Una llàgrima, un somriure

Títol: Una llàgrima. Un somriure. La meva infantesa a Damasc

 

Autora: Luna Al-Mousli

 

Traductora: Montserrat Franquesa

 

Editorial: Pagès Editors

 

Any d’edició: 2018

 

Sinopsis: Luna Al-Mousli (1990) va néixer a Melk (Àustria) i va créixer a Damasc. Va estudiar disseny gràfic a la Universitat d’Arts Aplicades de Viena, on actualment viu i treballa. Una llàgrima. Un somriure és el seu treball de fi de grau. “Vaig viure catorze anys de la meva vida en una de les ciutats més antigues del món: Damasc. En 44 històries de la meva infantesa recordo llocs que ja no existeixen i persones que ara no són on eren abans”.

  

Ha rebut els PREMIS:  IBBY Honour List 2018; Österreichischer Kinder- und Jugendbuchpreis 2017; Deutschlandfunk Best books for young Readers 2017; White Raven Award 2016. 

 

ressenya

Durant la 1a Jornada de Joves Lectors vaig animar-me a comprar un llibre que m’havien recomanat mesos enrere: “Una llàgrima. Un somriure”, traduït per Montserrat Franquesa.

 

Em penso que el títol descriu molt bé l’obra de Luna Al-Mousli, doncs conté 44 escenes positives i negatives que van marcar la seva infantesa. Són fugaces com un somriure, però deixen petja, com la llàgrima que s’obre camí galta avall.

 

D’alguna manera, l’autora ens mostra les dos cares d’una moneda i ens obre les portes de casa seva. La crítica social és subtil i punyent, però tampoc hi falten algunes pinzellades d’ironia i unes quantes capes de tendresa i enyorança. Tal i com diu a l’apèndix:

 

Luna Al-Mousli
Luna Al-Mousli

«Feia tres anys que vivíem a Viena i ja podíem valorar què ens oferia el país. Aquí va començar la polèmica. La meva germana i jo intentàvem rebatre amb arguments l’ideal de vacances dels amics i volíem fer-los veure la dura realitat del dia a dia a Síria: des de l’autoritària escola pública, en la qual no hi tenia cabuda ni el desenvolupament ni l’opinió personal, fins al sistema polític corrupte, amb conseqüències en la vida i en el futur de cada persona, perquè només pot tirar endavant qui té influències. […] Tinc la sort d’haver viscut el dia a dia dels dos països i d’haver gaudit de les vacances també en tots dos. Cap no és perfecte, però puc agafar els millors moments d’aquí i d’allà i gaudir-los.»

  

De fet, l’edició bilingüe és en si una fusió entre dos mons que obliga al lector a canviar la seva perspectiva (tot girant el llibre) per poder-lo apreciar íntegrament. Fins i tot les il·lustracions donen voltes per les pàgines, i n’hi ha que fan que “d’alt i baix” deixin de tenir un sentit.

 

Em penso que el llibre és sobretot un homenatge a la seva família, i una oda a la tolerància i la integració, com quan explica:

 

p.53 «Se’ns feia tard i la meva tia Maysa dubtava si encara tenia temps de fer la pregària, a correcuita.

 

A l’església, el concert és a punt de començar.

 

Llavors va decidir que ja resaria a l’església.

 

La meva cosina es va girar i li etzibà: “No pots, és cristiana.” La meva tia li va respondre, somrient: “També és casa de Déu.” Mentre afinaven els instruments, a les files del darrere, la tia Maysa va fer la pregària.»

 

 

Les escenes es succeeixen com en un zoòtrop, una roda de la vida que juga amb els sentits i grava imatges a la retina.

 

p.81 «La nostra sala d’estar canviava, es feia gran i petita. Per exemple, quan posàvem menta o espígol a assecar. L’àvia estenia una flassada blanca a terra i hi escampava les fulles. L’olor se sentia per tota la casa.

 

Quina delícia.»

  

p.85 «A l’hivern esteníem a totes les habitacions unes catifes orientals enormes que havien passat d’una generació a l’altra. M’hi estava hores asseguda, buscant errors en els dissenyes. Sí, en vaig trobar uns quants.»

 

Si voleu saber més sobre la col·lecció “Nandibú horitzons” de Pagès Editors no us perdeu altres títols com “Sweet Sixteen” d’Annelise Heurtier. Valen molt la pena... Paraula de Mixa!

 

 

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0