La Diada va començar amb el pitjor escenari possible... Un dia rúfol i plujós. Però no era qüestió de perdre l’esperança... ja ho deia en Miquel Martí i Pol:
Amb pluja, roses i llibres
celebrem la festa gran
que ningú en quedi fora,
ni els d’ara ni els que vindran...
Per sort, una mica més tard, els paraigües ja feien nosa, i la gent caminava sota un cel més clar. Jo vaig aprofitar per endur-me les meves primeres dos signatures del dia, tot obrint-me pas per una Rambla Catalunya força plena. Qualsevol jugador de Tetris s’hauria sentit orgullós de les meves proeses tot buscant escletxes per on esmunyir-me! I mireu que n’era difícil, perquè Sant Jordi és gairebé l’únic dia en que la ciutat es mou a ritme de passejada.
A primera hora de la tarda el sol ja feia temptatives de brillar, i ens va regalar unes hores de primavera. Els ànims pujaven, al contrari dels preus de les roses, que queien lentament minut a minut. Les veus animades de joves venedors prou que ens ho feien saber! N’hi havia que semblaven estar cantant un hat-trick de Messi!
Un cop tenia al sac i ben lligat les signatures que em faltaven (i això que aquest any m’ho he pres amb calma!) em vaig dedicar a passejar pel centre de Barcelona tot retrobant-me amb escriptors, editors, llibreters i companys booktubers... mentre gravava el reportatge pel meu canal!
Vaig tornar pel vespre, quan el bon temps tancava la paradeta... M’enduia un grapat de llibres nous (com resistir-se tot i la llista de lectures pendents?), moltes rialles, unes quantes selfies, i un mal de peus totalment justificat... Paraula de Mixa!
Mx
Write a comment