Crida 134 - «MURALLA» - L’última crida

 

M’hauria de posar a escriure l’últim relat, però em fa molta pena. Cada any les temporades se’m fan més curtes, la veritat... Però si encara recordo les ganes que tenia de que tot plegat comencés de nou! 

 

Aquests mesos he anat bastant de bòlit, però sé que atresoraré els moments compartits... M’ha agradat tant conèixer nous escriptors i retrobar-ne de coneguts... Em penso que espais virtuals com aquests són petits oasis d’uns i zeros enmig del caos i la bilis d’altres xarxes socials. I és tan meravellós aixoplugar-te a l’ombra del respecte, l’empatia, l’amabilitat i el bon humor...!

  

Malgrat que aquest és un dels motius (per no dir el principal) pel qual tots seguim per aquí, no hi ha res més genial que posar-nos a prova cada setmana. Per aquells que no aconseguim trobar el moment per escriure (o som experts en procrastinar), les dates límits són l’ajuda perfecta per enderrocar muralles d’obstacles. 

 

I què puc dir d’aquesta comunitat tan generosa? De vegades no em sento mereixedora de tants somriures... quines valoracions més fantàstiques! Fan que valgui la pena trencar-se la closca cada setmana per complir amb l’extensió adequada i col•locar la paraula obligatòria.

 

Parlant d’això... Està clar que no puc acomiadar-me de la temporada sense abans dir de tot cor una paraula obligatòria... gràcies, moltes, moltes gràcies!

 

I sí, per si quedava algun dubte, aquest relat està basat en fets reals...

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0