Comptant núvols

Títol: Comptant núvols

Autora: Núria Pradas

Editorial: Edebé

Any d’edició: 2018

Sinopsis: La Maria té dinou anys i està enfonsada. Mesos enrere, en un accident de cotxe, el seu nòvio va morir i ella gairebé hi va perdre la vida; ara decideix passar l’estiu amb la seva àvia al poblet on estiuejava quan era petita, quan se sentia feliç simplement comptant núvols. Malgrat la seva tristesa, el retrobament amb els amics de la infantesa li anirà calant com un bàlsam més eficaç que totes les teràpies a les quals s’ha sotmès. I sense voler-ho, sense adonar-se’n, torna a enamorar-se. Però la vida té un estrany sentit de l’humor, i el conflicte esclata en un triangle amorós ple de ressentiments.

Malgrat que no sóc una defensora dels triangles amorosos ni sóc una lectora de novel·les dramàtiques, Comptant núvols m’ha tingut enganxada fins al final. La clau: el ritme és tan àgil i la trama es desenvolupa tan ràpidament, que a l'acabar cada capítol us quedareu amb ganes de saber com continua.

Potser sí que és cert que tot ja està inventat i que només varia la forma en que ho expliquem, perquè Comptant núvols n’és l’exemple ideal. La trama m’ha recordat a d’altres obres com La química del cor (però explicada des del punt de vista de la Grace). De tota manera, he fruit amb les dolçes i poètiques expressions i metàfores de Pradas, i m’he sentit identificada amb alguns personatges.

p.73 <<L’àvia ha anat a la cuina, d’on surt una oloreta de cafè deliciosa. Al cap de poc, apareix amb la cafetera en una mà, com un temible àngel venjador de la cafeïna.>>

P. 94 <<Desfem el camí agafats de la mà, en silenci, acariciats per aquell crepuscle que pinta el cel de color taronja>>

P. 84 <<A petició de l’àvia i de la seva amiga, toca una peça amb la guitarra. Com sempre que ho fa, al rostre se li encén una llumeta poètica, fins i tot nostàlgica. Canta amb aquella veu suau i masculina. En aquells moments, el Lluc no pensa en res més que no sigui la seva música. Només existeixen ell i la seva guitarra, i jo l’envejo perquè té aquell refugi càlid i segur que jo no tinc.>>

Jo que toco la guitarra, no ho podria haver descrit millor. M’encanta quan la protagonista arriba a sentir-se gelosa de la guitarra del Lluc. Però el meu personatge preferit és sens dubte l’àvia... és un tresor i un bé de Déu! Sap quan ser estricta, picardiosa, dolça, consoladora, transigent...

p.155 <<Mentre la mama em besa, m’abraça, m’estreny, em mira i em toca com si anés a evaporar-me d’un moment a l’altre, el papa parla fluixet amb l’àvia, a la cuina. Li estarà demanant l’informe complet; i l’àvia li estarà explicant el que li doni la gana explicar-li, i es guardarà a la butxaca del seu davantal de floretes tots els nostres secrets.>>

D’altra banda, descobrireu poetes com Kavafis, i reflexionareu sobre el dol, la pèrdua, l’amistat, l’amor... Ras i curt, és un llibre colpidor i tendre des de la primera fins l’última pàgina... De seguida us posareu a la pell de la protagonista i tindreu ganes d’animar-la, abraçar-la, i de vegades fins i tot de donar-li alguna cleca! ;-) 

Comptant núvols es llegeix com una brisa d’estiu i és una muntanya russa d’emocions... Paraula de Mixa! 

Mx