Títol: Lágrimas de nieve
Autor: Jaume Anton Maldonado
Il·lustració de portada: Fiona De Carli
Editorial: Caligrama
Any d’edició: 2018
Sinopsis: A “Lágrimas de nive” seguim la història d'un jove exorcista londinenc de cognom Steinsson, i de misteriós nom.
Un orfe dels carrers de Whitechapel que va trobar la seva salvació entre els murs que amaguen les sinistres ombres de l'Església anglicana. En l'inici de la seva vintena, després de sobreviure el fred hivern de 1890, el sacerdot descobrirà els secrets de la seva organització i les seves fosques trames. Sense cap motiu per continuar amb la seva vida, la seva única obsessió és descobrir qui va ser la seva mare, com va morir i si realment ho va fer. Les mans entre les ombres de la societat victoriana buscaran que la seva ment, inquieta i sagaç, s'ocupi d'altres quefers.
Aquesta és la raó que el pare Steinsson sigui enviat a una difícil missió a les exòtiques i llunyanes terres de l'Índia. Allà haurà de realitzar l'exorcisme d'un perillós dimoni que terroritza la regió. Inconscient del seu destí, entendrà que tots els camins es creuen, entreteixits, per un fat invisible. La seva obsessió pel seu passat veurà la llum en els llocs més inesperats. En aquest viatge descobrirà no només la diferència entre els individus que habiten a orient i occident, sinó que la seva missió l'ajudarà a entendre quelcom més. Una reflexió sobre la distància que hi ha entre el vincle que separa humans i monstres.
Ressenya
Les primeres impressions són molt importants, sobretot al món editorial, que depenem de tant poc temps per captar l’atenció dels lectors. Si sumem una portada enigmàtica i captivadora a una sinopsis inquietant, una web prou completa i un booktrailer amb un narrador fantàstic, tenim tots els ingredients per promocionar “Lágrimas de nieve”, la primera novel·la publicada de Jaume Anton Maldonado.
Malgrat que la major part de la trama té lloc a la Índia, només començar podreu viure algunes escenes esgarrifoses i intrigants al Londres de finals del segle XIX i començar a conèixer els múltiples personatges que igual aniran apareixent al llarg d’aquesta saga. Tal i com em va explicar l’autor, la introducció (de 156 pàgines) és força més llarga del que tenia prevista degut a un dels seus visites a la capital anglesa. Així que si teniu interès en conèixer els fenòmens paranormals que semblen habitar-hi, podreu fer un viatge en el temps a indrets tan icònics com el cementiri de Highgate, considerat un dels majors tresors arquitectònics de tota Anglaterra.
I és que des que vaig llegir el primer capítol del llibre, vaig tenir la sensació de que l’autor s’havia documentat a fons, quelcom que valoro molt en totes les novel·les històriques, encara que continguin elements paranormals i fantàstics.
Fins i tot fa un ús del castellà més clàssic a la narració perquè no desentoni amb l’ambient de l’època. Potser perquè prefereixo nodrir-me de lectures més lleugeres, l’estil narratiu no m’ha atrapat, però si sou amants de la prosa de J. R. R. Tolkien descobrireu a “Lágrimas de nieve” un nivell semblant de descripció, doncs Maldonado capta fins al més petit detall de l’ambient i els escenaris.
Tampoc falten reflexions punyents sobre la vida i retrats impactants de la societat:
p.10 “¿Pero qué era ese tejido que llamábamos realidad? ¿Acaso era algo ficticio o algo palpable? Estaba acostumbrado a recorrer en la nocturnidad las lúgubres venas infecciosas de la ciudad, esquivando las iluminadas arterias principales y callejeando por los capilares peor entretejidos de la urbe. En esos lares dejados de la mano de Dios uno podía observar todas las inmundicias que no recibían la sacrosanta visita de los cielos y su señor”
p.29 “Esa era la razón, nuestra muerte, el fin de los días, lo que nos apremiaba a hacer las grandes cosas que en nuestra era se creaban. No solo grandes edificios, puentes, los nuevos vehículos que abandonaban el pasado, las locomotoras y los barcos a vapor, sino también maravillas menos apreciadas y, a su vez, más complejas. Así nacían sinfonías, inquietantes y reveladoras novelas, partituras sin acabar, bailes, danzas, obras. Maravillosos retazos de vida que dejábamos para las siguientes generaciones como un recuerdo, como una huella de nuestra vida, pues eso era lo único que nos importaba.”
Sens dubte els meus personatges preferits han sigut la petita Amala i el seu estimat Bagy (qui no es podria enamorar d’una nena tan pura?) I l’evolució dels dos personatges principals m’ha semblat el més interessant: complexos, polifacètics... un dels missatges que ens transmeten és que en el fons res és blanc o negre, i que no tot és el que sembla.
Il·lustracions de Gerard Cros
Haig de dir que al principi l’Anthony, el protagonista, no em queia gaire bé... el seu posat superbiós i condescendent em feia venir ganes de donar-li algun que altre calbot, sobretot perquè no demostra estar a l’alçada. El seu viatge a l’Índia, però, li donarà moltes oportunitats per reflexionar (i potser una mica massa i tot, ja que les llargues reflexions poden resultar embafadores).
Certament és un dels escenaris on menys esperava que tingués lloc una història protagonitzada per un exorcista, i diria que és el que fa especial la novel·la. L’autor reflexiona sobre la colonització dels anglesos, les injustícies racistes d’aquests energúmens suposadament “civilitzats”, i ens mostra la part més sàvia de la cultura hindú.
p.211 “¿Cómo podía hacer todo aquello a su misma especie? Era algo que, debía admitir, las sobrenaturales criaturas a las que me enfrentaba no hacían. Era un acto irrealizable para ellos en la mayoría de los casos. Mucha maldad debían conservar dentro de sus marchitos corazones para buscar el mal ajeno de alguien que había vivido como ellos, que había muerto como ellos, que conocía o había experimentado su mismo odio, rabia, miedo, en definitiva, alguien que los entendía. ¿Por qué nosotros sí lo hacíamos? ¿Por qué éramos la única especie que buscaba el fin de ella misa? ¿Ese era nuestro papel en nuestra propia sociedad? ¿Ser solo artífices de nuestra propia destrucción?”
Il·lustracions de Gerard Cros
També es pot apreciar una feinada a l’hora d’analitzar el seu llenguatge i els diferents dialectes de l’Índia. Si esteu interessats en el tema, o senzillament us apassiona tot allò relacionat amb aquest país, potser fins i tot us encomanareu de les ganes d’aprendre l’idioma:
p.190 “Al principio me había parecido una buena idea viajar sabiendo que mis habilidades me permitirían sobrevivir porque podría defenderme de lo sobrenatural, mas no todo era eso. ¿Cómo siquiera iba a pedir un plato de arroz? Bueno, había mirado algunos nombres importantes, sabía cómo decir arroz en concreto. Había leído que la pronunciación de arroz en nepalí era camala y que en hindi era chaaval. Desconocía por qué me acordaba, aunque me resultaba gratamente útil. Tampoco sabía cuándo utilizar cualquiera de los dos idiomas. Ese era el gran problema. Sabía que el hindi era muy hablado, aunque la lengua oficial era el nepalí. También cabía comentar que había una lengua, o un dialecto, no estaba seguro, que se llamaba bhutia, la lengua de Sikkim. También había otra parte de la población que hablaba la lengua lepcha, por parte de los Himalayas. Y había leído en los libros provistos con anterioridad que podían tranquilamente responderme en más de dieci-nueve lenguas diferente. ¿Cómo iba a solucionar tal problema lingüístico?”
El ritme de la historia (de gairebé 600 pàgines) és realment lent, massa pel meu gust, així que sens dubte el final ha sigut la meva part preferida, doncs està carregat d’escenes emotives i emocionants. A més a més, tota la novel·la pren sentit i bona part dels seus misteris queden resolts. Per això s’agraeix que, malgrat ser la primera part d’una saga, es pugui llegir de forma auto-conclusiva, deixan-te amb bon gust de boca.
Resumint, el llibre beu dels seus predecessors en temes sobrenaturals: des de novel·les més humorístiques com “El fantasma de Canterville” d’Oscar Wilde fins a pel·lícules de l’estil de “Van Helshing” (2004). Per tant us recomano aquesta novel·la si us agraden les històries de desenvolupament pausat, plenes de batalles sobrenaturals, algunes pinzellades de sang i fetge, tocs irònics, filosofia hindú, escenaris exòtics i misteriosos, i un protagonista assedegat de respostes sobre el seu passat.
Mx
Write a comment