holmes” (1970) dirigida per Billy Wilder i, encara que en conjunt la història de Wilder i Diamond s’allunya del cànon, m’han sorprès alguns dels detalls fidedignes al principi de la pel·lícula.  

 

En Sherlock, per exemple, es queixa d’haver de vestir sempre amb l’icònic barret i abric que el caracteritza des de la publicació de certes il·lustracions a la revista The Strand.

 

El film també és acurat en el desordre de Holmes, els seus experiments, o algunes de les seves tècniques de deducció. 


Escribir comentario

Comentarios: 0