La desaparició de l'Annie Thorne

Títol: La desaparició de l'Annie Thorne

Any d’edició: 2019

Sinopsis: Llavors L'Annie va desaparèixer una nit. Va desaparèixer del seu llit sense deixar cap rastre. Tots vam posar-nos en el pitjor dels casos. Com un miracle, després de quaranta-vuit hores va tornar, però no podia (o no volia) dir-nos el que li havia succeït.

Li va passar alguna cosa, a la meva germana, encara que ella no pugui explicar-ho. Jo només sé que, quan va reaparèixer, ja no era la mateixa. No era la meva Annie.

Soc incapaç d'admetre, fins i tot a mi mateix, que de vegades li tinc pànic a la meva germana.

Ara Vaig rebre aquest correu fa gairebé dos mesos. Quan estava a punt d'esborrar-lo, vaig decidir obrir-lo: Sé què li va passar a la teva germana. Està tornant a passar.

ressenya

Diuen que només hi ha dos tipus d’història... la d’algú que emprèn un viatge, i la d’un estrany que arriba a la ciutat. Segons això, la nova novel·la de C.J. Tudor formaria part de les dos categories alhora, doncs “La desaparició de l’Annie Thorne” comença quan un antic habitant de Arnhill torna a casa molt canviat i apunt d‘emprendre un viatge en el temps.

Però a diferència d’altres narradors nostàlgics i una mica amargats, el nostre protagonista (Joseph) no està per romanços. La seva veu narrativa, cínica i directa, va fer que la introducció em passés volant, i converteix el llibre en una lectura àgil. En Joe sempre posa les cartes sobre la taula: en tot moment podem saber el que pensa i el que li agradaria fer a la persona que té davant. La ironia és el seu escut, i alhora es converteix en una alenada d’aire fresc enmig d’aquest thriller de terror.

C.J. Tudor juga a neguitejar, inquietar i provocar rebuig amb els típics elements: cadàvers, malsons, insectes, espais tètrics, esglais (de vegades el llibre s’hauria pogut anomenar “La desaparició del timbre”, perquè el protagonista no para d’endur-se ensurts de la gent que entra a casa seva sense trucar... XP) però en general em penso que la paraula que millor descriu la novel·la és... intrigant.

Trigarem a descobrir els secrets d’Arnhill (potser una mica massa pel meu gust) però Tudor ens mantindrà amb la mosca rere l’orella tota l’estona i amb ganes de descobrir més pistes al següent capítol.

També destaco els comentaris filosòfics del protagonista... enmig del cinisme i el pessimisme hi ha veritats com temples...

p. 23 «La vida sempre és això. Una promesa. No una garantia. Ens agrada creure que tenim un lloc ben preparat en el futur, però només hi tenim una reserva. La vida es pot anul·lar en qualsevol moment, sense cap avís, ni reemborsament, tant és en quin moment del viatge et trobis. encara que amb prou feines hagis tingut temps de començar a mirar el paisatge.»

p. 55 «La gent diu que el temps ho cura tot. S’equivoquen. El temps simplement ho esborra tot. Va sempre endavant sense tenir un compte res, erosiona els nostres records, desgasta de mica en mica les grans roques del dolor fins que només en queden fragments petits i esmolats, que encara fan mal però tenen una mida que es pot dur al damunt.»

p. 292 «La felicitat està sobrevalorada; per començar, dura massa poc. Si l’haguessis comprat a Amazon, demanaries que et tornessin els diners. “Es va trencar al cap d’un mes i és impossible de reparar. Una altra vegada provaré la desgràcia; es veu que aquesta merda dura eternament”.»

L'altre novel·la de C.J. Tudor "L'home de guix"

p.246 «No et refiïs mai d’una persona que té els prestatges plens de llibres immaculats o, encara pitjor, que col·loca els llibres de manera que es vegin les cobertes. Aquesta persona no és lectora, és una persona que vol presumir. “Mira’m, mira quin bon gust literari que tinc. Mira aquests volums aclamats que gairebé amb tot probabilitat, mai no he llegit”. Un lector deixa els lloms clivellats, desgasta pàgines de tant tocar-les, absorbeix totes les paraules i matisos. Potser sí que no es pot jutjar un llibre per la coberta, però està clar que sí que pots jutjar la persona propietària del llibre.»

“La desaparició de l’Annie Thorne” també és un llibre que pot fer que la gent que es dedica al món de la docència es senti identificada, ja que tracta temes com la corrupció entre professors, el bullying, la pressió grupal i molt més.

p. 50 «Només hi ha dos tipus de professors que caben a Arnhill Academy. Els que volen canviar les coses i els que no poden trobar feina enlloc més. Per tant, tu de quin ets?»

p. 43 «Llavors m’he recordat d’una cosa que m’havia dit un company de feina més gran: fer classe és com anar amb bicicleta. En el fons no te n’oblides mai. I si et fa la sensació que estàs a punt de trontollar o caure, recorda sempre que allà hi ha una trentena de nanos esperant per riure’s de tu i pispar-te la bicicleta. Per tant, no paris de pedalar, encara que no tinguis ni idea de cap a on vas.»

El desenllaç, ple de girs (realment ningú és qui sembla ser) passa bastant ràpid (potser massa i tot pel meu gust) i deixa un final agredolç i alguns interrogants sense resoldre. En resum us el recomano si us agraden els thrillers psicològics amb reminiscències de clàssics com “El resplandor”, però amb narradors poc convencionals.

Mx

Llegiu un fragment de "La desapaició de l'Annie Thorne"