L’home que fugí de la boira

Títol: L’home que fugí de la boira

 

Autor: Francesc Planas

 

Any d’edició: 2018

 

Editorial: Pagès Editors

 

Sinopsis: 1946. En Mateu, un jove que ha tornat de la Guerra Civil Espanyola, té un comportament estrany. Està desorientat i busca algun sentit per viure en una postguerra molt fosca. Sense voler, entra en contacte amb un grup anarquista de Barcelona. Tot i ser contrari a les seves accions criminals, queda seduït per les seves idees, esperança, determinació i valentia. Segueix enamorat de la seva antiga xicota que s’ha casat fa poc i es tornen a veure. La cèl·lula anarquista, en contacte amb la seu de Toulouse, és perseguida per la policia franquista i pels serveis secrets soviètics (Txeka). Denise, una anarquista francesa, és qui explica la història. S’esdevenen un seguit d’accions espectaculars i violentes que acaben amb un final inesperat. Una història basada en alguns fets i personatges reals, amb acció, misteri, heroisme i amor en la Barcelona dels anys quaranta i cinquanta. 

Ressenya

“L’home que fugí de la boira” ha arribat a les meves mans gràcies al bookcrossing que va organitzar el QL durant la Setmana del Llibre en Català. Més concretament, gràcies a l’Anna Maria Vives, la companya Quellegista que introduí aquest llibre a la capsa d’intercanvi. Quan el vaig agafar es posà molt contenta i m’explicà més coses sobre l’autor, un bon amic seu i veí de Badalona.

 

Francesc Planas és metge cardiòleg, però mai ha deixat de banda la seva passió per l’escriptura i la pintura, quelcom que queda palès a la novel·la. Algunes descripcions realment semblen fetes a través dels ulls d’un pintor, i el narrador sempre té en compte el color del cel i l'intensitat de la llum que banya la Barcelona grisa dels anys quaranta.

 

p. 68 <<La suau llum del capvespre encara el va trobar fent voltes per carrerons que ja no volien parlar del que havien vist i patit. Per sobre, un barrija-barreja de teulades malmeses que havien estat testimoni d’altres temps.>>

 

p. 30 <<Mirà el cel. Feia un dia clar, assolellat, lluminós. Tenia el blau màgic de les poesies. Adient amb el seu esperit. Ben aviat es trobà al carrer Trafalgar, no gaire lluny d’on ell s’estava. [...] Els pocs cotxes que circulaven eren negres i de caixa rectangular. Alguna rubia. Els qui hi viatjaven n’estaven tan cofois que no miraven a fora, segurament es feien la il·lusió de viure en un país ric i no volien veure la realitat d’aquells barris.>>

  

Precisament, al meu darrer vídeo sobre el Velocirepte de Biblioteques de Barcelona vaig fer un TOP 5 de llibres sobre Barcelona i no em vaig poder estar d’afegir-lo. I és que la ciutat de Barcelona juga un paper important a la novel·la. De la mà de l’autor en descobrim numerables racons i aprenem també sobre l’arquitectura de la ciutat.

 

p. 37 <<Era un palau modernista, rehabilitat aquell mateix any i d’una bellesa difícil de superar. En uns anys en què la immensa majoria de ciutadans només veien pedres velles, una ínfima minoria de gent rica i alhora culta va saber valorar els tresors que la ciutat guardava sense fer-ne gaire cas. No va ser fins molt temps després que l’interès pel modernisme va fer revisar uns edificis que s’havien de convertir anys més tard en les senyes d’identitat de Barcelona. Ells llavors no sabien res d’això i jo tampoc.>>

 

 

Potser perquè m’estimo les biblioteques de la meva ciutat, un dels fragments més punyents va ser llegir el capítol en el que el protagonista, en Mateu, visita la biblioteca de Gràcia:

  

p. 20 <<Aquella biblioteca, com tantes altres, era com si fos el Govern Militar. De segur que no hi hauria cap llibre interessant llevat dels que poguessin donar alguna informació tècnica. En una mena de tarima que la feia estar a un nivell superior de la resta, una senyora de mitjana edat regentava l’indret amb estil casernari. No se sentia ni una mosca i els estudiants adolescents que hi anaven a fer els deures es miraven els uns als altres esperant el moment que la bibliotecària no els controlava per deixar anar algun somriure còmplice com a petita revenja de no poder parlar.>>

 

Haig de dir que m’he endut una sorpresa amb aquest llibre, doncs no m’esperava que m’agradés tant. L’intriga i el misteri constant de la narradora omnipresent, els diferents punts de vista i l’àgil trama han aconseguit tenir-me ben enganxada. Però em penso que una de les coses que he gaudit més ha sigut la capacitat de Planas per plasmar en molt poques línies el funcionament de la societat d’aquella època, i de retruc, fer crítica social de la nostra.

 

Passeig de Colom, Barcelona 1949
Passeig de Colom, Barcelona 1949

L’autor acaba demostrant que cap dels bàndols té la veritat absoluta, que res és blanc o negre, i que tothom alberga un motiu per fer el que fa. Si de mi depengués, us en citaria molts més passatges, però em penso que acabareu abans llegint el llibre sencer!

 

Potser el punt àlgid de la novel·la se m’ha fet massa curt, i de retruc, els últims capítols han resultat un xic llargs mentre esperava conèixer el final amb l’ai al cor... Un final obert, agredolç i alhora esperançador, que tanmateix sacia al lector i tanca el cercle amb el mateix punt d’intriga que al començament.

 

I fins aquí la meva ressenya... Us recomano que no li perdeu la pista a en Francesc Planas (qui ha escrit sobre temes molt variats i interessants) i no deixeu escapar “L’home que fugí de la boira”... Paraula de Mixa que no us en penedireu!

  

Mx


Escribir comentario

Comentarios: 0