Crònica del Simposi Internacional Prudenci i Aurora Bertrana

El proppassat 23 de març vaig poder assistir a quatre conferències al Simposi Internacional Aurora i Prudenci Bertrana a l’Institut d’Estudis Catalans.

 

El Simposi fou organitzat per l’IEC, la Institució de les Lletres Catalanes i la Universitat de Girona i comptà amb la col·laboració d'Any Bertrana, la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. (UdG), el Departament de Filologia i Comunicació (UdG) i l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes (UdG).

 

 

El Simposi significà el tancament de l’Any Bertrana 2017, que commemorava els 150 i 125 anys respectivament del naixement de Prudenci i Aurora Bertrana.

 

 

 

12h Marta Vallverdú:  “Aurora Bertrana i Josep M. de Sagarra”

 

Després de la primera pausa del dia, Marta Vallverdú inicià la segona taula rodona amb la conferència sobre “Aurora Bertrana i Josep M. de Sagarra”. En ella analitzà les obres dels dos escriptors en les que descriuen la Polinèsia francesa (“Paradisos oceànics” i “La ruta blava” respectivament) i comparà les seves visions.

 

Segons Vallverdú, al cap i a la fi “tots viatgem condicionats” amb els tòpics de les nostres destinacions a la maleta. Des del segle XVIII a la Polinèsia s’hi van abocar tota mena de fantasies Europees i autors i artistes com Stevenson, Melville o Gauguin van fer créixer la seva popularitat.

 

Quan Bertrana hi arribà a finals dels anys vint (acompanyant el seu marit que treballava d’enginyer elèctric) l’arribada dels blancs encara no interferia massa en la vida de les illes, i “fou capaç d’escoltar els ecos de la civilització maori”. A Bertrana li fascinà el seu tarannà i la seva connexió amb la natura. Els anys que hi va viure per a ella van simbolitzar la plenitud, l’inici de la seva obra, i, en poques paraules: la llibertat.

 

Josep Maria de Sagarra, d’altra banda, arribà a la Polinèsia per varis motius: celebrar la seva lluna de mel, seguir la moda dels autors viatgers i allunyar-se de la guerra civil espanyola (quelcom que molts li van retreure i no li perdonaren mai). Malgrat que Sagarra reconegué la bellesa de les illes, no compartí en absolut la fascinació de Bertrana, potser perquè no tenia el seu esperit aventurer, potser perquè hi ha qui el considerava un sibarita, o potser perquè enyorava la seva terra. Sigui com sigui, “La ruta blava” es va convertí en una antítesis dels “Paradisos oceànics” de Bertrana, un rebuig del mite de l’exotisme.

 

12.30h Sílvia Roig (Borough of Manhattan Community College) "Feminisme i compromís social en l'obra d'Aurora Bertrana”

Sílvia Roig
Sílvia Roig

L’obra d’Aurora Bertrana es pot estudiar des de moltes perspectives, i Sílvia Roig l’enfocà des del compromís social i el feminisme de primer ordre que es pot trobar als seus escrits.

 

Tot i que Bertrana no es descrivia com a tal (a l’època hi havia un fort rebuig cap a aquesta expressió) va participar a més actes i manifestacions que aquelles autores que sí s’hi consideraven.

  

Bertrana deia que era “cooperadora del moviment” i defensava l’educació de la dona obrera i la implicació del sector femení en temes polítics i socials. També exaltava el paper de la dona en la maternitat i la rebutjava com un obligació. De fet, no va tenir fills i advocava per la inseminació artificial i la creació d’una societat andrògina lluny dels prejudicis i obligacions del gènere (entre d’altres temes polèmics i avançats a la seva època que encara avui en dia estan sobre la taula). 

 

Roig destacà la vitalitat i el carisma que ajudà a Bertrana a rodejar-se de contactes intel·lectuals i categoritzà l’evolució de la ideologia feminista de Bertrana en tres etapes:

 

1. Els seus viatges la van portar a comparar i denunciar la repressió del dona a varis indrets com el Marroc.

 

2. El dolor de la Guerra Civil Espanyola i la segona guerra mundial la va empènyer a viure en persona i tractar a fons temes com el canvi de rols de les dones i la seva participació activa durant la contesa.

  

3. Per últim, els escrits de Bertrana des de la seva tornada a una Barcelona franquista i hostil foren dotats d’un fort pessimisme, però alhora d’una certa esperança en les generacions del futur.

 

13h Elisabet Liminyana “L’obra periodística d’Aurora Bertrana”

Durant el seu torn de paraula, Elisabet Liminyana ens guià en un viatge a través de la història del periodisme literari. Durant el segle XIX, els reportatges de guerra i de viatge varen anar agafant força i arrelant amb autors com Jacint Verdaguer, però fou del 1905 al 1936 que aquest gènere gaudí del seu esplendor. Malauradament moltes de les dones que hi van contribuir han sigut oblidades a molts països, sobretot a Amèrica. 

 

Però què és el periodisme literari? “És una amalgama de tècniques narratives i informatives” explicà Elisabet Liminyana. Una barreja del periodisme convencional i els mètodes de la ficció, malgrat que la informació és veraç. Un punt de trobada de disciplines i gèneres des de la literatura fins a la fotografia. El periodisme literari triomfà tant a la premsa escrita com als diaris radiofònics perquè les narracions d’experiències personals connectaven amb el lector. 

 

Tot i així, era considerat un gènere “inferior” i és difícil dir per què Autrora Bertrana va escollir-lo. Segons Liminyana, li va servir com una eina per viatjar, donar llibertat a la seva creació, compartir la seva opinió i criticar la submissió de la dona... una independència periodística que no li permetien altres formats. 

 

De fet “el va dominar amb destresa” deia Liminyana. “Es fàcil transportar-se al seu món” i et pots sentir identificat amb les seves passions o frustracions, barrejades amb ironia. Evidentment, el compromís social de l’autora va fer que governs es sentissin amenaçats i la censuressin. Va viure rodejada d'una barreja d'incomprensió, admiració i reconeixement alhora. Per sort, segons Liminyana: “Bertrana en mi ha triomfat, perquè sóc una dona més culta gràcies a ella”

 

13.30h Caterina Bonnín “Aurora Bertrana, biògrafa de Prudenci Bertrana”

 Per últim, tancant aquesta primera part del simposi dedicada a Aurora Bertrana, Caterina Bonnín ens parlà sobre la relació pare i filla entre Aurora i Prudenci i ens explicà vàries anècdotes. Per exemple, les aventures i excursions per la muntanya que compartien (Prudenci Bertrana l’anomenava cabreta o sargantaneta). O com comentaven les obres de teatre que anaven a veure plegats per després reproduir-ne algunes escenes a casa o entre ells dos sols. 

 

Malgrat que Aurora Bertrana va demostrar interès pel món de l’escriptura de ben jove, Prudenci no va voler que tingués una vida igual de complicada que la seva. Les seves obres havien xocat amb l’ambient moralista de Girona (per la qual cosa va anar a la presó una temporada) i patia per mantenir la seva família per culpa dels nombrosos deutes del seu pare. Però Prudenci era poc pràctic i no sabia guanyar-se la vida.

 

Malgrat haver-se interessat per la literatura a una edat tardana, Bonnín ressaltà els seus dots observadors, el vocabulari autèntic i els contes amb una riquesa de llenguatge sense barbarismes. De fet, quan Aurora finalment es convertí en escriptora li preocupava ser “la filla de” perquè Prudenci “era un narrador extraordinari”. Però sobretot, Aurora admirava el caràcter del seu pare i per això s’encarregà d’escriure’n les memòries: “després de la guerra va morir com un dels senzills personatges dels seus llibres”

 

 

Per acabar aquesta crònica, voldria agrair la invitació al simposi per part de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha sigut un plaer poder haver presenciat tan l'inauguració com la cloenda d’aquest any literari, sobretot si té lloc en un petit gran paradís de cultura com és l’Institut d’Estudis Catalans.

 

Mx



Escribir comentario

Comentarios: 0