Crònica Llupolia núm. 17

El passat 12 de novembre va tenir lloc, la Llupolia Núm. 17, com sempre, a la Cervesera Artesana de Gràcia, amb una assistència de 32 persones.  

 

S’inicià a les 21:40 h. Abans de començar el recital, però, quina no va ser la meva sorpresa en descobrir que el poeta Marcel Riera protagonitzaria la Pre-Llupolia Núm. 17. I dic «sorpresa», perquè aquell mateix dia (paraula de Mixa!) acabava de manllevar la seva antologia Els gats han vingut a prendre el te per al programa Velocirepte, de Biblioteques de Barcelona, i tenia la intenció de llegir-ne alguns poemes, aprofitant el micròfon obert de la “post-llupolia”. En parlo al vídeo següent:

 

 

Riera és, també, traductor de poesia anglesa i xinesa, i aquell dia ens va delectar amb versos de Bai Juhi.

 

«Vull recordar», afegí l’organitzador i director de l’acte, Lluís Urpinell, «que, aquest cop no és pas el primer que, aquí, sentirem poesia xinesa en xinès. En una llupolia anterior, tinguda l’estiu de l’any 2017, ja la dona del poeta i traductor Josep M. Capilla, Evelyn Chen, ens recità sengles poemes xinesos, de Bei Dao, que, tot seguit, ell llegí en català.»

 

En aquest cas la mecànica fou inversa. Riera llegí, primer, els versos  que havia traduït a partir de la versió anglesa d’Arthur Waley i, a continuació, l’estudiant de Dret Sra. Rui Feng en recità la versió original.

 

«Espero que sigui el mateix poema... i, si no, no us n’adonareu pas, igualment», digué, rient, Riera. El fet cert és que no en vam poder estar segurs, però els versos ens van captivar i fou un luxe poder escoltar-los en xinès. Era increïble com un poema mitjanament llarg en català es resumia en tan poques síl·labes en xinès. 

 

Lluís Urpinell inaugurà la Llupolia Núm. 17 tot fent una reflexió sobre la poca visibilitat de Lleida. «S'ha parlat, crec, jo, poc, de Lleida.», digué. «D’on era, però, la malaguanyada grandiosa poeta i novel·lista Maria-Mercè Marçal? D’Ivars d’Urgell, certament. I d’on el també malaguanyat Joan Barceló i Cullerés? De Menàrguens.» Així continuà durant una bona estona, tot esmentant noms des del president Lluís Companys fins a la poeta revolucionària Dolors Miquel, passant per la poeta Montse Gort, que assistí a la Llupolia. 

 

El poeta convidat d’aquell dia fou Jordi Pàmias, que nasqué a Guissona, a la Segarra, l’any 1938 i que ha estat guardonat, recentment, amb la Creu de Sant Jordi.

 

«Amb en Jordi Pàmias m'uneix una relació de d'ençà dels anys 70», rememorà Urpinell, que esmentà les trobades literàries anuals on es van conèixer, que tenien lloc a Balaguer, encara en època franquista, i que presidia Joan Barceló. «Tanmateix, la distància i les males comunicacions ens anaren separant. Sigui com sigui, sempre he estat un devot “pamiasenc”», afegí, «sobretot d'ençà que va veure la llum el que és, per mi, una obra de capçalera de la poesia catalana: Cançons de la nit benigna, una de les quals fou cantada pel gran Miquel Àngel Tena.»

 

Abans de començar a recitar, però, Pàmias ens va haver d’explicar, com és costum, per què escriu, i més concretament, poesia. «Sempre m’ha agradat fixar-me en el so de les paraules, jugar amb elles, veure fins on poden arribar», va respondre. «Als anys 40 i 50 procurava llegir Verdaguer i Folch i Torres, entre d’altres», amplià, i assegurà que els motius per començar a escriure poesia foren «el goig d’endinsar-se al món de les paraules i explicar la seva visió del món, elevar la llengua i aprofundir l’esperit humà»

 

Quan li vaig preguntar quins són els temes preferits de la seves creacions, Pàmias contestà que ho són el pas del temps, la perspectiva de la mort, la bellesa del món, la plenitud amorosa i la denuncia davant la injustícia.

 

Jordi Pàmias
Jordi Pàmias

També vaig voler saber quins consells donaria als poetes joves. Pàmias recomanà llegir els grans poetes catalans del segle XX, com ara Maragall, Verdaguer, Carner, Foix i Vinyoli, i jugar amb les paraules. Segons Pàmias, els poetes d’avui se centren massa en les imatges dels seus poemes i «no donen prou importància al ritme i al so».

 

Certament, els versos que ens recità eren tot allò sobre el que ens havia parlat: tenien metàfores molt belles i un ritme i una rima captivadors. 

 

Més avall, en podeu llegir alguns i escoltar la versió musicada de Miquel Àngel Tena del poema Cirera.

 

La Llupolia Núm. 17 –de fet, la Núm. 19, si tenim en compte les dues llupolies extraordinàries fetes l’any 2017– finí a les 22:55 h. i la Post-llupolia Núm.17 s’encetà deu minuts més tard. 

 

Mx

 

Cirera

 

Amb la teva carn flonja

de cirera

madura,

apagues, a la nit,

una fam d’arrelada

tendresa.

Dona de cos manyac:

llavis de gínjol, prims,

pell de mantega...

Et taparé amb llençols

de fil

o amb vànoves de seda.

 

Però et vull, nua, amb mi.

 

Pinyols amargs, d’un altre temps, 

els llençaré per la finestra.

 

 

La bota vella

 

Aquell nen búlgar, de set anys,

despentinat, amb cabells bruns,

es deia Miroslav.

Jugava a pilota sota les amples voltes

de la plaça Major, ja en la penombra,

amb dos companys romanesos, d'ulls clars.

I una pluja d'estiu, com una flor

que s'obre enmig de la tronada,

banyava escantellades lloses,

a la plaça deserta, amb un dring innocent.

 

A la calmosa vila on vaig néixer, temps ha,

fills de terres estranyes, desarrelats, aprenen

la llengua d'Ausiàs i de Jacint.

 

El petit Miroslav va demanar-me,

amb un somriure lleu, que li cordés una bota.

Les paraules tenien

un so prim i tallant, de canya trencadissa.

I jo, amatent, em vaig inclinar,

com si fos a la riba del mar Negre,

i amb un delit humil i pur,

vaig fer un llaç, molt estret, damunt la bota vella...

 

              Guissona, juliol 2008

 

Castell del Remei  (1939)

 

Castell quadrat. Fileres de xiprers.

En la gran quietud de la plana d’Urgell,

aquella freda tarda de gener

em duia al pensament la neu llunyana

dels cims: una puresa que, tot d’una,

punyia com la mort. Un oliver

solitari i uns ceps retorts,  que un dia

donaran raïm dolç i, a la taula, bon vi,

alegraran la vida, quan ja enyorem l’estiu.

 

Però, com un sanglot en la tarda hivernal,

torna el record de la guerra perduda,

i sentim el retruny d’un polvorí

que va esclatar al celler... Desenes de soldats,

 d’una collita jove, no cremada pels anys,

herois sense medalla, no van veure la fi

d’un conflicte inhumà.

Ara tot és memòria de cendra.

Castell quadrat. Fileres de xiprers.

                                                        

Abril  2018

 

Jordi Pàmias

 


Escribir comentario

Comentarios: 1
  • #1

    Pere Prat (viernes, 11 enero 2019 20:13)

    De Lleida també hi ha el poeta Joan B, Xuriguera. Te grans poemes sobre Indíbil i Mandoni i moltes publicacions,