DIJOUS, 31 de gener de 2019, 16.00 H
Biblioteca Jaume Fuster
José Luis Correa és un escriptor canari, autor d'un seguit de novel·les protagonitzades pel detectiu Ricardo Blanco. L'última es titula La noche en que se odiaron dos colores (2019).
Vladimir Hernández va néixer a l’Havana, però té ascendents asturians. Des de l’any 2000, viu a Barcelona, on el 2016 va rebre el premi L’H Confidencial per Indómito i el 2018 va editar Habana Skyline.
José Luis Muñoz és articulista i escriptor. El 2018 va editar el llibre de relats de tema africà El mokorero del Okavango.
Sovint els autors i les autores de novel·la negra són viatgers empedreïts, sigui en la vida real o bé en la seva existència literària. No és estrany, perquè els personatges que dibuixen es veuen, moltes vegades, obligats a fugir, encara que sigui sense sortir d'una illa com la fugida que protagonitza el detectiu Ricardo Blanco a la recerca d'un fotògraf retirat que ha estat segrestat. D'altres autors, "fugen" a la seva terra d'origen, com és el cas del cubà Vladimir Hernández. Ell denuncia (des de Barcelona i en una trilogia amb format de novel·la negra) el fals aperturisme que, diu, demostren les autoritats d’aquesta illa del Carib. José Luis Muñoz, finalment, viu a la Vall d’Aran, però viatja amb la imaginació i fuig mentalment, com fa en el seu darrer volum de relats editat el 2018, a paisatges llunyans i, de vegades, tan exòtics com l’Àfrica.
El 31 de gener, Muñoz, Hernández i Correa van inaugurar l’última tarda de xerrades a la Jaume Fuster, aquest cop amb la moderació de l’escriptora argentina resident a Barcelona des de fa més de vint anys, Lilian Neuman.
Fou una conversa molt fluida i entretinguda que arrencà vàries rialles del públic. Aquests són alguns dels debats que plantejà Neuman:
«Escriure per escapar o per plantar cara?»
«La literatura i el viatge sempre han anat juntes» contestà José Luis Muñoz «de fet la lectura en general és un viatge i la literatura una fugida».
Es podria dir que «els llibres en si són illes» comentà Vladimir Hernàndez. I José Luis Correa afegí: «els joves avui en dia tenen moltes coses per viatjar, però nosaltres només teníem els llibres. Quan els hi dic això als meus alumnes em miren com les vaques al tren» rigué.
«A Cuba ens van prohibir viatjar directament!» exclamà Hernàndez «Durant 60 anys només vam poder viatjar a través de les pel·lícules», les quals, degut al seu poc realisme, han contribuït a que Amèrica sembli la panacea a l’imaginari de cubans i africans entre d’altres.
«Vam començar a escriure perquè el món que ens rodejava no ens agradava, escriure és una acció inconformista» assegurà Muñoz, contestant una de les preguntes de Neuman.
Hernández, totes les novel·les del qual tenen lloc a l’Havana, explicà que només en la distància va poder reflexionar sobre la seva terra: «No puc escriure sobre el foc si estic dins de la foguera».
I Correa compartí la seva experiència amb el detectiu Ricardo Blanco. «Al principi la gent em mirava de forma estranya, on s’és vist un detectiu de Las Palmas!, però a Finlàndia era molt exòtic» Al capdavall, reblà, «les ciutats les fas literàries! Abans a la gent li semblava provincià que una novel·la tingués lloc a Las Palmas, però per sort ja ho hem superat».
Entre d’altres, també van reflexionar plegats sobre aquelles persones que, abans del seu èxit, criticaven la novel·la negra. «Ara tota aquella gent ha acabat escrivint-ne» reia Correa «perquè al cap i a la fi tot el que sigui disseccionar la societat és novel·la negre.»
Mx
Write a comment